2.2. Criteris de tria partint de la situació legal en el lloc de distribució

Aquests compromisos, per més que hi hagi responsabilitats socials al darrera, no sempre es compleixen en la pràctica de l’etiquetatge. Ni tampoc existeix sempre un entorn ja consolidat de normalitat, tant a nivell social i comercial, que “obligui” a les empreses a emprar les llengües pròpies de comunitats lingüístiques amb prou potencial econòmic. Fins i tot en el cas que hi hagi aquest entorn, sovint el poders públics se senten en l’obligació de garantir aquest dret, o d’establir normes d’intel·ligibilitat en la informació del producte per avalar la correcta distribució i ús del producte per part del ciutadà, i la salut d’aquest darrer.Evidentment cal llavors aclarir el paper de la llengua en l’etiquetatge. En aquest punt hi intervé la legislació dels respectius estaments de cada país amb la finalitat de garantir els drets dels ciutadans. Així, dins el context de països democràtics, el respecte per la llengua del consumidor de les comunitats lingüístiques pròpies es veu respectada, sempre, és clar, que existeixi un pes comercial suficient de la comunitat. La presència d’aquestes llengües normalment ve garantida per la legislació lingüística o bé per les legislacions específiques que fan referència a cada tipus d’etiquetatge o als drets del consumidor.

Finlàndia, seria una bon exemple d’aquest segon cas, i una mostra d’un estat plurilingüe amb llengües pròpies sensiblement menys parlades que la catalana. El tractament de l’etiquetatge està regulat per llei, de manera que segons on es distribueixi el producte, s’ha de fer en finès, suec o en ambdues llengües. En aquest país estan reconegudes dues llengües nacionals, el finès i el suec, ambdues amb molts menys parlants que el català (aquest reconeixement es desprèn tant de la Constitució del 2000, com de la Llei de Llengües del 2004). La població total del país és d’uns 5,2 milions, essent aproximadament el 94 %de llengua materna finesa, i un 6% de llengua sueca. (6) La darrera Llei de Llengües 423/2003, (7) que va entrar en vigor a partir del gener del 2004, defineix el país segons zones lingüístiques partint dels municipis (article 5 de la Llei). A grans trets, es considera una regió o un municipi bilingüe si la llengua més minoritària constitueix més del 8% de la població, altrament és monolingüe. Segons decret del Consell d’Estat, els 452 municipis de Finlàndia són considerats monolingües finesos (389, 86%), monolingües suecs (21, 5%),bilingües de majoria sueca (22, 5%) o bilingües de majoria finesa (20, 4%) (Wikberg, K. 1999). Cal tenir en compte que els 16 municipis de les illes Aland són també monolingües suecs amb un règim especial d’estat associat a Finlàndia i amb política lingüística totalment autònoma. La política d’etiquetatge segueix estrictament aquests criteris; en les zones bilingües l’etiquetatge és com a mínim en ambdues dues llengües i en les zones monolingües és en cada llengua segons determina la llengua de la regió. Cal recordar que el reconeixement del suec no es conseqüència només del pes poblacional d’aquesta comunitat lingüística en algunes regions, sinó que queda justificat pel fet que des del segle XII és utilitzada com a llengua pròpia. La política lingüística en l’etiquetatge segueix els paràmetres conjuminant tant els drets individuals com els col·lectius (Wikberg, K 1999).(8) Per posar un exemple de la legislació conseqüent de la Llei de Llengües, el Decret d’etiquetatge per a productes alimentaris envasats (1991/794) (9) especifica clarament en l’article 21 que cal etiquetar en bilingüe suec i finès tots aquests productes distribuïts a Finlàndia, i en el cas que estiguin fabricats en el propi país, també es pot fer de manera monolingüe per aquells territoris que així han estat determinats.

En casos extrems, quan al costat de la comunitat lingüística amb llengua pròpia hi ha altres importants comunitats lingüístiques, i els ciutadans amb llengua pròpia tenen un coneixement ampli d’una o més de les llengües de l’altra o altres comunitats, llavors, per tal de garantir la protecció de la llengua pròpia, les mesures poden ser molt més estrictes. És el cas de Letònia. Segons les classificacions de Fishman (1968) i de Lijphart (1984) Letònia és un estat de composició lingüística clarament heterogènia, (10) en aquest aspecte és un cas similar al de Catalunya i així mateix de l’Estat espanyol. El letons l’any 1991 significaven el 52% de la població del país (Leprêtre, M. 2002), (11) dada molt semblant al 54% que sent com a llengua pròpia el català a Catalunya (Estadística sobre els usos lingüístics a Catalunya 2003).(12) Tanmateix la situació de Letònia respecte el letó no era pas tan favorable com a Catalunya, si més no l’any 1989, just abans de la primera llei de llengües letona del 1992. Durant el cens del 1989, només entre un 18% i un 20% dels ciutadans que pertanyien a minories ètniques diferents que la letona van declarar que tenien coneixements de letó (Druviete, I, 2001).(13) És a dir el voltant del 80% el desconeixien, molts d’ells ni tan sols l’entenien (majoritàriament es tracta de població eslava que per les notables diferències entre llengües la incompetència en el coneixement es correspon també en la de la comprensió). Cal pensar que vora la meitat de la població no són considerats d’origen letó, de fet encara avui dia (cens del 2000) només el 57,6% se’n consideren, malgrat una part dels altres grups han adoptat el letó com a llengua materna, atenyent el 2000 fins al 62%. El rus era, especialment abans de la independència, la llengua més àmpliament coneguda, amb un encara important bilingüisme (Druviete, I. 2001). Al Principat de Catalunya, segons el cens del 2001, (14) la comprensió arriba al 94%, més alta fins i tot probablement que el letó actualment a Letònia. Per altra banda la població total de Letònia volta als 2,5 milions, sensiblement inferior de la catalana.

