Logotip de la revista Noves SL

Presentació

hemeroteca

bústia

Logo

Hivern 2008


Els joves, les llengües i les identitats, per Joan Pujolar

   

Aquest volum pretén contribuir a la nodrida tradició d’estudis i reflexió sobre joves i llengua en la sociolingüística catalana. Ha vingut parcialment motivat pel fet que, dins el Pla d’acció 2005-2006 de la Secretaria de Política Lingüística, hi havia com a objectiu prioritari el foment de l’ús del català entre els joves, que incloïa, entre altres mesures, la realització i la difusió d’estudis sobre el tema. De tota manera, aquest número de Noves SL no pretén fer un “estat de la qüestió” exhaustiu de la recerca sobre llengua i joves. En aquesta introducció, el que faré és analitzar la trajectòria d’aquestes recerques dins la sociolingüística catalana des d’un punt de vista que lliga qüestions polítiques i qüestions teòriques. Després d’això, les contribucions al volum de diversos autors estan dividides en dues seccions: en la primera, tres articles mostren noves orientacions en l’estudi de les pràctiques lingüístiques dels joves; en la segona hi ha un recull dels estudis més recents que s’han fet (i hem pogut publicar aquí) dins l’àmbit català sobre llengua i joves. A partir d’aquests escrits, faig també una reflexió sobre els canvis teòrics i epistemològics que està vivint la sociolingüística tant a nivell català com a nivell internacional, i que afecten de manera directa l’enfocament de la recerca sobre joves i llengua.

Versió per imprimir: Els joves, les llengües i les identitats, per Joan Pujolar versió per imprimir en PDF. (121 kb)

         
  in English    

 

Sumari

1. El gran nombre d’estudis sobre joves i llengua
2. Desplaçaments teòrics en la recerca sobre joves i llengües
3. Sobre les contribucions a aquest volum
4. Bibliografia

1. El gran nombre d’estudis sobre joves i llengua

El tema dels joves ha estat un dels més estudiats en sociolingüística catalana. Així, els editors de Noves SL em van encarregar que coordinés aquest número arran d’alguns estudis meus (Pujolar 1993, Pujolar 1997). Però també ho podrien haver encarregat amb els mateixos mèrits a Bastardas (1985, 1986), Boix (1990, 1991, 1993) , Erill i el seu equip (1992), Calsamiglia i Tuson (1980), Tuson (1985, 1990),Ros (2000, 2001), Woolard (1989) o Woolard i Gahng (1990). Cal tenir igualment present que qualsevol anàlisi de dades censals o de mostres representatives sol tenir el seu apartat dedicat a la variable “edat” i a la corresponent anàlisi dels usos lingüístics dels joves (vegeu, especialment, el de Subirats 2003). També cal destacar l’atenció als joves des dels estudis de caire variacionista (Argenter et al 1998, Pradilla 1993), on les qüestions de bilingüisme resten normalment en segon terme. A banda de la recerca més estrictament acadèmica, cal ressaltar la literatura amb intenció més performativa, educativa o mobilitzadora amb treballs com els de Larreula (1991), Solé (1989). I finalment, cal tenir present que en tots els debats públics protagonitzats pels que Larreula (2002) anomena “patidors de llengua,” el tema dels usos lingüístics dels joves sempre hi té un espai significatiu (v. Pujolar 2007, Prats et al 1990).

Aquesta proliferació de recerques i debats focalitzats en el segment que va des de l’adolescència fins a mitjans de la vintena respon - al meu entendre - a motivacions alhora ideològiques i pràctiques. En el primer cas, hi ha un cert sentit comú sociològic que veu els joves com la llavor de la societat del futur i, per tant, com el segment on podem avaluar la marxa de diversos projectes polítics: recuperació de l’ús de la llengua, igualtat entre els sexes, presència o absència de prejudicis de tota mena, actituds envers la natura, les diferències culturals, etc. Des d’aquest punt de vista, la sociolingüística catalana s’ha preocupat bàsicament per valorar si les noves generacions aprenien el català, si l’usaven, com l’usaven i quin paper tenien les llengües en la seva vida. Aquesta preocupació parteix, naturalment, del projecte de “modernització” de la comunitat lingüística catalana, tema que reprenc més avall.

