COMPARTINT EXPERIÈNCIES REALS "PER SER CONDUCTORS RESPONSABLES DEL PROPI FUTUR”


Dotze del migdia del 7 de febrer de 2014. Més de 450 joves de diferents centres educatius omplen un dels amplis i foscos recintes de l'emblemàtica fàbrica Llobet-Guri de Calella (Maresme). Els acompanya aquell professorat que, juntament amb els pares i mares, han assumit part de la responsabilitat d'educar-los en valors de mobilitat segura. Però no estan sols. També hi són els representants de l'Administració i també d'aquelles fundacions o entitats que treballen i s'impliquen per assolir el mateix objectiu. Entre ells, el conseller d'Interior, Ramon Espadaler; el director del Servei Català de Trànsit, Joan Josep Isern; el president de la Fundació Mutual de Conductors, Joan Badenes; el director de la fundació, Joan Nebot; el portaveu de la fundació, Josep Maria Ambròs, i l'alcaldessa de Calella, Montserrat Candini.

Se senten crits de gresca i alguns xiulets d'eufòria. L'alumnat està expectant per veure què ha d'aprendre d'una obra que acaba de començar i que protagonitzen dos joves com ells. S'hi senten identificats no només per l'edat, sinó per les mateixes ganes de passar-s'ho bé sortint de marxa amb les amistats i fins i tot de festejar d'amagatotis. Senten que sintonitzen amb una actriu i un actor que parlen i es vesteixen com ells, tenen els mateixos interessos i estan "en la mateixa ona”. Per això, de tant en tant, els regalen les orelles amb aplaudiments i rialles o amb algun crit còmplice quan els veuen actuar tal com farien ells.



Passats uns minuts, els joves, desconcertats, emmudeixen. De sobte prenen consciència que estan immersos en ple trajecte d'una obra que, mantenint el mateix sentit de la direcció, ara canvia de marxa. El ritme s'alenteix, però, al mateix temps, intensifica l'experiència viscuda quan senten les paraules de la primera dels sis testimonis que escoltaran aquell dia i que, dalt l'escenari, i il·luminada només per un focus en plena foscor, els escruta amb la mirada. Potser s'encoratja internament per sobreposar-se a les pròpies emocions i poder-los explicar la seva història. Potser es pregunta internament si el seu testimoni els ampliarà la perspectiva de les coses i prendran consciència del que comporta prendre riscos al volant o al manillar.




La Jenifer García, policia local de Calella, va entendre per primer vegada que, "per ser agent, s'havia format a nivell tècnic i procedimental però que li mancava una preparació emocional per afrontar situacions com aquella”. Als inicis de la seva carrera professional va haver de treballar en un accident frontolateral entre dos vehicles que van quedar destrossats i, el més important, amb el resultat d'un mort. La seva sorpresa va ser descobrir que coneixia la persona finada. "Era un veí de tota la vida on vivia jo i sabia tota la seva història... En aquell moment, em va venir al cap la seva dona, que aquell matí suposo que el devia acomiadar quan anava a treballar. També la seva filla, que tenia la meva edat i que estava a punt de casar-se, i la seva altra filla, que era més gran, i estava a punt de ser mare... El conductor de l'altre vehicle, que tenia dinou anys, triplicava la taxa d'alcoholèmia i, en lloc d'adonar-se de la magnitud del que havia passat, només pensava que el seu pare el mataria perquè havia destrossat el cotxe. En canvi, els altres tres joves que l'acompanyaven al mateix vehicle, d'entre dinou i vint anys, no paraven de plorar i cridar. Es deien: «No hauríem d'haver agafat el cotxe», «ja ho deia jo»... paraules que, des d'aleshores, sempre m'acompanyaran.”




