|
c) Qüestions
pendents
Malgrat l’indubtable interès d’aquests
avenços conceptuals, hi ha una qüestió important
no resolta: la dimensió política i econòmica
- o de l’economia política- de les pràctiques
socials i les identitats. És a dir: de quina manera les identitats
van lligades a la producció, circulació i distribució
de recursos i poder en l’àmbit econòmic i simbòlic?
La pregunta és una nova manera d’expressar el que la
sociologia tradicional ha anomenat el “problema de l’estructuració,”
o la necessitat de desenvolupar models “dialèctics”
per a relacionar els nivells “micro” (de l’experiència
subjectiva) i el “macro” (dels grans factors i processos
que determinen la vida social). Aquesta és, al meu entendre,
la qüestió clau que hauria de preocupar la sociolingüística
catalana, i explico per què.
La teoria de l’estructuració de Giddens
(1986) és un dels assajos en aquest sentit, i que inspira
el treball de Chouliaraki sobre joves i nacionalisme quan diu que:
“[...] the process of identification [is]
situated in structural arrangements- that is, as an effect of
discursive practices which are available in certain contexts rather
than others, depending on the socio-cultural specifics of the
social subjects involved. Such specifics may have to do with economic,
educational, sexual or generational differences between social
groups and subjects, thus configuring a particular site of positions
[...]” (Chouliaraki 2003: 204) (Èmfasi meu).
Aquesta “disponibilitat” (o no) dels discursos (o recursos)
és una de les qüestions que la gran majoria d’estudis
fins ara citats evita d’abordar. De fet, crec que és
el problema del qual es queixen molts sociolingüistes i activistes
lingüístics catalans quan els arriba la gran quantitat
d’estudis que tracten les pràctiques lingüístiques
bilingües com a experiències simplement “creatives”
i sense cap problema polític o de poder al darrere. Així,
la pregunta important que falta respondre (i que sovint ni es formula)
és la següent: per què les persones opten per
fer ús d’uns discursos/recursos i no d’uns altres?
Què els porta a optar per construir o combinar determinats
models indentitaris i no altres?
Aquesta és realment la pregunta clau, la
que afecta el valor social de la llengua catalana i les identitats
que a través d’ella es poden construir. És una
pregunta que no només costa de respondre, sinó que
en certa manera també costa de formular, o d’operacionalitzar
dins els procediments habituals de recerca. Pocs recercadors s’hi
aventuren, segurament per raons diverses. Per exemple, els investigadors
de formació lingüística no se senten còmodes
abordant qüestions sociològiques que depassen la pròpia
disciplina. L’orientació radicalment empiricista de
la ciència als països anglosaxons probablement també
explica que a molts recercadors els costi formular i analitzar processos
que no són directament observables, com són els condicionaments
que influeixen en les persones de forma molt implícita i
subtil En aquest sentit, no deu ser casualitat que una de
les propostes més ben articulades per abordar els imperatius
socials, polítics i econòmics que determinen la interacció
provinguin del sociòleg francès Pierre Bourdieu (1991).
No correspon ara i aquí de fer un resum i una valoració
de les propostes de Bourdieu; però sí que és
imporant ressaltar que el seu model teòric planteja dues
qüestions bàsiques que obren la porta a una comprensió
més aprofundida dels problemes que han preocupat tradicionalment
la sociolingüística catalana. La primera és la
qüestió susdita de la disponibilitat dels diversos recursos
econòmics i simbòlics dins els diferents “mercats”
que constitueixen alhora les identitats i la societat (els mercats
lingüístic, educatiu, econòmic, cultural, simbòlic,
etc.). La segona és la qüestió dels processos
de legitimació de les diverses formes de capital que són
actives en els diversos mercats. Perquè el problema bàsic
per a la llengua i la cultura catalanes rau en a) els processos
de producció i distribució dels seus recursos lingüístics
i culturals, o discursos (o com vulgui dir-se’n), b) en la
forma com aquests processos estan lligats a la producció,
distribució i accés a recursos econòmics i
poder simbòlic i c) les pugnes per a legitimar, deslegitimar
o compatibilitzar el valor dels recursos lligats a la llengua i
cultura catalanes enfront dels d’altres espais o “mercats”
com l’espanyol, el francès o l’anglès
en cada context.
