De nou, l'èxode rural és un dels factors que afavoreix la creació de noves variants, com succeeix, per exemple, al districte urbà de Ndé (Tonga), on els habitants adults i joves han adoptat una nova llengua d'intercomunicació, que és fruit d’una barreja entre les llengües badounga i babitchoua: (14)

j¶ ma mádzi tú tse (vés a agafar aigua a fora), que en bandounga i babitchoua serien respectivament j¶ ma módze tú tse / j¶ ma madzi tú tsi.

A un enunciat com bábo là dèp yàp tica parce que a puni nap, apareixen paraules franceses (parce que, punir), angleses (tica < teacher) i autòctones (bábo la dèp yap).

Un cas diferent seria el de la variant urbana que s’usa a Yaoundé, anomenada popularment francamglais, per la seva barreja de paraules provinents del francès, de l’anglès i de les llengües autòctones (majoritàriament l’ewondo). L’origen d’aquesta variant popular es situa als sectors marginals de la gran ciutat durant els anys 80, però actualment és utilitzada per gairebé la totalitat dels adolescents i joves entre ells, de manera que ha assolit cert estatus com a variant d’intercomunicació, tot i que no arriba a gaudir de l’acceptabilitat que posseeix el pidgin–english a l’oest del país:(15)

je partais au school ce matin / je goais au school ce matin
je veux drink
gip moi le diba ('dóna’m aigua', on diba és un terme douala)

3 Conclusions

Així doncs, els habitants del Camerun conviuen diàriament amb un gran ventall d’usos de les dues llengües oficials (francès i anglès), i d’altres llengües estrangeres (alemany o espanyol), a més de les seves pròpies llengües que hem anomenat nacionals.

Malauradament, el diferent grau de contacte i d’utilització d’aquestes últimes, sobretot a causa de la política lingüística que segueix el govern camerunès, està provocant l'abandonament progressiu. Dit d’una altra manera, en una societat que esdevé cada dia menys rural i on l’oralitat ha deixat de ser el mitjà de transmissió per a aquestes llengües, els òrgans governamentals fan molt poc per mantenir-les vives a través de l’escola o dels mitjans de comunicació.

Tanmateix, però, hem volgut presentar la gran varietat lingüística d’aquest país africà per exemplificar que el plurilingüisme, per si mateix, no hauria de significar un obstacle per a l’existència de diferents llengües d’intercomunicació, ans al contrari.

Pensem, per exemple, en un jove normal a Yaoundé, que possiblement parli a casa seva, o comprengui almenys l’ewondo, l’eton o el bulu, que parla el francès a l’escola, on també aprèn l’anglès i sent l’espanyol o l’alemany, que llegeix diàriament rètols en d’altres llengües estrangeres, i que utilitza framcamglais amb els seus companys. Per a cadascuna d’aquestes llengües o variants lingüístiques, aquest jove desenvolupa el que anomenariem una competència funcional; és a dir, adequada a les seves pròpies necessitats i interessos, de manera que la seva competència comunicativa estaria formada per un conjunt de competències funcionals en diverses llengües i una major capacitat per utilitzar de forma eficaç el repertori verbal que posseeix.

Una competència plurilingüe, per tant, ha de permetre desenvolupar tot un ventall de variants lingüístiques i d’estratègies que accentuen el caràcter creatiu de la facultat humana del llenguatge, acomplint així un pas essencial per a la convivència i el coneixement dels altres a la nostra societat actual: la comunicació.

Mònica Molina
monmol@mixmail.com