En Miquel Luchena, un dels bombers del Parc de Pineda de Mar, no podrà oblidar mai aquell accident que va haver de gestionar fa uns tres anys. Sense haver explicat res encara, ja ho diu tot a l’inici del seu testimoni: "Deixeu-me que em tregui part de l'uniforme i que avui sigui en Miquel, la persona i no pas el bomber, el que us ho expliqui.” "Aquell dia i en aquell servei em va tocar fer de responsable. Això implica que has de ser tu qui posi ordre en el caos a l'espera que t'arribi l'ajuda. Es tractava d’un xoc frontal entre dos vehicles. En un costat, hi havia un dels cotxes implicats amb dues persones estirades a terra molt malferides. Al davant, dos joves atrapats entre la ferralla del motor. I al darrere, una noia plorant amb les cames totalment trinxades. A l'altre costat, l'altre cotxe. La gent començava a treure'n un dels joves ocupants. El seu conductor, atrapat també entre la ferralla del motor, ja estava mort. I a la part posterior hi havia una noia i dos nois, molt joves, que no devien arribar als divuit anys i se'ns estaven morint. Els vam excarcerar i els vam fer tasques de reanimació però no els vam poder salvar. Aquella tarda vaig ser una víctima més d'aquell accident. Se'm van quedar tres imatges guardades a la memòria: la de la noia amb les cames trinxades a qui vaig dir «tranquil·la que ara t'ajudarem», i després ja no la vaig veure més; la d'aquell pare davant del cos sense vida del seu fill tapat amb una manta; i els plors d'aquella mare que, tant si com no, va voler identificar el cos de la seva filla estirada al terra d'aquella carretera.”




En David Fernández, tècnic en transport sanitari del grup La Pau, empresa subcontractada del SEM, recorda perfectament el nerviosisme que va experimentar quan la ràdio els va informar d'aquell accident frontal ocorregut el 2003. "En l'avís no ens van donar més dades, però vaig pensar: «és un accident frontal i ens diuen que a molta velocitat, ens podem trobar de tot»” —explica. "Quan vaig arribar, l'únic que vaig veure era ferralla, vidres a terra i persones cridant «ajudeu-me». Érem la primera unitat a arribar-hi per socórrer els afectats. En total tres cotxes implicats amb el balanç de quatre morts i dos ferits greus. En dos d'aquests vehicles hi viatjava una mateixa família. En el de davant, els avis amb els néts, i en el de darrere, els pares. Vaig començar a valorar la mare, que estava greu, i que no parava de preguntar «on són els meus fills?». Ho desconeixia. Havia vist un cotxe amb dues cadiretes però els infants no hi eren. Mentre la trèiem a ella de la ferralla, sagnant, no parava d'implorar que li diguéssim on eren els seus fills. Més tard, un policia em va venir a dir que havien trobat dos nens estirats a terra al costat de l'autopista. Havien sortit disparats d’un dels vehicles. Estaven vius però lesionats i, amb la mirada interrogant, van inquirir-me: «On són els avis?» Com els podia dir que ja no tenien avis? No vull que la meva filla perdi mai els seus avis.”





En Manel Berrocal, metge d'Urgències de l'hospital Sant Jaume de Calella, comença demanant als joves desconeguts que l'escolten que avui necessita que siguin aquells amics pròxims a qui es confia una vivència que t'ha afectat molt i no has pogut oblidar. "Era un diumenge i anava a buscar la meva filla a la discoteca. Aquella mateixa nit tenia guàrdia a l'hospital. Mentre m'hi dirigia en cotxe vaig presenciar un accident. Una noia, que circulava fent ziga-zagues, em va avançar i, just davant del meu vehicle, va caure i va sortir catapultada contra un fanal. Por, paràlisi, sensació de responsabilitat, no ho sé... No sabria dir quantes coses vaig sentir en aquells moments. Vaig sortir del cotxe i, després d'avisar el 112, vaig començar a fer una de les poques coses que sé fer, començar a reanimar-la. La noia continuava viva però estava molt malferida i havia quedat desfigurada. Juntament amb els sanitaris, vaig acompanyar-la a l'hospital i em vaig oblidar que havia d'anar a recollir la meva filla. Un cop allà, i malgrat les tasques de reanimació practicades durant hores, no vam poder fer res per salvar-li la vida. Al cap d'una estona, la meva filla, que ja havia arribat a casa amb taxi i ja sabia el que m'havia passat, va trucar-me per preguntar-me si sabia qui era aquella noia que havia tingut l'accident i a la qual jo havia ajudat. Casualment, la mare d'una amiga seva l'havia trucat preocupada perquè la seva filla encara no havia arribat a casa després de l'hora que havien pactat. Més tard, aquesta mare venia a l’hospital per reconèixer el cos sense vida de la seva filla.” En Manel encara ara està desconsolat. Part d’aquest desconsol el comparteixen ja els joves que l’escolten. "Aquest és el meu passat, gràcies per compartir-lo. Gaudiu del present, però sigueu conductors responsables del vostre futur” —diu.