La segona raó que explica l’abundància d’estudis sobre els joves és més prosaica. Els joves són, per moltes raons, més accessibles que altres col·lectius. Normalment, se’ls pot abastar còmodament a través de les institucions educatives, o a través dels contactes naturals que tenen els mateixos doctorands (que sovint també són joves). Tenen temps i (comparativament) poques cabòries o prevencions quan es tracta de sotmetre’s a entrevistes i respondre a qüestionaris. A més, a diferència dels nens, els joves ja tenen un discurs força articulat i incipientment polititzat, cosa que permet obtenir dades més riques. D’aquí que no ens puguem queixar que aquest àmbit de recerca sigui pobre o insuficient, com pot passar amb els usos lingüístics en molts altres àmbits; per exemple, a les empreses o a la feina, a les administracions públiques, a la policia, al món financer, a la judicatura, entre les classes més acomodades, en el turisme, a internet, etc. En tot cas, aquesta és una qüestió en què els professionals del sector (els que fem classes, projectes de recerca i dirigim tesis sobre sociolingüística) hauríem d’esforçar-nos a buscar un equilibri.

2. Desplaçaments teòrics en la recerca sobre joves i llengües

Com he suggerit més amunt, la recerca sobre joves i llengua als Països Catalans s’insereix en un debat social més ampli, un debat que busca entre els joves la presència o absència de signes de “catalanització” lingüística i cultural. És una qüestió que clarament motiva i implica els sociolingüistes; però que també els (ens) incomoda, almenys els que estem més lligats al món acadèmic. Aquesta incomoditat es deu al fet que les ciències socials contemporànies han viscut profundes transformacions, especialment de caire teòric, que posen en qüestió alguns dels pressupòsits del debat i que sovint donen lloc a confusions i incomunicacions entre els professionals de la sociolingüística i altres sectors implicats. Aquests “altres sectors” serien els provinents de medis polítics, activistes culturals, mestres, tècnics i assessors lingüístics, escriptors, filòlegs de formació clàssica, investigadors d’altres camps, etc. Són, de fet, els sectors que solen protagonitzar els debats cíclics sobre “el futur del català” o sobre “la qualitat de la llengua”, dins el quals els sociolingüistes acadèmics juguem un paper molt marginal, probablement – gosaria especular - per voluntat pròpia (Pujolar 2007, Vallverdú 1998). En tot cas, un dels objectius d’aquest volum és ajudar precisament a entendre el perquè d’aquest distanciament, almenys pel que respecta a qüestions de caire teòric i epistemològic, les quals tenen implicacions polítiques importants.

La divergència de fons afecta bàsicament allò que s’entén per “identitat”, allò que s’entén per “llengua” i, per lògica conseqüència, a la relació entre una cosa i l’altra. Aquí el catalanisme modern té un punt de partida perfectament isomòrfic amb el de tots els nacionalismes moderns, i es pot descriure amb els següents punts: 1) la llengua seria l’expressió d’una identitat col·lectiva que d’alguna manera ve ja predefinida en els individus en virtut de la seva socialització (generalment lligada al territori) i que els connecta (o no) amb uns “orígens”; 2) la llengua també és un ens que precedeix i es defineix amb independència dels seus parlants, tot constituint un sistema internament coherent que cal protegir d’influències externes; per tant, 3) l’expressió “natural” de la identitat és parlar la “pròpia” llengua; parlar-ne una altra o parlar-la amb “interferències” d’altres és un signe d’anormalitat que requereix explicació i pal·liatius. L’esquema és bàsicament aquest, malgrat que els matisos i les contradiccions són molts, de molts tipus i a voltes molt flagrants, com és el fet mateix de tractar com a “natural” un fenomen com la llengua, que és objecte d’un llarg procés d’ensinistrament dins l’escola i d’elaboració i depuració per part de diversos col·lectius professionals, lingüistes inclosos. Els estudis sobre les “ideologies lingüístiques” encetats per antropòlegs lingüístics (Bauman i Briggs 2003, Blommaert 1999, Kroskrity 2000, Schieffelin et al 1998) han començat recentment a estudiar aquest tema amb l’avantatge que suposa la comparació de contextos i models de societat i de llengües molt diferents dels cinc continents.

Els treballs de Hobsbawm (1992), Grillo (1989) i molts altres han mostrat com la manera que hem heretat de tractar la llengua i lligar-la a identitat i ciutadania prové, en gran mesura, del procés de constitució dels estats nació que s’inicià a finals del XVIII i que és, per tant, un fenomen lligat estrictament a la modernitat. Aquí no em refereixo tant al costum d’associar llengües amb pobles, ni a la tendència encetada el segle XVII d’unificar lingüísticament les administracions reials (p.e. a França). Més aviat, parlo del procés de constitució i legitimació de l’estat com a expressió d’una “nació” formada per uns ciutadans que comparteixen una llengua i una cultura que els diferencia. Aquesta forma de politització de la llengua és d’encuny modern i es projecta en diversos camps: a) les polítiques d’uniformització lingüística i cultural, sobretot a partir de l’escola; b) la creació i el manteniment d’uns espais públics i unes institucions monolingües que projecten el fet nacional a tots els àmbits de la vida social; c) la inserció i fiscalització dels recursos i usos lingüístics basant-se en uns criteris científics i mitjançant un cos d’experts (oficial o no), tot paral·lel als procediments aplicats en altres formes de gestió de la població (Foucault 1991).

