SumariIntroducció
1 Les llengües oficials i estrangeres
1.1 Les llengües oficials
1.2 Les llengües a l'escola
2 Les llengües d'ús familiar
2.1 Les llengües nacionals
2.2 La llengua oficial com a llengua
d'intercomunicació
2.3 Les variants populars de les llengües
oficials
2.4 El naixement de noves varietats
3
Conclusions
Introducció
Cada dia més, a
la nostra societat actual, parlar dindividus bilingües o trilingües simplifica una
realitat en la qual apareix un gran ventall dusos de la llengua primera (L1), de la
llengua segona (L2) i de les llengües estrangeres (LE).(1)
Pensem per exemple
en la presència quotidiana, a través dels mitjans de comunicació i de la informàtica,
daltres llengües que fins ara anomenavem estrangeres, per indicar que no
eren ambientals. O pensem també en la situació de plurilingüisme que es viu a les aules
escolars, on no només hi ha nens i nenes que conviuen habitualment amb el català i el
castellà, sinó també daltres que a làmbit familiar utilitzen llengües com
làrab, el tagal, lurdu, el xinès i diverses llengües europees i africanes.
Així doncs, cal
utilitzar els termes de llengua primera, segona o estrangera amb una concepció prou
àmplia per poder descriure el coneixement lingüístic que posseeixen els parlants
duna determinada comunitat, on conviuen diverses llengües.
Per a molts pobles
africans, la convivència amb diverses llengües des de la infància és una situació
habitual. Ens agradaria presentar aquí un cas molt concret daquests tipus de
societat plurilingüe, amb la qual he tingut loportunitat de treballar durant dos
anys (20002001) com a professora despanyol a lEcole Normale Supérieure
de Yaoundé, lescola de formació per als futurs mestres de secundària.
Situat a la costa
oest de lÀfrica, i per sobre de la línia de lEquador, el Camerun representa
el que molts anomenen "lÀfrica en miniatura", per la seva varietat
ètnica, cultural, geogràfica i lingüística. I a Yaoundé, la seva capital, cada barri
i cada carrer és, efectivament, un exemple daquesta varietat.
Al barri de Mvog
Ada, la gent es saluda en ewondo o en bulu, mentre a Txinga ho fan en bamileké i a la
Briquetterie hom es comunica normalment en fulfuldé. El taxista també ens pot parlar en
francès o en anglès, les dues llengües oficials del país, i si reconeix el vostre
origen, us podrà saludar en espanyol. Hi ha restaurants que es diuen Paloma Blanca
i Paquita, i el bar que és a prop de lestadi de futbol, es diu Camp Nou.
Així doncs, totes
aquestes llengües i més apareixen a la vida quotidiana de molts ciutadans camerunesos en
diferents graus, tant pel que fa a la seva freqüència dús, com pel que fa als
àmbits socials en els quals poden intervenir. Presentem a continuació quines són
aquestes llengües i quin ús se'n fa habitualment.
1 Les llengües oficials i estrangeres
1.1 Les llengües oficials
La gran majoria
dels estats africans mantenen com a llengua oficial la llengua de la metròpoli
colonitzadora, però en alguns casos existeix una llengua nacional dominant. Es considera
com a llengües nacionals les parles indígenes del territori que ha estat delimitat com a
nació, en contraposició a les llengües oficials (francès i anglès), imposades per la
Constitució.(2)
El domini
daquesta llengua sobre les altres, ja sigui per motius polítics, econòmics,
demogràfics o culturals, es basa en la seva actuació com a llengua
dintercomunicació entre els diferents grups del país, que sovint parlen llengües
molt diferents entre si. En alguns casos, aquesta llengua nacional està reconeguda
oficialment (el sango a l'Àfrica Central, per exemple) i en d'altres no ho està (el
wolof a Senegal).(3) I en països com el Camerun, simplement
és difícil que cap daquestes llengües autòctones aparegui com a dominant, donat
el gran nombre que n'hi ha. |