En Javi Romero és monitor de GAME OVER, un programa de conscienciació conjunt de l'Institut Guttmann i l'SCT. Fa més de nou anys va patir un accident de trànsit que el va confinar en una cadira de rodes la resta de la seva vida. "Tenia 26 anys i feia un any i mig que havia acabat la carrera d'enginyeria en telecomunicacions. Faltaven deu mesos per casar-me i havia començat a treballar en una multinacional d'aquelles a les quals aspires quan encara ets estudiant. Malauradament, aquella feina em va durar ben poc. Hi vaig començar l'1 de juliol de 2004 i el 7 d'agost d'aquell mateix any tenia l'accident. Aquell dissabte, cap a les quatre de la tarda, havia agafat la moto per fer un recorregut que coneixia perfectament perquè l'havia fet altres vegades, el que em permetia arribar a casa de la meva parella. Aquest va ser el meu principal error, confiar-me i no parar massa atenció. Hi havia grava acumulada a l'exterior d'una corba perquè el dia anterior havia plogut. Quan me'n vaig adonar, però, ja era massa tard. Vaig frenar, vaig perdre el control de la moto i vaig caure a uns 50 km/h. Em vaig fracturar cinc vèrtebres i em vaig lesionar la medul·la. Vaig perdre la mobilitat i la sensibilitat des del pit cap a les extremitats inferiors. Passat el període d’hospitalització i un cop ja a l'Institut Guttmann, un centre especialitzat en neurorehabilitació, vaig prendre consciència que hauria d'aprendre a viure un altre cop. Vaig ser conscient que, a partir d’aleshores, la meva vida seria molt dura a nivell físic i emocional, econòmic i social.” En Javi fa una pausa, respira profundament, i utilitza l'última esma per donar als joves un consell: "Tingueu cura de la vostra integritat física i no vulgueu mai canviar de rodes. No vulgueu tenir les meves.”





Des de fa sis anys, la Marilina Ferrer és directora de l'associació de víctimes i familiars d'accidents de trànsit STOP Accidentes Catalunya. El que els joves que l'estan veient dalt l'escenari encara desconeixen és que també és una muller, una mare i una nora que va perdre marit, filla i sogres en un mateix accident, del qual ella va ser l'única que va sobreviure. Les seves cicatrius "no es veuen”, ja alerta des del principi. "Tornàvem en cotxe de passar el dia a fora amb la família. Estàvem fent plans del que faríem quan arribéssim a casa. Just a l’entrada a Barcelona, un conductor que circulava en sentit contrari va perdre el control del seu vehicle, va saltar la mitjana i va impactar frontalment contra el nostre. Quatre dies més tard em vaig despertar en un hospital. El primer que recordo és la imatge del metge, que em va venir a explicar que havia tingut un accident i m'havien hagut d'operar d'urgència. També va dir-me que més tard m’explicarien la sort que havia tingut la resta de la meva família. En Juanjo, el meu marit, la Sandra, la meva filla, i els meus sogres havien mort. Tots morts. "No podeu imaginar el que sent una mare quan et diuen que tot el que has estat construint durant tota la teva vida fins aquell moment, en un segon, ha desaparegut. Et dius, i ara què?” En acabar el seu relat, i després d'un llarg silenci que corprèn els qui l'escolten, la Marilina diu serena: "Jo us demanaria que ara no aplaudiu per respecte a la memòria de totes les persones que han perdut la seva vida a la carretera. Gràcies.”