a) Desplaçaments sobre les identitats

Són tots aquests pressupòsits els que s’han posat en dubte arran de la consolidació de les concepcions discursives i pragmàtiques del llenguatge en les ciències socials, on el subjecte és vist cada cop més com un producte del “discurs”, de l’”actuació” o de la capacitat performativa del llenguatge. Aquest punt de vista, sovint presentat també com a “post-estructuralista”, concep aleshores la identitat com un resultat i no com un fet preexistent. En aquesta línia hi conflueixen tendències sovint d’origen i caràcter divers. Així, dins el marc de la sociologia interaccionista d’inspiració etnometodològica (Garfinkel 1967, Goffman 1959), hom parla de la identitat com un producte de la interacció social, idea que a voltes s’associa al “constructivisme,” terme més habitual en teories sobre l’aprenentatge. També cal esmentar el gran impacte que ha tingut el feminisme, especialment a partir del treball de Butler (1990), que ha escampat la noció d’identitat com a “actuació” o, en anglès “performance”. Totes aquestes idees, sovint formulades i interpretades de formes diferents, constitueixen al capdavall un gran canvi de paradigma en les ciències socials, i un canvi que ha impactat de forma molt clara en la sociolingüística, en especial la de caire antropològic, qualitatiu o etnogràfic (termes no estrictament intercanviables; però que sovint s’empren indistintament). Així, el plantejament de Gumperz (1982) i de la sociolingüística interaccional en general inverteix els termes de l’equació llengua-identitat i interpreta l’ús lingüístic (incloent-hi la tria i l’alternança de llengües) com un conjunt d’estratègies comunicatives que els parlants despleguen per a mostrar els seus lligams amb grups socials diversos. Le Page i Tabouret-Keller (1985), tot estudiant també els joves, parlen de les tries de llengua o de varietat lingüística com a ”actes d’identitat.” Apareixen, així, dimensions afegides o divergents a les identitats “lingüístiques”, “ètniques” o “etnolingüístiques”. Scotton (1988) explora com els canvis de llengua es poden mobilitzar per a indicar canvis en la distància social o de relació entre els participants en termes de dicotomies com rural-urbà o oficial-informal. Més endavant, també s’ha criticat i pràcticament abandonat la noció de “comunitat lingüística,” darrerament reconstituïda amb conceptes com “comunitats de pràctica” (Eckert i McConnell-Ginet 1992), que permeten concebre l’existència d’uns espais comuns lligats a grups socials dins una concepció de les identitats més diversa, dispersa i flexible, en continu estat d’elaboració situacional. Precisament, Eckert ha aplicat el concepte a grups de joves (Eckert i McConnell-Ginet 1995). Pel que fa a treballs que focalitzen específicament qüestions d’identitat entre els joves, és d’obligada referència el recull d’Androtsopoulos i Georgakopoulou (2003), que presenta un conjunt de treballs recents que evidencien aquest punt de trobada dels estudis del discurs:

“It is by now a truism within discourse studies that identities are neither fixed nor categorical properties residing in people’s minds; instead, they are emergent in the sequentiality of discourse, particularly in interactional sites, where they are dinamically (re)created [...]. In this way, their constructions in any speech event are marked by indeterminacy and irreducible situational contingency: e.g. certain identity aspects may be made more salient or relevant than others at different points of an interaction; in similar vein, identities can be actively reconstructed, reframed, and, even more or less consciously, transgressed and reconstituted [...] by discourse participants to suit local interactional projects. (Androutsopoulos i Georgakopoulou 2003): 1)

Aquesta deconstrucció de les identitats, realitzada des de la perspectiva d’analistes del discurs, pragmàtics, analistes de la conversa i antropòlegs de la llengua s’ha mostrat intel·lectualment molt productiva, per bé que té alguna limitació important que comento més avall (al subapartat c). En la meva opinió, una de les idees més importants desenvolupades en aquest camp és la de la “co-construcció” o la “co-articulació” d’identitats, això és, el fet que els diversos aspectes de la identitat social (de classe, gènere, etnicitat, d’edat, etc.) es projecten en la vida social de forma combinada, recíprocament mediatitzada o interrelacionada (Ibid; Eckert i Mcconnell-Ginet 1999:185-201; Lury 1995). En el cas de les identitats dels joves, aquesta multidimensionalitat és evident, ateses les clares divisions de gènere i classe social que trobem entre els joves (Martínez 2007), i per a la sociolingüística catalana és un punt de referència imprescindible des del moment que el camp està constituït precisament per les relacions entre món juvenil i identitat etnolingüística.

