Sumari

1. Introducció
2. 'Catalufos' i 'cholos'
3. Articulació amb el gust musical
4. Una experiència, una cultura
5. Posicions intermèdies, negociació i normalitats
6. Conclusió: producció cultural local entre fluxos globals
7. Bibliografia

1. Introducció

Parlar en català o en castellà, i com es parla cadascuna de les llengües, juga un paper important en la manera com els joves es perceben i posicionen uns en relació als altres. Des d’aquest punt de vista, són unes pràctiques significatives més, que amb d’altres com ara la música, la roba, els pentinats, la manera de moure’s i de sortir de nit, conformen el que anomeno “geografies juvenils”, és a dir, el joc de distàncies i proximitats socials en les quals es veuen immersos els joves. En aquest article analitzo com en l’entramat de pràctiques significatives que conformen els estils juvenils s’hi articulen elements formes simbòliques i significats “globals” o “transnacionals” amb d’altres de locals, en aquest cas les pràctiques lingüístiques i les identificacions nacionals catalanes i espanyoles.

La meva proposta és abordar la diferenciació “català/castellà” –en la manera com els joves es posicionen uns en relació als altres, tant pel que fa a la llengua com a la identitat nacional– des d’un angle molt parcial, que és el de la utilització de termes com “cholo”, “quillo”, “fatxa”, “catalufo” o “independentista” i la seva articulació amb el gust musical. A través de l’anàlisi de l’ús d’aquests adjectius per part dels joves dels tres instituts de secundària, mostraré la complexitat i el dinamisme dels processos de producció cultural que hi tenen lloc. D’aquesta manera, podrem reflexionar, com ho fa Grixti en aquest mateix número, sobre l’articulació, en les formes d’experiència col·lectiva dels joves, de fluxos globals i locals d’articles de consum i significats.

2. 'Catalufos' i 'cholos'

En primer lloc, faré una breu i reduccionista descripció de la utilització per part dels joves dels adjectius “catalufo” i “cholo”. L’adjectiu “catalufo” (o “catalanufo” o “lufo”), del qual tenim constància des dels anys noranta (1), s’utilitza entre els joves de manera despectiva per fer referència, en el seu sentit estricte, no tant a parlar català sinó a estar públicament orgullós de ser i parlar català, explicitar un projecte polític catalanista, nacionalista o, sobretot, independentista, i en certa manera mostrar una certa hostilitat vers la llengua i la identitat nacional espanyoles: “[Catalufos son] los que están por Cataluña. (…) Los que nosotros llamamos catalufos, son los que van directamente por la independencia de Cataluña, entonces van sólo a por lo catalán-catalán”.En un sentit més ampli i lax, en canvi, l’adjectiu pot fer referència a la majoria de joves catalanoparlants, siguin o no catalanistes, nacionalistes o independentistes militants. En aquest cas, el significat de l’etiqueta depèn en gran part del context en el qual s’utilitza.

La importància del terme és que tot i que en el seu sentit més restringit només fa referència a una minoria dels joves, té un poder simbòlic important en la producció cultural de les geografies juvenils, ja que representa i delimita, tot i que de manera difusa i sense exhaurir-la, una distància social i simbòlica entre “catalanitat” i “castellanitat” o “espanyolitat”: si a un pol trobem l’adjectiu “catalufo”, a l’altre hi ha els termes “cholo”, “garrulo”, “calorro”, “lolailo”, “quillo”, “jezna”, “del palo”, “pelao” i “fatxa”, entre d’altres. Aquests termes sovint s’utilitzaven, durant les entrevistes, com a sinònims que feien referència a un origen obrer i immigrat espanyol que combinava el que podríem descriure com “cultura de carrer” i el que Pujolar (2001) anomena “espanyol estilitzat” (2).

A la vegada, segons el context, cadascun d’aquests adjectius també tenia un significat específic. De manera burda, podem dir que quan s’emfasitzava la duresa i la transgressió de la cultura de carrer, s’utilitzava l’adjectiu “del palo”. Si destacava una disposició anticatalana, es feia a través de l’adjectiu “fatxa”. Si, en canvi, es volia subratllar la proximitat estilística a l’estil juvenil skinhead, s’utilitzava l’adjectiu “pelao”. Els adjectius més genèrics, que tendien a englobar els altres, eren “cholo”, “quillo”, “jezna” i “garrulo”, que en el seu sentit més ampli feien referència als joves castellanoparlants de classe treballadora i, en el més restringit, a un estil extrem i transgressor de carrer, als marges de la delinqüència i sovint proper a la cultura gitana urbana.