Els estudis sobre llengua i joves que s’aventuren explícitament
en aquesta direcció són pocs (Heller 1999, Pujolar
2001), per bé que en certa manera es podria argumentar que
els seus elements estan sovint implícits en la majoria de
recerques dins l’àmbit català, ja que al capdavall
la preocupació de fons és efectivament l’abast
i la legitimitat de l’ús de la llengua. El que passa
és que, sense una fonamentació teòrica de fons
clarament articulada, el resultat acaba essent la simple constatació
de la distància entre la realitat i el desig, un desig articulat
a través d’un nacionalisme modernitzador que està
en crisi evident en un món clarament globalitzat (Appadurai
1996, Pujolar 2007:71-95), a través d’un paradigma
que no permet explorar i copsar la complexitat de les interrelacions
entre llengua i identitat, que no permet, al capdavall, entendre
el que necessitem entendre per a defensar la legitimitat de la llengua
i la cultura catalanes dins l’àmbit juvenil.
3. Sobre
les contribucions a aquest volum
Els articles que constitueixen aquest
monogràfic ens mostren alguns dels aspectes de la recerca
sociolingüística contemporània que connecten
amb els desplaçaments teòrics susdits pel que fa a
l’àmbit de llengua i joves.
L’article de Ben Rampton conté una petita mostra dels
seus estudis realitzats entre joves adolescents al Regne Unit en
contextos caracteritzats per una gran diversitat lingüística
i cultural. Per a saber-ne més detalls, hom pot llegir el
seu treball anomenat Crossing: Crossing: Language and Ethnicity
Among Adolescents (Rampton 1995), que ha tingut un gran impacte
entre sociolingüistes i estudiosos de les relacions interracials
(en el sentit que es dóna al terme race en la sociologia
anglosaxona). La idea de crossing, ‘travessar’,
vol cridar l’atenció sobre l’existència
de multitud de pràctiques lingüístiques que d’alguna
manera desafien la concepció de les identitats com fets monolítics,
monolingüístics i monoculturals. Així, la seva
anàlisi detallista i mil·limètrica de petits
encontres entre joves, o entre joves i adults, ens mostra la multiplicitat
de maneres d’incorporar recursos de varietats diverses de
l’anglès, de les modalitats afrocaribenyes o de les
llengües de l’Índia i el Pakistan (especialment,
hindi, panjabi) per part de joves que no són parlants “naturals”
o familiars d’aquestes llengües. Aquests usos especials
de les diverses llengües no es redueixen al seu potencial metafòric,
estilístic o d’organització discursiva; sinó
que també representen els diversos posicionaments que poden
adoptar els joves en relació amb estereotips culturals, relacions
de desigualtat i qüestions d’ordre polític i històric;
per bé que aquests significats resten sovint ambivalents
i contradictoris quan s’apliquen a les estratègies
comunicatives i relacionals que cada persona pot desplegar en un
context i moment concrets.
L’interès de l’article de Mary Bucholtz rau
en dos aspectes. En primer lloc, pel fet d’incorporar qüestions
d’identitats de gènere, que són clau per entendre
el món juvenil. En segon lloc, per l’esforç
que fa de connectar, per una banda, les pràctiques lingüístiques
i culturals dels joves i, per l’altra, les polítiques
i estratègies de grans empreses que operen globalment tot
construint i distribuint productes de consum i models d’identitat
específicament adreçats als joves. És clarament
una de les formes de revelar l’economia política de
les identitats, en sintonia amb les hipòtesis de Bourdieu.
Bucholtz documenta també el conegut fenomen de l’ús
de trets lingüístics propis de l’anglès
vernacle afro-americà (AVEE) per part de joves blancs, fenomen
que en alguns aspectes es pot relacionar amb el crossing de Ben
Rampton i amb els treballs de Dirim i Auer (Dirim i Auer 2004) sobre
els joves alemanys que aprenen i utilitzen el turc.
L’article de Joe Grixti presenta un element
obvi d’interès pel fet d’aportar dades sobre
el context maltès, el qual presenta interessants punts de
connexió (i alhora de divergència) amb el context
català. Amb tot, el que fa el seu treball especialment interessant
és el fet de constituir una de les primeres reflexions sobre
l’encaix d’espais culturals territorialitzats i de dimensions
reduides enfront del que Appadurai (Appadurai 1996) anomena els
“fluxos” globals que generen “disjuntures”
dins l’imaginari de l’estat nació. Entre aquests
fluxos, hi ha (entre altres) els anomenats mediascapes
els paisatges mediàtics transnacionals, articulats a través
del ciberespai i de les empreses que dominen els mercats culturals
i mediàtics a escala planetària Grixti ens mostra
com joves maltesos d’adscripció social diversa gestionen
la seva relació entre els pols global i local, de forma que
es creen nous discursos sobre les identitats locals territorialitzades
acompanyats de formes localment específiques d’apropiació
de trets culturals i discursos globals. L’estudi de Grixti
ens il·lustra com aquests processos poden materialitzar-se,
amb les seves contradiccions i ambivalències, en el marc
de grups de joves d’una comunitat lingüística
i cultural relativament reduïda, com és la maltesa.