Els llums s'encenen però els joves continuen una mica envaïts per la foscor dels tràgics relats, per unes experiències de vida que ara ja no els queden tan allunyades. El conseller d'Interior, Ramon Espadaler, resumeix allò que molts d'ells pensen. "Aquest acte no ens ha deixat indiferents. En un segon, et pot canviar la vida. Per això, tots, sense excepció, ens hi hem de posar per tal d'aconseguir la reducció de la sinistralitat”. Per part seva, el president de la Fundació Mutual de Conductors, Joan Badenes, els exhorta: "Que això us faci entendre que en la majoria de casos els accidents es poden evitar, però cal consciència i seny.” Finalment, l'alcaldessa de Calella, Montserrat Candini, reconeix i agraeix "l'ànima que posen en la seva feina tots els cossos operatius d'emergències quan treballen en un accident de trànsit”.

La sala torna a recobrar el pols. Rostres afectats, alguns moviments tímids i, sobretot, una necessitat imperiosa de compartir i contrastar opinions sobre allò que han experimentat. Entre l'alumnat, el jove Edgar Garcia, estudiant de segon de batxillerat de l'escola Freta de Calella, conductor de moto i futur conductor de cotxe, explica que a ell i als seus companys ja els havien fet xerrades de conscienciació alguns professionals però "mai havíem vist casos com els d'avui, gent que realment ha passat per aquest problema i que té el coratge d'explicar què implica i quines conseqüències té un accident. Aquesta és una de les millors maneres de conscienciar”. Per la seva part, la Rut Cabrero, estudiant de l'Institut Bisbe Sivilla de Calella, assegura que escoltar els testimonis reals li ha permès "posar-se una mica més a la seva pell”. A més, amoïnada, afegeix: "Quan arribi a casa, el primer que faré és compartir l’experiència amb la meva germana, que s'acaba de treure el permís de conduir de cotxe.” Finalment, l'Albert Gómez, estudiant de segon de batxillerat de l'escola Pia de Calella, reconeix que, abans de "Canvi de marxa”, ja s’havia fixat que alguns coneguts eren imprudents al volant o al manillar, per exemple excedint la velocitat. Amb tot, "a partir d’ara, tots serem més conscients de la responsabilitat que comporta treure's el permís” —afirma.

Els més joves no han estat els únics a voler reflexionar sobre el que han viscut. La Mercè Colomer, mestra de l'escola Freta de Calella, afirma que "aquesta activitat ha sobrepassat les expectatives de tothom quant a qualitat i contingut. Les paraules dels testimonis que he rebut aquí m'han arribat més que qualsevol imatge d'un accident”. A més, confia que el seu efecte perduri en els seus alumnes, "que els ajudi a tocar de peus a terra, a dir «no puc anar d'irresponsable per la vida, hi va la meva vida però també la dels altres»”. En Miquel Costa, professor de l'Institut Bisbe Sivilla de Calella, observa que "l'originalitat de l'activitat ha estat combinar la història dels actors amb les històries reals dels testimonis”. Per això "els alumnes estaven atents i captivats en tot moment”. Per la seva part, en David Domínguez, de l'escola Pia de Calella, diu que l’alumnat ja coneixia el missatge de l'activitat perquè se'ls repeteix sovint. Amb tot, "ara se'ls ha explicat des de la vivència personal, i quan t'arriba a les emocions, és més fàcil que el discurs et quedi, perquè l'impacte és més gran”. En Pep Ambròs, un dels actors de la part fictícia de l'activitat, hi està d'acord. "L'espectacle recorda coses que ja sabem tots però el fet que es doni pas a testimonis reals tan contundents, no a històries basades en fets reals, fa que els joves surtin de l'acte diferents de com hi havien entrat.” La seva actuació, assegura, "només serveix de fil conductor per unir les històries, per donar oxigen a uns testimonis que, un rere l'altre, et deixen sense alè”.