A diferència del terme “catalufo”, que no tenia mai un sentit positiu (s’utilitzava aleshores l’adjectiu “català”), “cholo” i les seves variants podien aplicar-se tant en sentit pejoratiu com positiu. En el seu sentit negatiu, un jove catalanoparlant de l’Escola Catalana, per exemple, va definir “garrulo” com “aquella persona inculta, mmm... que... amb perdó cap als andalusos, però que tenen aquell accent andalús i basto, no saben parlar, parlen amb tacos...”. En el sentit neutre i fins i tot positiu, altres entrevistats l’utilitzaven per identificar-se: “O sea, me gusta lo cholo”.

3. Articulació amb el gust musical

Més endavant matisarem aquesta oposició i introduirem alguns dels molts matisos que requereix. Abans, però, destacarem que la diferenciació entre català i castellà no és una oposició merament lingüística o política, sinó que s’imbrica en el joc de diferenciacions propi dels estils i les geografies juvenils, barrejant-se amb –i sovint fins i tot camuflant-se entre– diferències entre gèneres musicals, formes de vestir i altres pràctiques significatives. Vegem, per exemple, com dos joves de l’Institut Català, quan en una entrevista miraven de diferenciar els diferents grups de joves al seu Institut, deien que mentre la majoria se situava entre els que agradava la música màkina i els que els agradava la música punk, també hi havia un tercer grup que descrivien en termes tant polítics com de la música que escoltaven:

Jose: Sí, bueno, [también hay un grupo minoritario de] catalanistas y estos (…).

Ramón: Que les gusta la música... lo comercial...

Jose: Sí, “Gossos” y esto, comercial, catalufo, digamos, lo que en toda Cataluña... Entonces, lo que es...

Roger: ¿Rock catalán?

Jose: Sí, rock catalán.

La realitat és que si bé els entrevistats semblaven percebre molts dels estils musicals (pop comercial, house, rap, etc.) com a deslligats de l’oposició “catalufo/cholo”, n’hi havia alguns que no. La majoria de joves, com el Jose i el Ramón, percebia el gust pel rock català com a políticament i nacionalment connotat, com a “signe” d’una adscripció lingüística i nacional catalana militant (no passava el mateix, en canvi, amb el rock espanyol, que en termes generals tenia unes connotacions més aviat neutres). Un segon estil amb connotacions “catalanistes” era el que els joves anomenaven ska, tot i que en aquest cas d’una manera menys clara. Finalment, el punk-hardcore era vist, a l’Institut Català, com a “catalufo” en el seu sentit ampli, és a dir, no tant perquè impliqués un projecte polític catalanista (i de fet els mateixos als quals agradava l’entenien com a crític amb el “sistema” i qualsevol tipus de “nacionalisme”) sinó perquè aglutinava sobretot a catalanoparlants. Fixem-nos com en el següent fragment el Joan i el Marc expliquen com perceben el punk i ser “cholo” com una contradictio in terminis:

Roger: I cholos n’hi ha entre els punks?

Joan:Cholos, entre els punks? És difícil trobar-ne, de cholos, dintre els punks.

Marc: És que un punk que vagi amb pintes de punk ja no pot ser cholo. No és... L’estètica cholo és de l’altre...

Joan:Bueno però cholo es refereix al típic... Sí que hi ha famílies choles, per exemple. És o no? Doncs tu pots provenir d’una família chola i fer-te punk.

Roger: Això n’hi ha o no?

Joan: No n’hi ha... No ho sé [riuen] Bueno, n’hi poden haver, però és molt xungo.

Marc: Sí. Jo no en conec cap.

En el cas del pol oposat, el que s’aglutinava darrere de l’estil “cholo”, s’associava o bé a la música màkina (i etiquetes pròximes de música electrònica com ara “progressive”, “hardcore” (3) i “trance”) o bé al flamenc i la música “aflamencada” –i en molts casos a ambdós. Mentre que la música màkina anava associada a un estil (“pelao” o “fatxa”), el flamenc i el que els joves anomenaven “gitaneo”, “jaloteo” o “flamenqueo” no. Vegem un exemple paradigmàtic de l’associació entre llengua, identitat nacional, gust musical i altres elements dels estils juvenils, en aquest cas a l’Institut Perifèria:

Laura: Pasa que la gente inculca mucho la música con el lenguaje, ¿eh? Parece mentira, pero… Pero es verdad.

Roger: O sea que...

Laura: Sí porque a ver, a la gente catalanista les gusta una serie de música que a los… Que por ejemplo a los fachas no [les gusta]... Y viceversa.

Roger: Porque “catalanista” ¿qué quiere decir? ¿Que es un catalán o que son...?

Laura: Que viven en Cataluña, que hablan el catalán y que...

Sonia: Y que quieren independizarse de España, vamos.

Laura: También. Además tu ves… Tu ves a un facha y ves a un catalanista, y a cien metros a la vista los diferencias. Pero visten de otra manera, hablan de otra manera… Hablan de otra manera.