Passant al context català, l’article
d’Anna Torrijos ens mostra d’una manera general la situació
de l’ús del català entre els joves a partir
de dos estudis recents promoguts per la Generalitat de Catalunya:
el de grups de discussió per a l'avaluació de la campanya
"Dóna corda al català" i l’Enquesta
als joves de Catalunya 2002. Torrijos presenta una anàlisi
sistemàtica de la forma i la mesura com diverses variables
(llengua parlada a la família inicialment, origen social
o geogràfic dels pares, lloc de residència) determinen
els usos habituals de les llengües entre els joves catalans,
així com els diversos discursos sobre les llengües i
les normes d’ús lingüístic que aparegueren
en els grups de discussió.
L’escrit d’Isaac González explora una qüestió
interessant i novedosa, això és, la relació
entre participació política i usos lingüístics
entre els joves. El treball parteix de l’anàlisi d’una
enquesta sobre participació, política i joves encarregada
per Secretaria de Joventut article una exploració sobre les
implicacions dels resultats d’aquest estudi quant als processos
de construcció de la identitat catalana i els usos de llengües.
El tema és d’especial interès pel fet que, tradicionalment,
els posicionaments o actituds més favorables a l’ús
de la llengua catalana entre els joves són sovint vistos
com a posicionaments “polítics.” Des d’aquest
punt de vista, primer cal aclarir què s’entén
per participació o activisme polític. González
ens mostra com, en un sentit general, les pràctiques dels
joves en relació amb la política han abandonat els
patrons tradicionals de militància d’organitzacions
per passar a expressar-se a partir d’actes o actituds simbòliques,
que poden ser de caràcter més esporàdic o menys
orgànic que abans; però que no per això són
viscudes com a menys importants per als mateixos joves. A partir
d’aquí, hom constata que els índexs de participació
política solen associar-se a indicadors d’estatus social,
és a dir, que solen augmentar en la mesura que augmenta el
nivell d’estudis dels pares del jove. Com que el fet de parlar
català i d’identificar-se com a català en el
sentit tradicional d’aquests termes també comporten
associacions similars, González argumenta que això
té l’efecte que els espais de participació política
siguin percebuts com a més catalanòfons i també
que els sectors que més usen el català siguin generalment
els que més interès mostren per la política
i més identificació amb les estructures que conformen
les institucions públiques catalanes. L’argument de
González és matisat i complex; però és
important parar-hi atenció i reflexionar sobre les seves
implicacions. Per una banda, planteja la qüestió sobre
si no calen accions específiques per tal de promoure la necessària
participació política entre determinats col·lectius
socials. Per altra banda, també ens mostra un dels espais
en què la llengua catalana pot actuar de factor positiu (o
valor afegit) d’integració en un sentit genèric,
això és, de participació en la societat i d’identificació
amb les institucions
Finalment, l’article de Roger Martínez ens avança
un aspecte concret de les seves recerques dins el món juvenil
català, un projecte que esperem que no trigui a veure la
llum en la seva versió més completa. Martínez
explora l’ús, la difusió i la circulació
de diverses categories identitàries entre joves de diversos
perfils; categories que tenen clarament un component lingüístic
però que es relacionen de maneres complexes, contradictòries
i canviants amb altres criteris de lleialtat propis dels joves,
com són els corrents musicals i els seus components associats
de modes, pautes de consum, actituds davant les institucions, etc.
El treball de Martínez és també un bon exemple
dels nous models d’anàlisi que examinen les identitats
en termes d’aquesta co-construcció que suara esmentava,
en termes de la seva articulació amb altres dimensions identitàries,
com fa Bucholz (aquest volum). També ens mostra una de les
formes específiques de rearticulació d’identitats
locals en relació amb els fluxos globals de discursos i productes
culturals, que connecta així el seu treball amb el de Grixti
(aquest volum). L’element més interessant que aporta
és el fet d’inserir els usos lingüístics
dins el que serien els processos més globals de construccions
identitàries en la cultura juvenil, això és,
el paper de la llengua en la construcció de les “geografies
juvenils”, és a dir: “el joc de distàncies
i proximitats socials en les quals es veuen immersos els joves.”
