Anàlisi del terme 'pariente' com a forma de tractament en la comunitat sikuani de Puerto Gaitán (Colòmbia), per John Alexander Roberto Rodríguez

Un dels elements més afectats per la aculturació ha estat la llengua. Sens dubte l’espanyol, com a llengua de prestigi, ha fet que la llengua sikuani perdi representativitat i interès per a les noves generacions, que cada dia en fan menys ús. La conservació d’un idioma i d’un nombre significatiu de parlants no és garantia de la identitat cultural d’un poble. No importa que els mateixos indígenes s’escarrassin a afirmar el contrari; la realitat és una i, per desgràcia, està en contra de la preservació de la identitat lingüística.

L’ús de l’idioma sikuani està regit per pautes de naturalesa social: davant d’un colon l’indígena pot arribar a expressar-se en la seva primera llengua si el que busca és amagar alguna cosa al seu potencial interlocutor, o bé si ho vol fer com una demostració, buscant satisfer la curiositat del visitant, i en alguns dels casos no és estrany que esperi alguna retribució.

Les dades registrades en la convivència amb la comunitat aborigen de Puerto Gaitán mostren diferències diafàsiques en l’ús de totes dues llengües. Si bé els adults parlen i entenen la seva primera llengua a la perfecció, no en fan ús en tots els ambients; els joves i nens entenen però no parlen la llengua, i quan ho fan és únicament per entendre’s amb els seus pares o familiars. És a dir, el sikuani és una llengua per a interacció familiar, a casa; quan els colons, els amics i els parents es troben pel carrer gairebé sempre es fa servir el castellà.

Aquí ens trobem davant d’una qüestió contradictòria i, fins a cert punt, connatural a la conducta col·lectiva dels pobles en conflicte cultural, expressable en termes netament lingüístics: a pesar de l’accentuada i accelerada influència dels paradigmes culturals del blanc, l’‘estil cognoscitiu’ sikuani s’imposa en l’ús restringit de la seva llengua; aquesta –no obstant el ‘menyspreu’ amb què és vista pel mateix indígena– representa un valor patri, i es considera l’emblema d’un poble en vies d’aculturació, un poble que, pretenent ser-ne un altre de ‘millor’, no deixa de veure’s diferent davant del mirall de la seva pròpia identitat. Aquesta és la causa, doncs, que els sikuani considerin el seu idioma com un instrument privat i que no el vulguin compartir amb l’estranger.

Lingüísticament un dels elements que més permet establir el tipus de relacions característiques d’una comunitat (monoètnica o pluriètnica) es presenta en l’ús de les formes de tractament. És en aquestes on evidenciem amb molta més claredat i precisió la sensibilitat de la llengua a les transformacions socials. Destacats filòlegs en l’àmbit nacional coincideixen en aquesta apreciació; un d’ells, José Joaquín Montes, assegura:

"També convé tenir en compte que el sector lingüístic de les formes pronominals i verbals usades en el tracte directe amb les persones és un dels més sensibles als canvis socials i que en les relacions de les diferents classes socials es reflecteixen de manera més immediata i directa." (Montes, 1967: 3)

Brown i Gilman (1960), en el seu model universalista sobre les formes de tractament, desenvolupen una sèrie d’idees fonamentals i ineludibles per aproximar-nos a la problemàtica d’interacció que viuen indígenes i colons en aquesta zona de Colòmbia. Segons els autors, l’ús de les diferents formes de tractament que es donen en qualsevol societat està relacionat amb els sentiments de solidaritat i poder. Segons diuen, quan hi ha reciprocitat en el tracte (ús de la mateixa forma pronominal íntima entre els interlocutors) és indici d’una certa ‘semàntica de la solidaritat’; en cas contrari, quan en comptes de seguir la ‘regla de reciprocitat’ se segueix la de ‘no-reciprocitat’ és indici d’una ‘semàntica del poder’. El més important del que defensen Brown i Gilman és la consideració de la llengua com a marcador de la posició social i de les relacions interpersonals a més de ser un simple mitjà de comunicació.

Una investigació que van dur a terme en anys posteriors Catherine Rossfelder i Guy-Maxime Lizoir (1987) va determinar, entre les diverses conclusions, un punt transcendental: les formes ‘tú’, ‘usted’, ‘su mercé’ són polisèmiques; és a dir, que no mantenen un caràcter únic, sinó contextual; això ens condueix a afirmar que les formes de tractament són dinàmiques, ja que depenen de diatopies, diastraties i, sobretot, diafasies (context situacional).

Sense cap mena de dubte, resulta evident dedicar una anàlisi seriosa a aquestes formes de tractament per intentar explicar la naturalesa dels fenòmens comunicacionals a l’interior de la societat sikuani a partir del seu contacte amb la llengua del blanc. Sens dubte, l’ús que els primers fan de l’espanyol estarà determinat pel tipus de relació que mantinguin amb els segons.

Començarem emmarcant el context general en el qual es desenvolupa lingüísticament la comunitat sikuani respecte a la pronominalització. En el mateix estudi del professor Montes al qual fèiem al·lusió, titulat Sobre el voceo en Colombia, queda clar que "per al tracte directe els pobladors de les diverses regions colombianes avui fan servir, en conjunt, totes les possibilitats que el sistema lingüístic espanyol ha ofert des dels segles XV – XVI." (Montes, 1967: 17, negretes meves); és a dir, les formes ‘vos’, ‘tú’, ‘usted’, ‘su mercé’ tenen cabuda en major o menor grau dins de les fronteres nacionals. Des del punt de vista històric, Colòmbia és una regió bastant rica en formes de tractament a causa, en part, del nivell de contacte amb l’Espanya peninsular, i des del punt de vista social, a causa de les relacions de caràcter feudal que van deixar en cada regió o bé sistemes oberts i igualitaris, o bé sistemes extremadament heterogenis. (2) Aquest ‘mosaic tan barrejat’ forma part del folklore regional i serveix per proveir d’una identitat pròpia els departaments, les zones i els municipis que integren la geografia nacional.

L’ús de formes de tractament com a marcadors de classe a l’interior dels contextos socioculturals i fora d’aquests, és a dir, en tant que forjadors d’identitats regionals i/o nacionals, i sobretot el ‘valor distintiu’ al qual fa referència Mireya Cisneros, és comú als estudis que s’han fet tant a Colòmbia (3) com a Amèrica i Hispanoamèrica:(4)