|
Vernaculars. Són pròpies
de poblacions que han estat dividides per fronteres estatals. No són vehiculars i poques
dentre aquestes tenen un estatus específic en almenys un estat. Alguns exemples:
- el soninke
(Mali, Mauritània, Senegal: estatus específic)
- el ewe-mina (Ghana, Benin, Togo: estatus específic)
- el songhai (Mali, Burkina Fasso, Benín, Níger: estatus específic)
- el moore (Costa dIvori, Mali, Ghana, Burkina Fasso: estatus específic)
- el complex crioll (Reunió, Maurici, Seychelles: estatus específic)
- el tamazigt (Algèria, Mali, Níger: estatus específic)
- el Gbáyá (Centreafrica, Camerun)
- el saar-ngambáy (Centreafrica, Txad)
3.2. Llengües intranacionals
Vehiculars.
Estan molt esteses sobre la totalitat o una part important del territori dun estat.
Han conquerit un estatus específic. Exemples:
- el sango
(Centrafrica
- el malgaix (Madagascar)
- lamhàric (Etiòpia)
- el shona (Zimbabwe)
- el setswana (Botswana)
- el cibula (RDC)
- laixanti-fanti (Ghana)
- el somali (Somali)
Locals.
Són generalment vernaculars, però algunes són vehiculars amb abast limitat. Algunes
dentre aquestes tenen en alguns països un estatus específic (per ex. el kabie a
Togo). No obstant això, lús no depassa amb prou feines -o molt poc- el límit dels
grups que les utilitzen com a llengües maternes. És el cas de la gran majoria de les
llengües africanes. Alguns exemples:
- el kabie
(Togo: estatus específic)
- el xhosa (Àfrica del Sud)
- el zulu (Àfrica del Sud)
- el fanagalo (Àfrica del Sud)
- el twi (Ghana)
- el bété (Costa dIvori)
- libo (Nigèria)
Destaca
daquesta classificació essencialment utilitària que són sobretot les llengües
vehiculars (internacionals i intranacionals) les més imposades com a mitjans de
comunicació en expansió. Afegint-hi les llengües vernaculars amb estatus específic,
obtenim un conjunt de llengües que qualificarem de "majors" en la continuació
daquest estudi. Aquestes han estat totes objecte de descripcions científiques,
estan codificades i assumeixen un gran ventall de funcions modernes per les quals han
adquirit un estatus específic. Malgrat tot, no es pot dir que siguin totes igualment
usades en les produccions escrites. El volum global dobres (llibres, diaris i
altres) publicades en aquestes llengües és molt desigual duna llengua a
laltra i, en general, està molt lluny de les necessitats de les poblacions. Hi ha
encara allà una pedrera immensa dordenació lingüística per explotar.
4. La piràmide lingüística
Quan es pren
en consideració el conjunt de les llengües parlades en un mateix país africà, es
retroba força generalment una situació piramidal que esquematitzem com segueix: una o
dues llengües oficials, generalment europees, ocupen el cim de la piràmide. Són
parlades correntment per una minoria instruïda, que representa del 4% al 20% de la
població, i entre les mans de la qual es concentren un 80% dels poders polítics,
econòmics, administratius, religiosos i informacionals lligats a leducació i al
coneixement del món modern.
Vénen a
continuació les llengües africanes majors, compostes essencialment per llengües
vehiculars i vernaculars duna gran difusió, que tenen una importància
significativa a linterior del territori del país, sigui quina sigui la seva
extensió fora daquest territori. Aquestes llengües majors són generalment
parlades per la majoria (i de vegades la totalitat) de la població. Tenen
lavantatge destar arrelades en una cultura local, tot i estar suficientment
obertes a lexpressió de la vida moderna de les ciutats. Generalment la major part
daquestes no sutilitzen per a lexpressió i la transferència de
coneixements avançats i de tecnologies punta. No es tracta duna incapacitat
intrínseca, sinó duna absència dús; els coneixements i les tecnologies en
qüestió són generalment importades de lexterior i no produïdes internament. I
passa que les llengües africanes majors són els millors mitjans de difusió
dinformacions si es vol arribar al màxim nombre de persones. És per això que
lordenació lingüística fa una atenció especial a aquestes llengües.
A la base de
la piràmide, es troben les llengües vernaculars, les quals no són generalment parlades
més enllà de les seves comunitats de parlants nadius. Estan molt ben adaptades a
lexpressió de les cultures tradicionals, i són per aquest fet vistes com
lexpressió duna identitat ètnica susceptible dentrar en conflicte amb
una certa identitat nacional, que cobreix tot el territori de lestat. Malgrat tot,
aquestes llengües vehiculen i conserven els fonaments culturals de la societat africana
davui, per moderna que sigui. Però, a causa del seu gran nombre i de vegades al seu
lligam als valors locals, aquestes llengües només aconsegueixen captar latenció
erudita dels lingüistes, sensibles a la seva salvaguarda en tant que patrimoni de la
humanitat. |