Martínez ens mostra com les llengües no es pot evitar
que esdevinguin un factor de polarització no només
en relació amb sentiments de pertinença nacional o
ideologies polítiques, sinó també en relació
amb els discursos que constitueixen la cultura juvenil a l’entorn
dels discursos sobre l’autenticitat, allò que “mola”,
la transgressió, l’eix comercial-alternatiu, etc.
Tots aquests estudis no són sinó una petita mostra
de la multitud de recerques que es duen a terme als Països
Catalans sobre temàtica juvenil. La majoria d’aquests
estudis, impulsats des de departaments de sociologia i d’antropologia,
no exploren les qüestions lingüístiques o, en el
millor dels casos, les aborden breument i de passada. De fet, això
no passa només a casa nostra, sinó a tot arreu. Intueixo
que això es pot deure al fet que sociòlegs i antropòlegs
consideren que no els correspon endinsar-se en els temes lingüístics,
per als quals se suposa que ja hi ha els especialistes corresponents.
Però el cert és que els sociolingüistes de formació
més lingüística hem de fer sovint un sobreesforç
per tal d’incorporar els coneixements de caire sociològic
en la nostra recerca. I els resultats, com crec que he mostrat en
aquest escrit, són millorables. Per això, un dels
aspectes més interessants d’aquest número especial
de Noves SL és precisament que les aportacions catalanes
provenen de gent formada en l’àmbit de la sociologia.
Crec que la idea principal que transmeten és precisament
que les qüestions sociolingüístiques són
importants per a entendre qüestions socials d’abast més
ampli. Qui sap, potser els fenòmens sociolingüístics
són imprescindibles per a entendre els processos de construcció
identitaris i els seus condicionants polítics i econòmics.
Esperem, doncs, que aquestes treballs marquin una nova tendència
cap a l’aprofundiment dels estudis interdisciplinaris i cap
a una col·laboració cada cop més estreta entre
sociolingüistes i sociòlegs. Potser això ens
ajudarà a entendre millor la nostra societat i el paper que
hi juguen les llengües.
4.Bibliografia
Aguilar, L. 2005. Multilingüisme,etnicitat
i qüestió nacional a Dinamarca: dinàmiques sociolingüístiques
d’inclusió i exclusió socials. Bellaterra: Universitat
Autònoma deBarcelona Doctorate project.
Androutsopoulos, J. K., i A. Georgakopoulou.2003.
Discourse constructions of youth identities. Amsterdam: John Benjamins
Appadurai, A. 1996. Modernity at Large:
Cultural Dimensions of Globalization. Minneapolis: University of
Minnesota Press.
Argenter, J. A., J. Pujolar, I E.
Vilardell.1998. L’ús de pronoms febles en la llengua
oral: estudi quantitatiu d’una mostra d’adolescents
catalans. El contacte i la variació lingüístics,
ed. by E. Boix, N. Alturo, M. R. Lloret, M. Lorente i L. Payrató,
43-73. Barcelona: Universitat de Barcelona.
Bastardas, A. 1985. La bilinguïtzació
de la segona generació immigrant. realitat i factors a Vilafranca
del Penedès.
Bastardas, A. 1986. Llengua i immigració:
la segona generació immigrant a la Catalunya no-metropolitana.
Barcelona: Edicions de la Magrana
Bauman, R., i C. S. Briggs.2003. Voices
of Modernity: Language Ideologies and the Politics of Inequality.Cambridge:
Cambridge University Press.
Blommaert, J. 1999. Language Ideological
Debates. Berlin: Mouton de Gruyter.
Boix, E. 1990. “Language choice
and language switching among young people in Barcelona: concepts,
methods and data.” Papers for the workshop on Impact and Consequences:
Broader Considerations. Network on Code-Switching in Language Contact.,
Basel.
Boix, E. 1990. “Tries de llengua
entre els joves de Barcelona alfinal dels vuitanta”. Límits
8. 33-52.
Boix, E. 1991. Tria i alternança
de llengües entre joves de Barcelona: normes d'ús i
actituds. Barcelona: Publicacions Universitat de Barcelona.
|