Multimèdia, llengües minoritàries i la Nova Economia, per Glyn Williams

En tercer lloc, s’ha fet molt menys èmfasi en la rellevància de la llengua en tot el procés. En aquest cas, l’atenció se centra menys en l’estructura i en el procés interactiu que en el procés interpersonal de generació de coneixement. Ha d’enllaçar amb els altres èmfasis i hauria d’ignorar les preocupacions disciplinàries en desenvolupar el seu focus. En aquest article em voldria centrar en el darrer enfocament. El punt de partida rellevant és el que s’afirma sobre la natura del coneixement i com es pot desenvolupar.

Abans d’entrar en el tema hi ha un altre punt que cal tenir en compte. La major part del treball esmentat sol procedir només amb una referència marc als desenvolupaments tecnològics. Trobem tecnòlegs desenvolupant l’arquitectura relacionada amb els nous entorns d’aprenentatge mentre els educadors són conscients de la necessitat de noves pedagogies per treure profit d’aquestes construccions. Trobem un cert grau de conscienciació sobre les possibilitats de la tecnologia entre geògrafs i economistes, però és limitat. El que falta és l’habilitat de dissenyar nous àmbits basats en la tecnologia que parteixin de les assumpcions filosòfiques i epistemològiques associades a l’economia del coneixement. En permetre que les coses puguin ocórrer, el desenvolupament tecnològic assumeix alguns elements de com aquestes coses ocorren, sense entendre que la mateixa tecnologia es basa en certes assumpcions, mentre que també és decisòria en el sentit que permet que les coses tinguin lloc de maneres específiques.

Hi ha altres conseqüències associades a l’adveniment de la Nova Economia, com un allunyament dels principis neoclàssics de l’economia ortodoxa. La nova perspectiva porta a afirmar que els mercats laborals fluids no estan condicionats només pels coneixements ocupacionals o sectorials, sinó també per una capacitat d’aprenentatge permanent. Així, el coneixement passa a ocupar el paper que jugaven els recursos naturals en la Vella Economia i el suport empresarial ha de basar-s’hi (Williams, 2000).

Molt de que es diu en relació a la generació i gestió del coneixement queda emmarcat dins de la noció wengeriana de “comunitats de pràctica” (Wenger, 1998). El treball d’aquest autor és marcadament eclèctic i es fa difícil veure com la seva combinació de problemàtiques no arriba a la contradicció epistemològica. Recull l’obra de marxistes ortodoxos com Gramsci, Bourdieu i Braverman juntament amb els estudis asociològics dels etnometodòlegs. Incorpora l’impuls més conservador de Giddens mentre coqueteja amb els postestructuralistes i pensadors amics, incloent-hi Bakhtin, Heidegger i Wittgentein. Adopta el treball de Michel Foucault, però no s’hi sent gaire bé per la seva negació del subjecte individual. Sí que accepta que el treball de Foucault inclou “... formes de disciplina dominants sostingudes per discursos que defineixen el coneixement i la veritat...”, i veu el discurs com “... una caracterització de la pràctica...” sense equiparar l’un amb l’altra. També és crític amb Foucault perquè ignora la identitat, com si no fos conscient de com l’anàlisi del discurs postestructuralista tracta la relació entre individu, subjecte i identitat.  Aquesta posició és conseqüència de prendre com a punt de partida la noció d’estructuració de Giddens (1984) i l’èmfasi en la pràctica social de Bourdieu (1980), dues concepcions teòriques criticables.

El que apareix, doncs, és que molt del nostre coneixement és tàcit per naturalesa. Aquesta no és de cap manera una idea nova i, almenys en aquest cas, sembla provenir del pensament de Polyani (Polyani, 1983). És una altra mostra de l’afirmació, tant de Giddens com de Bhaskar, que l’ordre normatiu de qualsevol societat implica el coneixement tàcit. És a dir, no es preveu la normativitat com una forma preordenada que es relaciona amb l’ordre social, sinó que es troba en el sentit comú de la persona corrent que no és capaç d’expressar fàcilment la base d’aquest sentit comú. Mentre que en aquest punt és pertinent el treball de Polyani, també ho és el treball més general del postestructuralisme i el fet que ha tingut una profunda influència en la manera com els sociòlegs han evolucionat en la seva comprensió del comportament.

El que Wenger fa amb la seva percepció de la naturalesa del coneixement és relacionar-lo amb la pràctica social. Diu que les comunitats limitades duen a terme la pràctica social a partir del coneixement tàcit. Dins d’aquest procés, el significat es negocia constantment, no com a procés racional sinó com a procés d’interacció continuada que es basa en el coneixement tàcit per a elaborar-ne de nou. Sembla, simplement, una altra manifestació de la manera com la sociologia ha considerat l’estructura social, com a comportament que segueix patrons. El que és diferent és la manera com relaciona la producció de coneixement, no a una forma racional de reflexivitat, sinó més aviat a la relació entre identitat i la construcció social del significat dins de la interacció social entre membres d’aquesta comunitat de pràctica. Afirma que el que ha de fer qui estigui interessat en l’aprenentatge organitzatiu és ser capaç de descobrir i explotar el coneixement tàcit.

