El Romànic Religiós
A diferència del que succeeix en determinades zones de Catalunya, on la història de l’arquitectura medieval presenta uns
trets força homogenis al llarg del temps, l’arquitectura empordanesa es caracteritza per la complexa trama de formes i estils
que es desenvoluparen amb una dinàmica pròpia i desvinculada, gairebé, de la resta dels comptats catalans, bé que estretament
relacionada amb el que al mateix moment succeïa a la zona catalana de l’altre costat dels Pirineus, el Rosselló
especialment.
A partir d’aquest punt, i per la similitud de tipus formals i constructius es poden establir uns grups d’edificis definits
per una tecnologia més refinada o més rústica, inclosos dins d’una llista d’esglésies conservades a l’Albera.
Des dels temps de la reconquesta, la zona fou dominada per dos temples de gran influència religiosa i política; l’un dins
de la mateixa serra de l’Albera, el Monestir de Sant Quirze de Colera; i l’altre a la serra veïna de Rodes, el Monestir
de Sant Pere de Rodes.
Cronologia
a) ESGLÉSIES PRE-ROMÀNIQUES:
Esglésies d’una nau, anteriors al segle X. A elles no arriben les transformacions artístiques, sinó que les formes hi perduren
inconmovibles a la successió de les escoles. Les característiques principals d'aquestes construccions són: de planta rectangular,
generalment de petites dimensions i d’un sol biaix i els desviaments axials no només dels absis. Per alguns, també és
important la característica dels efectes perspectius buscats pels arquitectes, fent convergir cap a l’absis els murs
de les naus. En destaquem les següents: Santa Fe dels Solers, Sant Martí de Baussitges i Sant Martí de Vallmala.
b) ESGLÉSIES PRE-ROMÀNIQUES EVOLUCIONADES:
En un principi els absis són petits i quan augmenten les dificultats adopten formes poligonals, més fàcils de construir
i cobrir amb les estructures de fusta, però a partir dels monuments en què és possible una mínima qualitat de talla, es
pren de forma generalitzada l’absis de planta semicircular, en alguns casos lleugerament peraltada. Aquest pas als
absis de ferradura en substitució dels quadrats marcarà el pas a les esglésies pre-romàniques evolucionades. En
destaquem les següents: Sant Genís del Terrer, Sant Jaume del Canadal, Sant Martí del Forn del Vidre, Sant Pere
del Pla de l’Arca, Sant Pere dels Vilars i Sant Silvestre de Valleta.
c) ESGLÉSIES DEL SEGLE XI:
Durant el segle XI les obres es veuràn influïdes pels nous avenços tècnics, sobretot en el treball de la pedra, però seguint
amb la tradició constructiva molt arrelada i pròpia de les obres anteriors. Com la nau principal, pateix un procés de
creixement, tant en planta com en alçat a mesura que es van millorant els sistemes de construcció dels murs. També
s’aixamplen les finestres, molt petites al principi, que creixen en proporció a la superfície total. En destaquem les
següents: Santa Maria de Requesens i Sant Miquel de Freixe.
d) ESGLÉSIES DELS SEGLES XII i XIII:
Durant els segles XII i XIII apareix una tipologia d’església rural molt pròpia de la zona i que s’extén per l’Empordà i
el Rosselló. Es tracta d’una planta amb dimensions més importants, amb un aparell treballat i de carreus. Però l’element
més característic és la porta, per primera vegada hi aparèixen arquivoltes i fins i tot petits detalls decoratius. Les
primeres construccions d’aquesta etapa són molt més senzilles i a mesura que van evolucionant, van prenent formes més
complexes. En destaquem les següents: Sant Genís Desprac, Santa Llúcia dels Solans, Santa Maria de Colera, Sant Miquel
de Colera, Sant Romà de Rocabertí, Santa Àgata de Capmany, Sant Romà de Delfià i Sant Julià de Rabós.
Centre de Reproducció de tortugues
A Catalunya hi viuen tres espècies de tortugues autòctones. Una de terrestre, la tortuga mediterrània
(Testudo hermanni);
i dues d'aquàtiques, la tortuga de rierol (Mauremys leprosa) i la tortuga d'estany
(Emys orbicularis). A més de les tortugues
esmentades en mostrem algunes altres, com ara són la Testudo graeca, la
Testudo marginata (ambdues també protegides) i la
Testudo horsfieldii (que es ven de manera esporàdica).
Les poblacions d'aquestes espècies es troben greument amenaçades. Les recollides que fan els venedors d'animals i alguns
particulars i l'alteració o destrucció del seu medi, degudes als focs forestals; la dessecació d'estanys i la contaminació
dels rius, són les causes principals d'aquesta desaparició.
Per tot això i d'acord amb la legislació vigent, són protegides les espècies i subespècies de les tortugues de terra, les
tortugues d'aigua i les tortugues marines. Això vol dir que n'és prohibida la captura, la tinença, el tràfic i el comerç,
tant de les espècies adultes com dels ous i de les cries, i de totes les subespècies, independentment de llur
procedència.
El centre de Reproducció de Tortugues de l’Albera, és un centre vinculat al P.N.I.N. de l'Albera, situat al costat de
l'ermita de la Mare de Déu del Camp (Garriguella). Ha estat creat de cara la reproducció i conservació de la tortuga
mediterrània, espècie que ha patit els darrers anys una important regressió, sobretot a partir del gran incendi forestal
del 1986. Partint de les restes de població natural d'aquesta espècies i dels individus donats per particulars, s'intenta
la cria en captivitat d'aquest rèptil per alliberar-lo després en el seu hàbitat natural.