Així, a les grans ciutats com Yaoundé o Douala, la llengua d’intercomunicació per excel·lència ja no és el bulu o l’ewondo, ni el douala, sinó el francès, i així ho afirmen els alumnes enquestats a Yaoundé, dels quals un 82% afirma la seva preferència per l’ús del francès davant d'alguna llengua nacional, mentre que a l’àmbit rural aquest percentatge es redueix al 12%.

Per tant, al Camerun, a diferència del que succeeix a d’altres països africans també francòfons, la llengua francesa no és només la llengua d’una elit minoritària, sinó la llengua d’intercomunicació per a la majoria dels seus ciutadans, en detriment de les seves pròpies llengües.

2.3 Les variants populars de les llengües oficials

Ara bé, la variant estàndard del francès i de l'anglès no és precisament la que s'usa amb més freqüència a la vida diària, sinó variants populars que també incideixen en el retrocés de les llengües nacionals i vehiculars tradicionals.

En el cas del francès, aquesta variant no només es caracteritza per una gran quantitat de lèxic i traduccions literals d’expressions pròpies de les llengües nacionals, sinó també per altres fenòmens lingüístics més complexos com ara la reorganització dels camps semàntics o les construccions morfosintàctiques al marge de la norma. (12)

El mateix succeeix a les dues províncies anglòfones del país, on la variant usada a la vida diària s'anomena pidgin–english, pel seu origen com a llengua híbrida (barreja de l'anglès i de les llengües indígenes) per dur a terme intercanvis socials o econòmics.

El pidgin del Camerun, però, ha experimentat un procés de criollització; és a dir, s’ha convertit en la llengua que aprenen els nens al nucli familiar; (13) i fins i tot cert consens normatiu a través de la traducció de la Bíblia. Un exemple d'aquesta variant popular de l'anglès seria un enunciat com a gou go farm tomorrow, on gou és la forma de futur del verb go.

2.4 El naixement de noves varietats

La creativitat lingüística de l'individu camerunès no només es tradueix en la facilitat per imprimir la seva pròpia marca d'identitat a les llengües oficials, sinó també en la creació i l’ús de noves variants lingüístiques a partir del contacte entre diferents llengües i registres.