Constitució i Limits

La necessitat de protecció d'alguns dels ecosistemes de la serra de l'Albera es troba ja en un pla territorial elaborat per la Generalitat de Catalunya de 1931. Però no fou fins el 1986 que el Parlament català declarà Paratge Natural d'Interès Nacional els espais més ben conservats del vessant sud de la serra de l'Albera, al sector nord de l'Alt Empordà.

Té una superfície total de 3.428 ha dividides en dos sectors, el de Requesens-Baussitges, que va des del pic de Llobregat fins al pla de les Eres i comprèn la vall de capçalera del riu Anyet (terme de la Jonquera) i l'alta vall de l'Orlina (Espolla), i el de Sant Quirze, des del puig de la Calma fins al coll del Teixó, que comprèn la vall de Sant Quirze (Rabós). Dins el primer (2.639 ha) hi ha el castell de Requesens, restaurat totalment a la fi del s. XIX per la família Rocabertí, i part de l'antic terme rural de Baussitges, i dins el segon (789 ha), l'antic monestir de Sant Quirze de Colera.

El paratge natural comprèn dins el seu perímetre dues reserves naturals parcials. La primera, a la capçalera de l'Orlina, amb una superfície de 395 ha, té per finalitat la protecció de les fagedes i rouredes que hi ha entre el coll dels Emigrants i el pic de Sallafort, les més orientals de la península Ibèrica. La segona, entre la vall de Sant Quirze i la capçalera de la riera de la Valleta, amb 580 ha, té per finalitat la protecció de la fauna herpetològica, concretament la tortuga mediterrània; fou ampliada el 1987 amb 680 ha exteriors al perímetre del paratge natural, al límit SO.

El vessant Nord de la serra, en territori francès, és protegit per la reserva natural del bosc de la Maçana, entre el puig dels Quatre Termes i el pic de Sallafort.

Patrimoni Cultural

La serra de l'Albera, que té els colls més baixos de tots els Pirineus, ha estat de sempre lloc de pas entre els pobles i cultures d'Europa i la Península Ibèrica, però també lloc d'establiment humà. Als vessants meridionals hi ha una de les concentracions més importants de monuments megalítics de Catalunya, de cronologia entre el neolític i el calcolític (3500-1800 aC).

Els colls de Panissars i del Pertús, són els passos més transitables de tota la serra, travessats per camins importants des de temps molt remots. A la ratlla fronterera amb França hi ha les ruïnes de l'antic monestir de Santa Maria de Panissars (s.XI), que tingué una funció d'hospital de camí; excavacions arqueològiques recents han posat al descobert vestigis de la calçada romana i grans blocs de pedra que han estat identificats amb les restes dels Trofeus de Pompeu a la Via Domitia-Via Augusta (s.I aC).

Hi ha un ric patrimoni d'art romànic, l'estil propi de l'alta edat mitjana, època en què es consolidà el poblament del sector. Dins l'àmbit del paratge, el monument més notable és l'antic monestir benedictí de Sant Quirze de Colera, documentat des del (s.X), del qual resta la magnífica església basilical i vestigis del claustre, dependències monàstiques i fortificacions.

Al terme de la Jonquera, dominant estratègicament els colls de la serra de l'Albera, hi ha restes del castell de Rocabertí, d'un llinatge nobiliari, vinculat al comtat de Peralada, que tingué un paper destacat en la història de Catalunya. Posseïen també el proper castell de Requesens, al sud del Puig Neulós, que fou reformat a la fi del (s.XIX) a la manera fantasiosa pròpia de l'anomenat romanticisme arquitectònic.

Tot l'Empordà és una regió riquíssima en patrimoni monumental i històric. Al sector més proper al paratge natural destaquem les imposants restes del monestir benedictí de Sant Pere de Rodes, les belles poblacions de la costa del Cap de Creus -el Port de la Selva, Cadaqués, Roses-, la ciutat de Figueres amb el conegut Teatre-museu Dalí o el veí monestir de Vilabertran, els conjunts monumentals de Peralada o de Castelló d'Empúries, entre molts altres indrets d’interès.

Flora

La serra de l'Albera presenta una vegetació de transició entre les espècies pròpies de la serralada pirinenca, de caràcter eurosiberià -blada, faig, grèvol etc.- i les típicament mediterrànies. Les comunitats vegetals dels dos sectors del Paratge Natural són totalment oposades: mentre que a l'occidental (Requesens-Baussitges) el bosc cobreix totalment el territori llevat de les parts més altes, on predominen els prats i els roquissars, a l'oriental (vall de Sant Quirze) domina el matollar.

