|
En alguns
països estranys com Madagascar, Burundi i Rwanda, només hi ha dos pisos en aquesta
piràmide, ja que la sola llengua autòctona del país, el malgaix, el kirundi i el
kinyaruanda respectivament, és a la vegada la llengua major i la llengua vernacular, i
també la llengua oficial. Malgrat tot, aquest darrer estatus, no fa més que fer-les
competir amb el francès que resta com la llengua delit en aquests tres països. De
variants com aquesta, sen troben moltes quan es presenta amb més detall el cas
concret de cada país.
5. La modernització de les llengües africanes
Consisteix a
ordenar-les dotant-les, el cas més exitós, de sistemes ortogràfics moderns, de
terminologies noves en tots els dominis on la necessitat es fa sentir, dobres
pedagògiques per al seu ensenyament, i finalment de mitjans de tractament informàtic per
tal que puguin assegurar la subsistència de totes les necessitats actuals de comunicació
i dinformació, sentits com a necessaris per al desenvolupament dels pobles que les
parlen.
5.1. La codificació ortogràfica
Per a la
majoria de llengües africanes majors, el pas de loral a lescrit ha estat la
primera etapa que calia salvar. Després de les descripcions lingüístiques
científiques, és indispensable dotar les llengües duna ortografia pràctica
estable, normativitzada i normalitzada. Aquest episodi ha estat feliçment superat
gràcies, tant als nombrosos treballs dels lingüistes africanistes, especialment de
lInstitut Africà Internacional, com a les múltiples conferències internacionals
consagrades a lharmonització dels alfabets africans, des de la de Bamako 1066, que
va intentar harmonitzar els alfabets de les llengües de lÀfrica de loest.
Malgrat lentusiasme que ha aixecat aquesta primera conferència, cal constatar,
prenent distància, que no shan atès els seus objectius, ja que els diferents
països afectats han preferit continuar amb les seves pròpies codificacions, sovint
divergents per a una mateixa llengua o família de llengües. Malgrat tot, la conferència
de Bamako ha marcat els esperits i ha sensibilitzat els polítics sobre la necessitat
duna política lingüística coherent per a les llengües africanes. A partir
daixò, una mica pertot, shan organitzat seminaris nacionals entorn de la
qüestió de lharmonització dels alfabets almenys a linterior dun
mateix país. Han donat lloc a alfabets de referència, sobretot al Camerun, Togo, Benin,
Nigèria, Senegal, Mali, República Democràtica del Congo, i a alfabets estables per a
nombroses llengües majors.
Cal notar que
nombroses daquestes conferències internacionals han tingut lloc per iniciativa de
la UNESCO, que és alhora un dels rars organismes internacionals que ha proposat una
versió electrònica de lalfabet africà, lAlphafrique, la difusió del qual
ha estat malauradament confidencial. Des daquest fet, el projecte de teclat africà,
proposat pel professor David Dalby, antic director de lIAI, està dactualitat.
Es pot, doncs, dir que el fet de passar a lescrit gràcies a una ortografia
codificada i ben pensada, és encara lluny destar resolt per a la gran majoria de
llengües africanes, fins i tot si cal subratllar que les llengües majors sescriuen
i estan molt més ben dotades que les altres.
5.2.
Lenriquiment terminològic
Com tothom
sap, després de la colonització, lOccident ha fet irrupció en la història de les
societats africanes amb tot una allau de realitats noves: formes de vida i de pensament,
estructura de lestat i del poder, escoles, medicaments, monedes, productes
industrials, etc., la història sha accelerat i les societats africanes davui
són més que mai societats biculturals euroafricanes. Les llengües africanes que estaven
molt ben adaptades a lexpressió del món tradicional shan trobat tot de cop
en perill de marginalitat, ja que són les llengües europees del colonitzador les que
ocupen majoritàriament la part alta de la piràmide. Sortosament amb el pas dels anys,
els fracassos successius de nombrosos plans de desenvolupament, elaborats minuciosament
per experts, han cridat a poc a poc latenció dels uns i dels altres sobre la
imperiosa necessitat de recórrer a les llengües africanes majors com a mitjans de
comunicació de les realitats modernes, si es vol abastar els habitants dels pobles per un
desenvolupament durable. És des daquesta perspectiva i per a aquesta fi que, en el
marc duna recerca que hem conduït després de quatre anys al laboratori Llenguatge,
Llengües i Cultures de lÀfrica Negra (LLACAN) a París, hem elaborat una teoria
cultural de la terminologia, més ben adaptada a les realitats dels països en
desenvolupament.
En
lespai francòfon, lAgència Intergovernamental de la Francofonia ha creat i/o
sostingut nombrosos programes i xarxes de cooperació lingüística (Rint, Riofil, Rifal,
Rilac, Rifm) (1) per a la promoció i la
instrumentalització del francès i les llengües que hi conviuen, sobretot les dels
països del sud. És en aquest marc que nombrosos treballs de terminologia shan
pogut dur a bon terme en dotze països del sud: Benín, Burundi, Camerun, Guinea, Haití,
Madagascar, Mali, Marroc, Níger, República Centrafricana, República Democràtica del
Congo i Senegal. En tots aquests països, els estudis de terminologia estan fets per
investigadors nacionals que treballen en institucions públiques locals i sobre llengües
majors amb un estatus específic en el país. La cooperació internacional porta a la
formació daquests investigadors, dóna una ajuda en equipament informàtic i en
bibliografies especialitzades per a les institucions, també una ajuda per a la
publicació dels seus estudis, i la recerca de solucions tècniques per facilitar-los
laccés a Internet i la seva utilització. El projecte més recent inscrit en el
programa de Xarxa Internacional Francòfona dOrganització Lingüística (Rifal)
afecta la implantació de bancs de dades terminològics informatitzats en alguns països
del sud que poden disposar dun accés permanent i fiable a Internet, ja que aquests
bancs de dades han de poder intercanviar dades amb daltres països en el món. |