81
cançons infantils. Senzilles, despu-
llades d'artifcis, fetes perquè els
nens s'ho passessin bé cantant-les.
Oh!, benvinguts, passeu...
Aquest gènere musical amb tan
poc prestigi va fer que se la trac-
tés amb una certa condescendèn-
cia, però el cert és que tampoc
no li va faltar el reconeixement.
El compositor Enric Granados li
va escriure: "Vós teniu un do que
Déu us ha concedit; guardeu-lo i
no us aparteu del camí emprès".
Amb Granados i la
seva família coinci-
dien a la Garriga,
on tots dos tenien
casa. De fet, aque-
lla casa de Narcisa
era sovint un lloc
de trobada de per-
sonalitats culturals
de primer ordre,
com Joan Mara-
gall, Josep Carner, Rubén Darío
o Felip Pedrell.
El seu primer recull de cançons
--algunes amb lletres pròpies i
d'altres de poetes coneguts-- va
guanyar el 1905 un premi de l'Or-
feó Català, i les van estrenar els
nens de la coral infantil dirigida
per Lluís Millet. Només tres anys
més tard, Narcisa va fundar l'Esco-
la Musical Popular, d'on va sorgir
una coral que feia actuacions a
presons, asils i hospitals. Havia
iniciat el camí de la pedagogia.
I també en això va destacar, per-
què les seves línies eren realment
avançades per l'època.
Pedagoga musical
Va fer cursos de pedagogia musi-
cal a Barcelona i també a Madrid,
on li van concedir
la Creu d'Alfons
XII. Ella, però, la
va rebutjar sense
pensar-s'hi, perquè
considerava que ja
se sentia honorada
amb l'afecte dels in-
fants. Després de la
seva mort, el 1926,
l'escriptora Caterina
Albert va dir-ne que "[aixecà] amb
sa batuta el nivell sensitiu de l'in-
fant i el cultural del poble". Però
l'homenatge que a ella més li hau-
ria agradat és saber que a les es-
coles encara avui es canten, com si
fossin populars, moltes de les se-
ves cançons.
Les primeres proves
d'immersió de
l'Ictíneo al port de Barcelona van
aixecar molta expectativa. Era el
1859 i l'inventor de l'aparell, Narcís
Monturiol, estava ple d'il·lusió.
Avui sembla que
molta gent no sap
viure sense la seva companyia, però
fns al 26 de gener del 1926 no es
va fer la primera demostració públi-
ca d'un aparell de televisió.
Un superpeix de fusta
La petita pantalla