Als punts culminants del sector Requesens-Baussitges trobem prats amb petites mostres arbustives molt aïllades com el ginebró, el grèvol o el roser salvatge. A mesura que es perd altitud, apareix el bosc de faig, que domina sobretot a les zones obagues, més humides, amb un sotabosc molt escàs.

El roure de fulla grossa, el roure martinenc i l'alzina ocupen l'estrat arbori de les zones d'altitud intermèdia. En aquests nivells també trobem extensos boscos de castanyers. El vern i el freixe de fulla petita ocupen els marges dels rierols que davallen dels cims de la carena. A les zones baixes trobem extenses àrees de sureres, amb sotabosc mediterrani.

Una interessant mostra botànica d'aquest sector de Requesens-Baussitges són les petites comunitats de blades i aurons blancs i negres, oms, grèvol, arboç i altres espècies arbustives. Els pins i les coníferes en general són escassos però hi trobem exemplars aïllats d'avet i algunes petites comunitats de cedres, tots ells introduïts. Com a curiositat citem alguns exemplars de taxodi o xiprer dels pantans localitzats al petit embassament de Requesens; és un arbre originari de les zones pantanoses d'Amèrica del Nord.

Al sector de la vall de Sant Quirze i alta vall de la riera de la Valleta, la massa arbrada, molt escassa, és només representada per bosquets de sureres i alzines. Aquesta àrea, com quasi tota la part oriental de la serra de l'Albera, es troba molt desforestada a causa dels incendis que de manera endèmica s'hi han anat produint. El sotabosc típic de la surera, sobretot de bruc i altres espècies heliòfiles, ha estat substituït per un dens mantell vegetal format principalment per la gatosa, l'argelaga negra, les estepes negra, borrera i blanca i l'aladern de fulla estreta, constitueix una mostra del procés de degradació de l'ecosistema.

Fauna

La fauna presenta espècies pròpies de les vores mediterrànies i també altres de caràcter eurosiberià, pròpies de la Catalunya humida.

Pel que fa als mamífers, hi destaca el porc senglar, amb una densitat força elevada. La guineu, el teixó, la fagina o la geneta habiten a tota la superfície del paratge natural. El gat salvatge només es troba al sector de Requesens-Baussitges, on també han aparegut recentment exemplars de mufló, agrupats ja en famílies reproductores. Entre els micromamífers trobem el liró gris, la rata cellarda, el ratolí espiguer o de les collites, la rata d'aigua o el talpó muntanyenc.

Per tota la serra de l'Albera habita una raça bovina autòctona, veritable tresor faunístic endèmic de la zona. S'anomena vaca fagina o vaca de l'Albera, de fenotip petit (1,10 a 1,25 m d'alçada), resistent al fred i molt sensible a la calor de l'estiu, que viu en règim de llibertat total. De producció càrnica escassa, s'havia anat substituint per espècies més productives, però actualment s'han posat en marxa accions des de l'Administració per tal de recuperar aquesta raça.

Ténen també molta importància des del punt de vista faunístic els ocells. Destaquem l'àguila daurada, l'àguila cuabarrada, l'esparver, l'astor i el duc, entre els ocells repinyaires, juntament amb el xoriguer petit, que havia desaparegut del paratge i que ha estat reintroduït amb èxit a l'Albera. Són també pobladors habituals ocells de bosc com el picot garser gros, el pela-soques blau, el raspinell comú, el gaig o les diverses espècies de mallerengues. Als rierols trobem la merla d'aigua i el blauet i, a les zones més altes de la carena, el corb i el pela-roques; aquest, molt escàs, habita els penya-segats.

L'Albera té una de les faunes herpetològiques més interessants de Catalunya, amb espècies de distribució eurosiberiana com la granota roja, el llangardaix verd, la serp verda i groga o la serp d'Esculapi, que es distribueixen per les zones altes i obagues i que arriben a entrar en competència amb les espècies de distribució meridional o ibèriques, com el llangardaix comú, la sargantana o la granota verda. Als cursos d'aigua trobem també la tortuga de rierol, però és la tortuga mediterrània l’espècie més important des del punt de vista faunístic de tot el paratge, ja que es tracta d'una espècie relicta en el conjunt de la Península Ibèrica.