És en aquest context que els pressupòsits del catalanisme modern quant a la definició de la identitat i la llengua, així com la seva interrelació, es fan difícils de projectar en l’àmbit de la recerca. En certa manera, aquest era el missatge que venia a transmetre Boix (1993) amb el seu encertadíssim títol, “Triar no és trair,” un joc de paraules que si s’hagués pogut traduir a l’anglès ben segur que hauria fet història. Els joves que ell observà definien la relació llengua-identitat segons les motivacions i interessos específics que donaven sentit a la seva experiència quotidiana del bilingüisme. Aquesta experiència podia estar condicionada pels discursos catalanistes o espanyolistes; però no era reduible a aquests discursos. Des d’aquest punt de vista, el meu propi treball (Pujolar 1997) no fa sinó aprofundir en el contingut de diversos repertoris propis de la cultura juvenil o de les relacions de gènere que tenen tant o més pes que els discursos identitaris.

b) Desplaçaments sobre les llengües

Una segona línia de debat que també afecta primàriament els joves és el tema de la “qualitat de la llengua.” Aquest també és un debat que, per tal d’entendre’l, és important circumscriure’l en un context més ampli que el pròpiament català. El tema de la qualitat de la llengua no és específic del context català ni de contextos semblants com el Quebec (Cajolet-Laganière et al, 2002). També és motiu de debat en països com Anglaterra i els Estats Units, sovint lligat a debats sobre la qualitat de l’educació. Darrerament, ha viscut rebrots importants a Alemanya, França, Dinamarca i altres països en relació amb la qüestió de la immigració (Aguilar 2005, Budach 2006, Johnson 2005). En termes generals, són debats mediàtics de base poc consistent, sense recerca sistemàtica i ben finançada al darrere i que obeeixen, al meu entendre, a “impressions”, “intuïcions,” interessos polítics conjunturals i pors identitàries de sectors diversos (esp. mestres, lingüistes, periodistes, editors i polítics).

Aquest tema afecta clarament a la concepció moderna de la llengua que abans apuntava i que, des d’un punt de vista sociolingüístic, és difícil de sostenir. En relació amb això, la sociolingüística interaccional ha desmuntat sistemàticament molts dels prejudicis que existien a l’entorn dels fenòmens de contacte, com poden ser les anomenades “interferències”, les alternances (o code-switching) o la barreja de llengües (o code-mixing). A finals dels 1980 i principis dels 1990 es generà tot un camp de recerca en aquests temes que vingué a mostrar el caràcter intencional, productiu i creatiu de les pràctiques bilingües, i que en el context català es reflectí en els treballs de Boix (1990), Nussbaum (1990), Tusón (1990), i molts altres. Aquests estudis han estat un fort contrapunt a les concepcions més puristes i aïllacionistes de les llengües, que sovint portava a considerar alguns parlants bilingües com a ineptes, “semilingües” o mancats en algun aspecte lingüístic o cognitiu (Martin-Jones 1986, Zentella 1997).

Per tant, també és difícil esperar que els sociolingüistes de professió i de mètode s’afegeixin a l’alarma general a l’entorn del tema de la qualitat de la llengua. Més aviat, hom hauria de valorar qüestions com l’aprenentatge del català com a segona llengua, qüestions de lingüística contrastiva,(1) l’existència (o no) de simplificacions estructurals a l’estil de Dorian (1981) o els processos de diferenciació detectats en altres contextos (Labov 1982). Igualment, caldria valorar l’impacte de grans canvis històrics, com l’accés a l’educació de les classes més desfavorides, la generalització de l’accés a la universitat i el paper que han jugat alguns canvis en els programes educatius, especialment de secundària. En tot cas, des del meu punt de vista, la crisi de la “qualitat de la llengua” no respon tant a un problema de determinats grups socials que no aprenen la llengua, sinó que és més aviat la crisi del model de llengua fins ara vigent. Aquesta crisi probablement s’aprofundirà amb l’adveniment de les tecnologies de la informació i la comunicació, l’eclosió de les indústries culturals i la multitud de fenòmens associats a la globalització. Un dels aspectes encara poc estudiats d’aquests nous escenaris és el fet que comporten una progressiva privatització i una globalització de la cultura, incloent-hi els recursos lingüístics i la seva gestió. Aquest fet per força ha d’afectar no només les minories lingüístiques, sinó el conjunt d’usos lingüístics de les societats arreu del món (Cazden et al 1996, Pujolar 2007, Snyder 2002).

 

   


  1 de 3