La variació fònica en la llengua catalana: inventari i avaluació metodològica, per Miquel Àngel Pradilla Cardona

En el treball que aquí ens ocupa, Plaza adopta la metodologia sociolingüística i se centra en l’anàlisi de la variable /e/ posttònica. Parteix de la hipòtesi que assigna una forta estigmatització a la variant autòctona [i]:

(1) /e/ (postónica) - <i,e,>

La comunitat de parla és l’Espluga de Francolí i l’univers real de la mostra el constitueixen les persones nascudes en aquesta població entre els anys 1931 i 1973 (20 informants-2’3 %). En conseqüència, roman fora de l’estudi, sense explicació aparent, un segment d’edat d’importància capital, això és, la població de més de 60 anys.

2.9. PLA, J. (1995). "L'obertura de [] a Barcelona: el xava i altres varietats", dins M. T. TURELL (ed.). La sociolingüística de la variació. Barcelona: PPU, pp. 165-219.

Aquest treball s’ha d’avaluar des d’una òptica diferent a la que hem considerat fins ara, ja que l’autor només pretén plantejar unes hipòtesis i efectuar una anàlisi qualitativa de la variable vocàlica en el seu vessant acústic:

(1) - <a>

Pla constata que el mot xava avui s’aplica popularment a tota la gamma de varietats del català barceloní que obre la [], amb relativa independència de l’origen etnolingüístic o social del parlant. La hipòtesi de partida és que aquest fenomen és més rar en proporció directa a l’augment d’edat dels parlants i que resulta quasi categòric entre els nascuts a partir de la dècada dels 70. En conseqüència, es tractaria d’un canvi històricament recent, almenys pel que fa a les dimensions socials que presenta en l’actualitat.

L’autor recull les dades combinant el mètode sociolingüístic i l’experimental. Acaba treballant amb 8 informants masculins d’entre 17 i 25 anys. La justificació de l’absència d’informants femenins radica que les dades acústiques varien quant a l’alçada freqüencial dels formants vocàlics i, per tant, per considerar-los tots globalment faria falta afegir un tractament estadístic normalitzador.

2.10. MONTOYA, B. (1995). "L'observació del canvi fonològic en el català balear", dins M. T. TURELL (ed.). La sociolingüística de la variació. Barcelona: PPU, pp. 165-219.

Aquest treball, com l’anterior, també té unes característiques que el singularitzen en relació amb els que l’han precedit: s’ha de catalogar en el que s’ha convingut a denominar la sociolingüística històrica.

De les diferents perspectives que adopta aquest mètode en la reconstrucció dels canvis lingüístics, aquest estudi parteix dels processos que encara estan en curs i n’efectua un seguiment retrospectiu fins on és possible obtenir informacions. Montoya es proposa reinterpretar, tenint en compte els postulats de la sociolingüística laboviana, alguns aspectes fònics del català insular descrits en el primer terç del segle XX des de la dialectologia (A. M. Alcover, A. Griera i F. de B. Moll). D’aquesta manera intenta refer el camí seguit per una sèrie de variables des de principis de segle fins al moment present.

Les variables triades són:

Tres modificacions en el consonantisme (tractades de manera succinta per l’escassetat de dades obtingudes): 1) l’efímera elisió intervocàlica de /-d-/ a Mallorca; 2) un principi de ieisme menorquí; i 3) la supressió generalitzada a Menorca de /-j-/ intervocàlica.

Un tractament més detingut mereixen dues variables vocàliques: 1) El canvi
/'/ > /'/, una transformació recent del vocalisme balear que segles enrere s’havia estès per la meitat oriental del Principat de Catalunya; 2) l’altra variable és la // en posició final absoluta subjecta a un canvi cap a [].

2.11. CARRERA, J. (1999). L'alternança A/E al Segrià. Tesi doctoral, Universitat de Barcelona. (11)

Tal com s’ha avançat a la introducció, aquesta és l’única investigació que, del 1995 ençà, ha abordat un fenomen variable fònic. Es tracta d’una tesi doctoral, codirigida per la Dra. L. Pons i el Dr. J. Julià, on la metodologia laboviana s’ha vist enriquida per una sèrie de nous requeriments, amb resultats interpretatius molt reeixits.

L’itinerari seguit per l’autora a l’hora d’establir la recerca definitiva ha previst la realització de treballs exploratoris (Carrera 1993, 1995a, 1995b) a partir dels quals s’han elaborat les hipòtesis nuclears de la tesi doctoral.

Per primera vegada en l’àmbit catalanòfon, s’estableix una anàlisi contrastiva del capteniment de dues poblacions envers un fenomen variable: l’una considerada rural, Alguaire, i l’altra urbana, Lleida. Ambdues comunitats de parla formen part del geolecte nord-occidental estricte o lleidatà. L’univers real de la mostra són els catalanoparlants (36 informants a Alguaire-1’6 %; 36 informants a Lleida-0’05 %). Una novetat important pel que fa a l’espectre d’edats considerat és l’estudi dels infants de 3 a 5 anys. L’observació d’aquest segment permet comparar les pronúncies dels infants escolaritzats i dels no escolaritzats.

La regla variable pretén descriure, explicar i predir la presència de les variants [e] i [a] a:

1. la vocal pretònica inicial absoluta ortografiada e,
2. la vocal pretònica inicial no absoluta o medial ortografiada e,
3. i la vocal pretònica inicial no absoluta o medial ortografiada a.

Es tracta de la recerca més completa feta fins al moment ja que, a la vora d’un tractament estadístic molt exhaustiu, presenta una gran profusió de proves qualitatives.