Logotip de la revista Noves SL

Presentació

hemeroteca

bústia

Logo

Teoria i metodologia
Tardor 2002


La variació fònica en la llengua catalana: inventari i avaluació metodològica, per Miquel Àngel Pradilla Cardona

L’objectiu d’aquest article (1) és presentar, de manera succinta, els treballs centrats en la investigació de variables fòniques. L’inventari anirà seguit d’una aproximació de conjunt i una revisió crítica que permeti caracteritzar l’aportació catalana en el marc de la sociolingüística general.

 

versió per imprimir en PDF. 152 k

 

Sumari

1. Introducció

2. Caracterització individualitzada dels diferents treballs
2.1. COLOMINA, J. (1985)
2.2. MIER, J. (1986)
2.3. MONTOYA, B. (1989)
2.4. ALTURO, N i M.T. TURELL (1990)
2.5. ESCRIVÀ, V. (1993)
2.6. MONTOYA, B. (1993)
2.7. PRADILLA, M.À. (1993)
2.8. PLAZA, C. (1995)
2.9. PLA, J. (1995)
2.10. MONTOYA, B. (1995)
2.11. CARRERA, J. (1999)
2.12 MONTOYA, B. (2000)

3. Visió de conjunt i reflexions crítiques a propòsit de la metodologia
3.1. Variables lingüístiques
3.2. Comunitats de parla
3.3. Univers real de la mostra i la mostra
3.4. Tipologia de factors extralingüístics considerats
3.5. Proves d'avaluació subjectiva
3.6. Anàlisi quantitativa
3.7. Anàlisi qualitativa

4. Bibliografia de referència       

1. Introducció

Els diferents investigadors que han abordat anàlisis de conjunt, balanços i estats de la qüestió del paradigma sociolingüístic en l’àmbit de la llengua catalana coincideixen a assenyalar el caràcter marcadament sociològic de la majoria dels treballs. La sociolingüística catalana ha estat, des dels seus orígens, essencialment sociologia del llenguatge. I, certament, és ben comprensible l’esmentat decantament si tenim en compte que s’ha desenvolupat en un context de contacte de llengües on es debat la supervivència de la pròpia del territori. El gruix de la investigació sociolingüística ha girat, doncs, al voltant dels retrocessos i dels avenços de l’ús social de la llengua catalana. La planificació lingüística ha acumulat una part important d’aquests esforços.

No obstant això, en els darrers temps l’orientació de les recerques sociolingüístiques mostra una panoràmica més variada. Òbviament, el paper més destacat continua acaparant-lo l’enfocament macrosociolingüístic, però la (quasi) exclusivitat d’aquesta orientació abans del 1985, s’ha vist atenuada per l’aparició d’un conjunt de recerques de caràcter variacionista i etnogràfic, sobretot en el període 1985-1995. Aquest nou horitzó va motivar l’observació de Boix i Payrató (1996) segons la qual la sociolingüística del conflicte, en l’àmbit català, havia donat pas a una diversitat de sociolingüístiques.

I, efectivament, no els faltava raó. Qui signa aquest article, evidencia aquesta mateixa conclusió en un treball d’inventari intitulat "Sociolingüística de la variación y nivel fónico de la lengua catalana (1980-1995)", tot i l’acotació de la prospecció que delata el títol de la recerca. Això no obstant, la mirada retrospectiva que servirà de compleció a aquest article em portarà a matisar l’optimisme amb què s’albirava aquesta diversificació d’interessos. El motiu no és altre que la trista constatació de la realització d’una única tesi doctoral (Carrera, 1999) en l’àmbit fònic del variacionisme i una recerca (Montoya 2000) que obre noves perspectives metodològiques en l’anàlisi de l’atròfia lingüística en els processos de substitució. Dues investigacions, tot sigui dit de passada, excel·lents.

Dit això, ja ens agradaria poder compensar l’ínfima producció apuntada, del 1995 ençà, amb una nòmina de treballs sobre variables morfològiques, sintàctiques i lèxiques. Malauradament no ho podem fer, ja que el panorama és similar. D’altra banda, és un fet conegut que la sociolingüística laboviana s’ha emprat de manera aclaparadorament majoritària en els treballs sobre variables foneticofonològiques. I una de les causes que ha afavorit aquesta supremacia és, sens dubte, la seva millor adaptació a la premissa laboviana segons la qual la variació consisteix en la utilització alternativa de formes equivalents semànticament i pragmàticament, cosa que en lèxic i sobretot en sintaxi és difícil garantir (Pradilla, 2001a). Una altra consideració quantitativa ens mereix la recerca etnogràfica, però tampoc alteraria substancialment aquesta consideració de marginalitat de la sociolingüística menys sociològica.

L’objectiu d’aquestes ratlles és presentar, de manera succinta, els treballs centrats en la investigació de variables fòniques. L’inventari anirà seguit d’una aproximació de conjunt i una revisió crítica que permeti caracteritzar l’aportació catalana en el marc de la sociolingüística general.

2. Caracterització individualitzada dels diferents treballs (2)

2.1. COLOMINA, J. (1985). "La diftongació de /e oberta/ i d'altres canvis vocàlics a la Canyada de Biar", dins J. COLOMINA L'alacantí. Un estudi sobre la variació lingüística. Alacant: Institut d'Estudis "Gil-Albert", pp. 94-109.

Bona part dels estats de la qüestió de què disposem (Turell, 1988; Gimeno i Montoya, 1989) coincideixen a destacar l’aportació pionera de la denominada escola alacantina. Segons la meva opinió, el treball de Jordi Colomina (1985) (3) sobre la varietat geogràfica alacantina mereix ser la primera referència. Aquest treball constitueix una clara mostra de la concepció del fet lingüístic com un ens de natura multidimensional, on la variació serà estudiada des d’enfocaments diferents però complementaris. El seu mèrit radica en el fet d’haver sabut conjugar magistralment perspectives i metodologies diferents, algunes conegudes i d’altres més innovadores.


1 de 8