Sonia: Los catalanistas casi siempre llevan pinchitos por aquí y...

Laura: Llevan la ropa ancha, llevan el pelo… Las chicas [llevan el pelo] corto normalmente y con… Y tin… Y pintado de colores. Y el típico facha[, en cambio,] lleva el pelo corto. Sí que se diferencia. En todo: que si la Alpha, ropa ajustá… O sea, llevan siempre los tejanos ajustaos, o ropa de chándal ajustada, corta. Todo de marca, casi todo de marca.

Aquestes diferenciacions són importants, de fet, perquè no apunten només a diferències en el gust musical, o a parlar català o castellà, sinó a la combinació de tots aquests i molts altres elements en la producció de distàncies i proximitats socials. És evident, no obstant, que aquestes articulacions entre els diferents elements no és ni de bon tros tant simple com l’esbós que he fet pot portar a pensar.

4. Una experiència, una cultura

Si entenem la diferenciació entre “catalufo” i “cholo” com el resultat de la producció cultural de l’articulació entre allò català i allò castellà, podem fer l’exercici de fer una lectura del que hem anomenat “cholo” en termes de resposta a, i canalització de, una experiència col·lectiva, com ho seria l’anomenada “cultura negra” als Estats Units o a Anglaterra. En primer lloc, el terme “cholo” està directament lligat a la posició social subordinada en termes de classe, i per això molts entrevistats no només l’oposaven a “catalufo”, sinó també a “pijo”. De fet, tot i que per la classe mitjana barcelonesa “pijo” s’associa amb ser castellanoparlant i tenir una identitat nacional més aviat espanyola, molts entrevistats associaven “catalufo” amb “pijo” (“Casi todo el mundo en la sociedad es igual [que yo, no les gusta el catalán]. Menos los pijos, porque son de barrios diferentes, pero los de barrios más o menos medios-bajos, es que todo el mundo es igual”).

En segon lloc, com hem vist en la darrera cita destacada, el terme “cholo” sovint s’identifica (i aquest és un desenvolupament recent) amb el de “fatxa”, que no s’ha d’entendre literalment, sinó com una expressió difusa d’una incomoditat, o fins i tot una distància, davant del que és català. Vegem-ne un exemple:

María: Lo que es màkina se sitúa en lo facha total, total. Pero… Lo que… Estopa y todo eso también se situaría “facha”, entre comillas. Es así más cholo.

Mariona: Y luego [en el lado opuesto] el catalán más independentista.

Roger: Pero en cambio las letras de Estopa no tienen nada de facha.

María: No, pero o sea… Es como yo que sé… Como si, no sé…. Hablaban de su padre, no sé, es como… Tú los entiendes así, ¿vale? Yo que sé, yo desde pequeña me han metido a mí canciones de estas. Yo siempre hablo castellano, siempre voy a Andalucía en verano y to’ eso. Yo ya pienso de una forma, no me pidas responder porqué… porqué quiero que… [No me pidas una razón de] porqué [me identifico con] España y no Cataluña, porque no te la voy a dar, porque no la sé, pero...

En les paraules de la María s’expressa el sentit no literal de l’adjectiu “fatxa”, que apareix pràcticament com un sinònim de “cholo” que emfasitza el rebuig a una identitat catalana i l’adscripció a una d’espanyola. No deixa de ser significatiu, això no obstant, la normalització de l’ús d’un adjectiu polític tant connotat i d’unes arrels històriques tan clares. Per entendre-ho hem de parar atenció a la visibilitat dels skinheads feixistes espanyols com a marcadors simbòlics de l’oposició al catalanisme durant els anys noranta, així com el seu impacte estilístic, durant la mateixa dècada, en el popular gust makiner –d’aquí que sovint se l’anomeni “pelao”–, sense oblidar tampoc l’experiència per part de molts ciutadans d’una posició subordinada de classe combinada amb una incomoditat i alienació davant la nova situació del català com a llengua normal a l’escola, al mercat de treball i a les institucions polítiques. (4)

Finalment, en tercer lloc, l’experiència col·lectiva també fa referència a la cultura de carrer, que no es pot entendre si no és en relació a la seva connexió amb la cultura “gitana” urbana. L’adjectiu “cholo” (i les seves variants “lolailo”, “jezna”, “calorro” o “quillo”) es perceben generalment com a estretament lligats a la idea de “gitano” (“Quillo, sí. Quillo, gitano, cholo, claro...”), que esdevé tant una font d’autenticitat musical (el gitaneo, flamenqueo o jaloteo) com un marcador simbòlic de les característiques més extremes de transgressió i cultura de carrer (que es font d’autenticitat i estigmatització a la vegada), tal i com també passa amb la “cultura negra” en l’àmbit anglo-americà.