|
Aquest estudi, doncs, es pot entendre
com una ratificació empírica de la postura que tendeix a incloure la sociolingüística
dins de la dialectologia; a través seu és factible percebre com resulta artificiós
tractar de separar les variants diastràtiques de les diatòpiques. Igualment, és fàcil
reconèixer la intenció obertament crítica dels fets socials que es desprenen de
l’anàlisi lingüística, que no per això deixa de ser objectiva, amb la qual cosa
l’emmarquem en la frontera de l’anàlisi crítica dels discursos.
3. Metodologia
Pel que fa al
mètode, es conserva el model tradicional de la geografia lingüística ja que es reconeix
un nombre reduït d’informants (deu en total). Per recollir materials tenim mètodes
qualitatius (observació de parla espontània, observació participant) i quantitatius
(entrevistes, enquestes), obeint a la mateixa naturalesa del problema basada en relacions
de classe, és a dir, de tall diastràtic, percebut en un primer contacte amb la comunitat
sikuani que habita la zona de Puerto Gaitán.
4. Variables
Cal recalcar el
caràcter preliminar d’aquesta anàlisi a causa, en part, dels grans inconvenients en
el seu desenvolupament, com són: 1) temps de permanència amb la comunitat, 2) certa
desconfiança dels informants cap als investigadors, 3) gestions i tràmits burocràtics
per fer enquestes i entrevistes, 4) falta de suport estatal, 5) dificultats d’accés
a la zona per la presència de grups subversius, entre d’altres.
5. Els sikuani i la forma de
tractament ‘pariente’
Actualment les
comunitats de l’ètnia sikuani a Colòmbia viuen un procés accelerat de pèrdua
d’identitat cultural a conseqüència del contacte interètnic. La seva relació amb
el 'blanc', de qui tracten d’emular l’estil de vida, els ha portat a un estat
d’estranyament que es manifesta simultàniament en la pèrdua d’identitat i la
no-acceptació per part dels grups 'civilitzats'. Avui dia, els membres de la família
sikuani habiten tant als resguards com als pobles pròxims a aquests, enmig d’un
ambient d’hostilitat donada la naturalesa dels seus patrons culturals i l’errada
transposició que fan dels patrons colons. Ser sikuani ha deixat de ser sinònim de
‘patrimoni nacional’ per convertir-se en ‘problemàtica social’.
Emparat en aquesta idiosincràsia nacionalista perduda, l’aborigen es veu a si mateix
com a ‘objecte’ d’interès del turista i, sobretot, dels investigadors de
les diferents universitats que hi acudeixen, i tendeix a usufructuar-se econòmicament
d’aquesta condició a través d’exigències a les autoritats civils
(departamentals i nacionals) per acabar oblidant les seves responsabilitats i deixar-se
despreocupadament en mans del govern. Les terres que els han estat condonades en molts
dels casos ni tan sols les utilitzen per viure-hi; com a molt, per establir-hi conreus o
cria de bestiar, aus de corral o piscicultura. Això només demostra el mal que
l’aplicació de models aliens a la realitat (polítiques proteccionistes) exerceix
sobre una cultura amb caràcters propis.
L’‘alienació’
cultural de la comunitat té quatre modalitats bàsiques d’expressió en el Meta:
social, religiosa, investigativa i política. L’alienació social es produeix per la
penetració dels colons amb la seva càrrega de productes, bars, festes, prostíbuls,
etc., és a dir, tota la saga d’hàbits quotidians típics dels sistemes
‘civilitzats’. En segon lloc, l’afany cru i desconsiderat de les
‘missions’ catòliques i protestants de fer créixer el nombre d’adeptes
obligant-los a desprendre’s de la seva riquesa mitològica, ritual i de creences
mil·lenàries. D’una altra banda, hi ha els grups d’investigació
lingüística, antropològica, etc., mal entrenats en els mètodes de conservació
d’identitat, que entren i obtenen la informació que requereix el seu treball
trepitjant desprevingudament l’autonomia de les comunitats. Per últim, ens trobem
amb la pesada càrrega de les polítiques estatals habituades a solucionar problemàtiques
d’índole social assignant recursos, però mai a establir un estudi detallat dels
factors heterogenis que incideixen en aquesta qüestió i a partir d’aquí encaminar
millor el pressupost.
Dins de les
principals manifestacions de la despersonalització tenim en primera instància la marcada
penetració dels valors mercantils; canvi en el tipus d’autoritat
politicoadministrativa cada vegada menys en mans del capità, bruixot o xaman; oblit de
les tradicions culturals: balls (les danses col·lectives són substituïdes pels ritmes
tropicals), menjar, beure, vestit, elements per a la caça i la pesca; i, en general, la
aculturació material, espiritual i social (els fills abandonen la llar, canvia el rol de
la dona...).
"En
conclusió, l’indígena que ha suportat un procés accelerat d’aculturació i
persecució física és un desadaptat social, sense identitat de cap gènere. Ja no està
lligat a la seva comunitat però tampoc no és acceptat per la societat
"civilitzada". Com que ha descobert que la societat gira entorn dels diners i a
la possessió de béns materials, pensa que aconseguint-ho pot esborrar una mica la seva
suposada inferioritat i deixarà de ser tractat i vist com a "irracionals". De
tota manera, la seva escassa experiència en el món mercantil i monetari facilita els
enganys i les trampes que tradicionalment li paren els sectors amb els quals es
relaciona." (Agudelo y Cantor, 1988) |
