La Llei de política lingüística del 1992 era bastant similar a la majoria de la legislació en matèria de política lingüística aprovada a la resta del món. Els postulats essencials eren els següents:

1) el letó havia de ser l’única llengua del govern i de l’administració de l’Estat;

2) el domini de la llengua de l’Estat havia de ser un requisit per a l’exercici de determinades professions i s’havia d’implantar un sistema de certificació dels coneixements de la llengua;

3) la llengua de l’Estat havia de ser la prioritària en l’educació superior;

4) la llengua de l’Estat havia de ser prioritària en la ràdio i la televisió públiques;

5) la llengua de l’Estat havia de ser prioritària en l’àmbit de la informació pública.

El 1995 es van adoptar noves lleis sobre la llengua de l’Estat a Lituània i a Estònia, i el 1999, a Letònia. Aquestes lleis són molt més liberals que les de 1989 i 1992. Els estats bàltics són actualment membres del Consell d’Europa; han sol·licitat l’ingrés en la Unió Europea i l’OTAN i s’han observat normatives legals europees vinculants (el conveni marc per a la protecció de les minories nacionals de 1994; la Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries de 1992). Tanmateix, a Letònia va resultar problemàtica l’aplicació d’algunes normes de l’Europa Occidental (Druviete 1999, 2000; Ozolins 1999). Les lleis de política lingüística dels estats bàltics han estat criticades per determinar les funcions d’unes llengües en una situació de competència i per promoure una intervenció oficial excessiva en l’ús social de la llengua. En la majoria de països d’Europa Occidental es creu que les minories són bilingües o, si més no, tendeixen al bilingüisme en la llengua materna i la llengua oficial. Aquest no és encara el cas de Letònia.

3. La llei de 1999

La Llei sobre la llengua de l’Estat promulgada el 9 de desembre de 1999 és la que està actualment en vigor. Els objectius d’aquesta llei són la conservació, protecció i desenvolupament del letó i la integració de les minories nacionals en la societat letona, reconeixent-los el dret d’utilitzar la seva llengua materna o qualsevol altra.

A Letònia tenen lloc actualment dos processos interrelacionats: la integració de la societat al país - una integració lingüística pel que fa als coneixements de la llengua letona- i la integració de Letònia en la Unió Europea, amb el foment del plurilingüisme individual que comporta. L’estratègia de planificació lingüística es deriva, doncs, dels principis següents:

1) una llengua oficial és el símbol de l’Estat i un instrument per a la integració de la societat. L’aprenentatge i l’ús del letó és un dels factors més importants per assegurar l’estabilitat d’un estat plurilingüe;
2) cal donar a tots els habitants de Letònia la possibilitat d’aprendre la llengua letona i d’utilitzar-la per tal de promoure la integració de la societat;
3) s’ha de donar suport a l’aprenentatge i l’ús de les llengües minoritàries a Letònia;
4) cal afavorir l’aprenentatge de llengües estrangeres a fi d’impulsar la comunicació en llengües estrangeres i la integració en les estructures europees.

4. Coneixement de la llengua i actituds envers la llengua

Segons el cens de l’any 2000, la composició etnodemogràfica de Letònia és la següent: letons 57,6%, russos 29,6%, bielorussos 4,1%, ucraïnesos 2,7%, polonesos 2,5%, lituans 1,4%, jueus 0,4%, romanesos 0,3%, alemanys 0,2%, originaris de Livònia (177 persones, 8 de les quals van declarar que el livonià era la seva primera llengua). A Letònia els conceptes de minoria nacional (ètnica) i minoria lingüística no coincideixen per l’alt nivell d’assimilació lingüística (russificació) dels parlants de llengües diferents del letó. Per exemple, tan sols un 2,1% dels bielorussos, un 3,7% dels ucraïnesos i un 9,5% dels polonesos van declarar que les seves llengües eren les seves llengües natives (cens de 2000). El cens de població de l’any 2000 mostra, d’una banda, que el 62% dels letons tenen com a llengua materna el letó - tot i que els letons constitueixen només un 57,6% de la població- , i d’una altra, que el 36,1% dels habitants de Letònia tenen com a llengua materna el rus - tot i que els russos constitueixen un 29,6% del total d’habitants del país. A Letònia, els representants de les minories tenen més interès d’identificar-se amb la minoria russa (Baltaiskalna 2001).

Durant aquests deu anys d’independència el coneixement del letó ha augmentat de manera considerable entre les minories. Durant el cens de 1989, entre un 18% i un 20% dels ciutadans que pertanyien a minories ètniques van declarar que tenien coneixements de letó. En el cens de l’any 2000, un 59% dels russos, un 55% dels bielorussos, un 54% dels ucraïnesos i un 65% dels polonesos van afirmar que sabien letó. El nombre de ciutadans pertanyents a minories ètniques que no tenen coneixements de letó està disminuint –entre un 78% i un 80% l’any 1989, un 22% el 1996 i un 9% el 2000 (Baltic Data House, 2000). La renovació de les llengües minoritàries és lenta: per exemple, en el curs escolar 2000/2001 hi havia 1.095 escoles d’educació general a Letònia; en el 66,3% d’aquestes l’ensenyament es feia en letó, i en el 33,3%, en rus. Només en un 0,4% de les escoles l’ensenyament es feia en altres llengües. En general, la població letona és bilingüe o, fins i tot, plurilingüe. L’any 2000, aproximadament un 75% dels ciutadans de Letònia que pertanyien a minories ètniques van declarar tenir coneixements de letó i un percentatge similar va afirmar que sabia rus. Per tant, entre un 75% i un 80% dels habitants de Letònia són, almenys, bilingües –en comparació amb el 44% dels estats membres de la UE. El letó s’estudia en totes les escoles i un 23,65% dels alumnes letons estudien rus.

L’Estat garanteix el dret de tots els residents de l’Estat a dominar el letó. Tanmateix, el domini de la llengua de l’Estat continua sent un problema a Letònia, tot i que l’actitud general és positiva. La majoria dels enquestats va respondre afirmativament la pregunta «Creu que els ciutadans de Letònia han de saber letó?». En concret, la resposta va ser afirmativa en el 91% dels ciutadans del país i el 79,6% dels estrangers, en el 87,5% dels homes i el 91,1% de les dones (LLI, 1999). El 95,8% dels parlants de rus amb estudis superiors, el 93,2% dels que tenen estudis secundaris i el 91,8% dels que tenen estudis secundaris especialitzats van afirmar que volien que els seus fills parlessin el letó. Amb tot, també el 70% dels ciutadans que pertanyen a minories ètniques voldrien que el rus es proclamés segona llengua oficial de Letònia, de manera que els parlants de rus poguessin continuar sent monolingües (Baltic Data House, 1998).