3.3. Univers real de la mostra i mostra
El
lingüista, en el moment d’elaborar una mostra significativa, ha de col·laborar amb
el sociòleg. Tot i la dificultat de determinar un llindar de significació, en el disseny
de les mostres de bona part dels treballs m’ha semblat observar una certa
improvisació. Segons el meu parer, només tenen una alta estimació de confiança
estadística els següents:
a. la tesi
doctoral de Montoya (1989) i el treball sobre l’atròfia lingüística (2000),
b. el treball d’Alturo i Turell (1990). No té en compte, però, els informants de
menys de 30 anys,
c. la tesi doctoral de Pradilla,
d. l’estudi de Plaza (1995), tot i que amb reserves: amb només 20 informants és
molt difícil emplenar significativament totes les cel·les de factors considerats. A
més, no es tenen en compte els informants de més de 60 anys, segment de la població
que, amb tota seguretat, mostra una major presència de la variable vocàlica en
regressió.
e. la tesi doctoral de Carrera (1999). En aquesta ocasió cal mantenir una certa cautela
pel que fa a la representativitat de la mostra de Lleida (0’05 %).
En
conseqüencia, en la meua opinió la resta de treballs, tant els que ja ho expliciten com
els que no ho reconeixen, han de tenir la consideració de treballs exploratoris.
3.4. Tipologia de factors extralingüístics
considerats
El factor edat
apareix en tots els treballs excepte en el de Pla (1995). En la recerca de Carrera (1999)
esdevé l'eix interpretariu més rellevant; a més, situa el límit de l'espectre als tres
anys, fet absolutament novedós en la metodologia laboviana.
El factor sexe
masculí no ha estat considerat a Montoya (1993) a causa de la temàtica de l'entrevista,
mentre que el femení, per raons de visualització acústica de la substància fònica, no
s'ha tingut en compte a Pla (1995).
L'origen/procedència
(l'arbre genealògic) s'hauria d'haver observat a Colomina (1985), Mier (1986), Escrivà
(1993) i Carrera (1999).
Comentari a
part mereix el factor socioeconòmic (la classe social de Labov). L'han
controlat Montoya (1989), Escrivà (1993), Carrera (1999) i Montoya (2000): mentre que els
resultats dels dos primers treballs, segons els mateixos autors, no han estat
satisfactoris, en els darrers sí que han tingut una avaluació positiva. Mier (1986) i
Alturo i Turell (1990) van presentar com a alternativa el factor nivell ocupacional.
Pradilla, en canvi, va considerar separadament nivell ocupacional, àmbit de
relació (en el cas de tractar-se de jubilats, mestresses de casa o estudiants) i nivell
educatiu. La resta de treballs no han tingut en consideració aquests factors.
Finalment, el
factor coneixements de llengua normativa, en el País Valencià de la dècada dels
vuitanta, és lògic que no fos tingut en compte. En el treball de Pradilla (1993),
realitzat entre 1990 i 1993, es mostràrà, en canvi, com un factor determinant. En la
recerca de Carrera (1999), a banda de presentar-lo com un factor d'avaluació general, el
fet de contrastar les dades dels informants escolaritzats amb els no escolaritzats,
esdevindrà un dels elements definidors de la hipòtesi de partida de la tesi doctoral.
En relació
amb la planificació de l'entrevista sociolingüística, entesa com un artilugi
metodològic que permet la segmentació del contínuum estilístic segons el grau
d'atenció que el parlant presta al seu propi discurs, s'ha de concloure que cada autor
n'ha elaborat una versió pròpia. El treball que més s'ajusta als contextos de Labov és
el de Montoya (1989), i els resultats no van respondre a les expectatives inicials.
Escrivà (1993) va realitzar una adaptació sobre la mateixa tipologia d'estils i tampoc
va aconseguir dades prou satisfactòries. Plaza (1995) i Pradilla (1993) van elaborar
versions particulars que reduïen el contínuum però es mostraven més operatives. La
resta de treballs, o bé n'han realitzat un tractament molt bàsic (Mier i Montoya a
Valls) o bé no han avaluat aquest factor. En els casos d'Alturo i Turell (1989), Carrera
(1999) i Montoya (2000), aquesta absència constitueix el dèficit més destacat.
3.5. Proves d'avaluació subjectiva
Com és sabut,
tenen com a objectiu obtenir informacions sobre la consciència sociolingüística dels
informants en relació amb la variable estudiada. És un instrument importantíssim, de
caràcter prospectiu, a l'hora d'avaluar la direcció que prendran els canvis.
Els
tres treballs de Montoya (1989, 1993 i 2000), Escrivà (1993), Pradilla (1993) i Carrera
(1999) han inclòs experiments d'aquest tipus. En el cas de Carrera (1999), l'envergadura
de la bateria de proves realitzada mereix ser singularitzada en aquest apartat: a)
prova de percepció; b) prova valorativa (test d'inseguretat lingüística); i c)
anàlisi de la subjectivitat dels parlants.
3.6. Anàlisi quantitativa
Per definició, es
tracta d'un tractament fonamental en la metodologia variacionista. Colomina (1985), Mier
(1986) i Escrivà (1993) utilitzen programes estadístics freqüencials molt bàsics.
Els dos treballs
de Montoya (1989 i 1993), el d'Alturo i Turell (1990) i el de Carrera (1999) ja empren el
programa estadístic d'anàlisi multivariant VARBRUL II.S o el GOLD.VARB (versió per a
ordinadors Macintosh). Aquest tractament quantitatiu no solament proporciona dades
freqüencials referents a l'actuació lingüística de les mostres d'informants,
sinó que les transforma en probabilitats teòriques, segons la idea que les dades
d'actuació són un reflex estadístic de la competència lingüística. El salt
interpretatiu és, sens dubte, molt important.
Finalment, en la
investigació de Pradilla (1993) es va executar el programa VARBRUL III. Aquesta nova
versió ja no es troba subjecta a una anàlisi binària de les variants, de manera que pot
atorgar probabilitats fins a un mínim de nou variants. En els treballs d'Escrivà (1993),
Montoya (1993) i Plaza (1995), que presenten variables ternàries, el seu ús hauria estat
de gran utilitat. |