Davant d’aquesta situació el govern va preveure la Llei de la República de Letònia de les Llengües (1992), que establia la discriminació positiva a favor del letó. De fet el model d’aquesta llei provenia de les polítiques lingüístiques quebequeses (vegeu més endavant)basades en els drets col·lectius segons territori (Druviete, I. 2001). A l’article 20 es fixava més acuradament la llengua d’ús en l’activitat econòmica. Així el letó esdevenia l’única llengua obligatòria. Tot l’etiquetatge i instruccions de productes produïts a Letònia, havien d’ésser escrits únicament en letó, i no podien aparèixer al costat altres llengües. En el cas de l’etiquetatge i instruccions de productes no produïts a Letònia, es permetia la presència d’altres llengües en l’etiquetatge, sempre que hi fos el letó, i aquest ocupés el primer lloc, la lletra no fos més petita i contingués com a mínim la mateixa informació que les altres llengües. Això, per descomptat, afectava l’etiquetatge d’altres països que compartien distribució de productes; de manera que per exemple el lituà o l’estonià no ocuparien en molts productes de distribució conjunta amb Letònia mai la primera posició en l’etiquetatge. Posteriorment, especialment arran de l’entrada de Letònia a la Unió Europea (Druviete, I. 2001) la legislació ha canviat tot i que continua essent molt proteccionista pel que fa al Letó. L’actual article 21 de la Llei estatal de la llengua del 1999 (15) especifica clarament en el seu punt 2 que les etiquetes, embalatges i instruccions dels productes produïts i distribuïts a la Letònia s’han de fer en Letó. En el cas que hi aparegui una altra llengua, el letó sempre ha d’ocupar un lloc preferent i en cap cas la lletra ha d’ésser més petita o contenir menys informació. En els casos dels productes elaborats fora de Letònia però distribuïts a la República tota la informació ha d’ésser també en letó. Així queda especificat en el punt 3 també de l’article 21.

El cas del Quebec al Canadà és ben conegut. Al Quebec hi ha uns 6 milions d’habitants que tenen el francès com a llengua materna, un 20% de la població té d’altres llengües maternes, sobretot l’anglès . La darrera actualització del 2003 de la Carta de la Llengua Francesa, en el seu capítol VII, article 51, s’especifica clarament que totes les instruccions, inscripcions en l’embalatge i etiquetatge d’un producte han d’ésser com a mínim en francès i si hi ha una altra llengua no ha de sobrepassar el text francès.(16) Això afecta a la quasi totalitat dels productes, les poques excepcions, entesos per exemple els productes que es fabriquen però que no es distribueixen al Quebec, estancontemplades al Reglament sobre la llengua del comerç i negocis.(17)

També són prou conegudes les polítiques de reconeixement del plurilingüisme a Bèlgica i a Suïssa. En ambdós països, el reconeixement estricte de les diferents llengües oficials per territorialitat garanteix l’etiquetatge en cada llengua segons el lloc de distribució. Bèlgica té una política ferma de reconeixement de les llengües. Així, el francès, el neerlandès i l’alemany són llengües oficials a tots els efectes. D’ençà de la Constitució del 1993 es fixen tres regions (regió Valona, regió de Flandes i regió de Brussel·les) i 3 comunitats lingüístiques (francesa, neerlandesa i alemanya). Cadascuna d’aquestes comunitats té molts menys parlants que la comunitat lingüística catalana a l’Estat espanyol. En el cas de la comunitat alemanya tot just s’acosten als 80.000 parlants.Cada comunitat té totes les competències per legislar i fer polítiques independents i sobiranes a tots els efectes en tot allò que afecti a la llengua.

Pel que fa a l’etiquetatge, la Llei de les pràctiques del comerç i de la informació i de la protecció del consumidor (18) del 14 de juliol del 1991, estableix a l’article 13 que caldrà etiquetar els productes almenys en la llengua o llengües de la regió lingüística on es distribueixen; de manera que la presència del neerlandès, francès i alemany queda garantida en les zones lingüístiques corresponents.

Suïssa, amb més de 6 milions d’habitants, té una clara majoria de parlants alemanys (o parlants de dialectes suïssos) amb més del 73% de la població (4,5 milions). Els francesos són uns 1,3 milions, els italians uns 300.000 i els romanxs uns 50.000. (19) Tanmateix la constitució (del 1848 però revisada més de 140 vegades) reconeix les quatre llengües com a llengües nacionals. L’italià, l’alemany i el francès són oficials a tots els efectes, i el romanx oficial en les relacions amb els parlants propis d’aquesta llengua, tot i que cada vegada està obtenint més reconeixement. Suïssa s’organitza en cantons monolingües, bilingües i trilingües, reconeixent 4 zones lingüístiques en principi monolingües.

Per posar un exemple d’aquestes aplicacions en l’etiquetatge fruit del reconeixement oficial del multilingüisme podem esmentar el cas de la Llei Federal sobre la Informació al Consumidor de Suïssa del 5 d’octubre del 1990. (20) A l’article 2 obliga als productes a informar el consumidor en els llengües oficials del país. Així, per exemple, els aproximadament 300.000 habitants del cantó de Ticino, tot i compartir el cantó amb una important minoria alemanya, tenen l’etiquetatge de tots els productes en italià.