1. Introducció

2. Canvis en la jerarquia de llengües

3. La llei de 1999

4. Coneixement de la llengua i actituds envers la llengua

5. Funcions sociolingüístiques de les llengües

6. Pronòstics per al desenvolupament de la situació lingüística

7. Bibliografia

1. Introducció

La República Independent de Letònia, fundada el 1918, es va restablir el 1991, cinquanta anys després de la seva incorporació a l’URSS. La continuïtat legal de l’Estat va ser la base de la renovació d’aquest estat bàltic. La constitució de 1922 va ser restaurada el 1991, i des del 1998 inclou un article que estableix que la llengua letona és la llengua oficial de l’Estat. La primera Llei de política lingüística, l’objectiu de la qual era recuperar les funcions sociolingüístiques del letó, va ser promulgada el 1989, i esmenada el 1992. Aquesta llei de política lingüística prèvia a la independència havia estat redactada per una comissió governamental especial formada per lingüistes, funcionaris del govern, escriptors i advocats. La seva tasca no va ser fàcil, ja que no tenien cap experiència en accions de política lingüística. Tan sols tenien clar quin havia de ser l’objectiu fonamental de la llei: promoure l’ús del letó i desenvolupar el coneixement d’aquesta llengua entre els habitants de l’Estat que parlaven el rus. De fet, teòricament amb aquesta llei s’havia d’establir una societat bilingüe, ja que el rus continuaria assumint les funcions de llengua oficial.

A banda de la tradició històrica (Letònia ja comptava amb una legislació lingüística ben desenvolupada abans de la Segona Guerra Mundial), una de les fonts més importants per a la redacció de la llei va ser l’experiència d’altres països. Contràriament al que es creu de manera generalitzada, la sociolingüística soviètica no estava completament aïllada del món occidental. S’havien publicat traduccions al rus d’articles dels sociolingüistes més eminents, tot i que en pròlegs i notes a peu de pàgina s’afegien comentaris on es criticava de manera compulsiva la ciència capitalista. Moltes investigacions sobre política lingüística que s’havien dut a terme en països d’Europa Occidental, Àfrica, Àsia o del Pacífic contenien una anàlisi detallada de la situació de la llengua i dels processos sociolingüístics, i l’avaluació que en feien coincidia amb els criteris acadèmics acceptats universalment. La política lingüística del Canadà, i més concretament, de la regió del Quebec, era una de les que millor coneixien els especialistes bàltics. L’experiència a Catalunya era menys coneguda fins que, el 1995, un grup de sociolingüistes letons va visitar Catalunya per primera vegada. La legislació canadenca en matèria de llengua es va convertir en una de les pedres angulars de la política lingüística letona.

La primera raó d’aquest fet van ser les similituds en les situacions d’ambdues llengües. Igual que el francès al Quebec, el letó, el lituà i l’estonià de l’exUnió Soviètica eren «llengües majoritàries regionals –llengües parlades per pobles que, tot i ser majoria en el seu territori històric (on, tanmateix poden patir alguna forma d’assimilació), són minories a nivell nacional» (Maurais 1997: 135). Al Quebec i a Lituània la població majoritària constituïa aproximadament un 80% del total, mentre que a Letònia i Estònia era aproximadament un 50%. Així doncs, en el disseny de la política lingüística es va considerar que en situacions semblants es podrien adoptar mesures similars per a la protecció de les llengües.

El segon motiu va ser més pragmàtic. Darrere el teló d’acer es podien trobar ben pocs documents legislatius en matèria lingüística, i un d’aquests era la Carta de la Llengua Francesa. A Letònia es va poder accedir a dues lleis promulgades per l’Assemblea Nacional del Quebec el 1988: la llei 22 i la llei 101. Es van traduir parcialment al letó i es van estudiar de manera detallada. Posteriorment, després de la independència, es va poder tenir accés a la resta d’informació del Quebec.

L'objectiu de la política lingüística en el cas de Letònia era similar al del Quebec: es volia impedir el canvi lingüístic i modificar la jerarquia de llengües en la vida pública. La idea d’un estat bilingüe es va refusar des del primer moment. Els principals àmbits d’intervenció havien de ser l’ús de la llengua en el govern de l’Estat i en els òrgans de l’administració, en les reunions i en el treball administratiu, en els noms i la informació i en l’educació. Es va aplicar, doncs, el principi dels drets de la llengua territorial. Aquestes primeres lleis no responien al concepte d’estat monolingüe, ja que el rus conservava les funcions de llengua oficial en diversos àmbits. Tot i que les llengües locals tenien l’estatus de llengua única de l’Estat, es permetia la utilització paral·lela del rus en la majoria de funcions sociolingüístiques i, d’aquesta manera, es garantia que aquells que no parlaven la llengua de l’Estat poguessin accedir als serveis en rus. Un principi fonamental que va guiar la política lingüística a Letònia era que els ciutadans amb un menor nivell socioeconòmic tinguessin la possibilitat de decidir la llengua en la qual comunicar-se i, com a conseqüència d’això, els funcionaris de l’Estat i les persones amb feines que implicaven el contacte amb el públic havien de ser bilingües.

2. Canvis en la jerarquia de llengües

L’aplicació total de la Llei de política lingüística del 1989 es va ajornar i es va promulgar un decret extraordinari en el qual s’especificava com s’aplicaria la Llei de política lingüística. Hi va haver un període de transició de tres anys durant el qual els funcionaris estatals sense coneixements de letó el podien aprendre. En la pràctica totalitat d’empreses es van organitzar cursos gratuïts de letó durant l’horari laboral. La promulgació de les lleis de política lingüística de 1989 es va veure obstaculitzada per la inestabilitat política del període 1989-1991. Fins a la restauració de la independència, el mes d’agost del 1991, no es va emprendre una intensa activitat en la resolució de qüestions relatives a l’estatus i les funcions del letó, el lituà i l’estonià. Tanmateix, aquell període de transició de tres anys, tranquil i una mica lent, era molt important perquè la societat s’adaptés psicològicament als canvis que s’havien previst en la jerarquia de llengües.

L'agost del 1991 la República de Letònia es va proclamar estat sobirà. Coincidint amb aquest esdeveniment es va revisar la Llei de política lingüística del 1989 per tal reforçar l’estatus de la llengua de l’Estat i el 1992 s’hi van fer addicions i esmenes.