L’espai disponible no permet una avaluació crítica del treball de Wenger ni dels que s’hi basen. Per tant, en la part final d’aquest article voldria intentar el que Wenger no fa: elaborar un marc basat en el llenguatge i el seu ús que reculli la idea de la construcció social del significat i com es relaciona amb la producció del coneixement. Per arribar a aquest objectiu no em basaré en la lingüística ortodoxa basada en principis cartesians, sinó més aviat en el que es coneix com a Anàlisi Francès del Discurs (AFD), basat en el postestructuralisme (Williams, 1999). Recullo la noció de comunitat de pràctica i relaciono el que es diu sobre la relació entre la construcció de significat i la pràctica en referència als nous fluxos de treball relacionats amb la producció de continguts multimèdia.

4. Postestructuralisme (2)

Pel que fa al postestructuralisme, la meva atenció se centra en l’obra de Foucault (1969). Es pot dir que el seu treball es va centrar en la normativitat i va abordar la manera com les accions de les normes en la vida de les persones determinen el tipus de societat en el qual elles mateixes apareixen com a subjectes. Comporta una definició nova dels subjectes i objectes i de les relacions d’aquestes definicions amb la constitució del significat. La normativitat no es considera una forma preordenada que es relaciona amb l’ordre social sinó més aviat l’efecte del discurs que estableix una norma de coneixement que queda expressat com a “veritat”. En aquest sentit divergeix del metadiscurs sociològic ortodox que construeix l’ordre normatiu com a manifestació de l’ordre social amb la qual l’individu es compromet racionalment. Així, Foucault comparteix una comprensió més recent de la normativitat en el sentit que pertany a formes de coneixement tàcit relacionat amb l’individu, però que l’individu és incapaç d’expressar.

Foucault es va referir a la norma de dues maneres. En primer lloc, per la manera com inclou “objectes”, tal com queda expressat en el seu sentit jurídic, i en segon per com inclou els “subjectes” de la norma. La norma estableix fronteres relacionades amb el judici sobre els mèrits de la inclusió i l’exclusió, i acaba essent dominació. Quan tractem la norma com a discurs que no tan sols estableix fronteres en la construcció de subjectes i objectes en relació entre ells, tot institucionalitzant o estabilitzant alguns discursos com a normatius, comencem a entreveure com funciona la dominació i com s’assoleix l’alliberament.

Els individus no existeixen fora del discurs però, tal com veurem d’aquí a un moment, arriben a existir a través pel seu compromís amb el discurs a l’interior del qual esdevenen el subjecte del discurs en qüestió. Això significa que l’individu no és el subjecte racional centrat del cartesianisme, completament capaç de prendre decisions racionals sobre la pràctica social i el seu paper en ella, fet que comporta conseqüències per al concepte d’ideologia, en el sentit que el postestructuralisme afirma que la ideologia no es constitueix fora de la pràctica, sinó que només apareix dins de la pràctica social. La ideologia no es constitueix abans de l’acte.

Tanmateix, també hi ha la necessitat de relacionar l’individu com a subjecte amb allò social, com a subjecte o bé com a objecte, cosa que s’aconsegueix reconeixent que la manera com es comunica la societat amb ella mateixa és mitjançant la norma i a través d’ella. La norma és el lligam, el principi d’unitat i comunicació d’individualitats. També és una relació entre allò local i allò global. L’estabilització del discurs comporta relacions relativament fixes entre subjectes i objectes, i és aquesta estabilització la que dóna a la norma la seva qualitat de permanència. El canvi arriba quan els discursos es desestabilitzen. El que Foucault aconsegueix és reconèixer la norma com a principi de comunicació buit d’origen i de subjecte. La individualització normativa s’esdevé sense referència a la naturalesa ni a l’essència dels subjectes. Ens integrem sense adonar-nos com i per què ho fem. Aquesta explicació no és gaire lluny de la noció de coneixement tàcit. La normativitat es converteix en l’efecte del discurs que estableix una norma de coneixement expressada com a “veritat”. Si es considera la societat com el model del comportament humà recorrent, l’atenció sobre el discurs fa trontollar la distinció entre llengua i societat que ha estat central per a la sociologia durant dos segles. Considerar els actes lingüístics com a actes socials és considerar la seva estabilitat dins d’un sistema regulat de relacions socials que comporta un significat compartit entre els locutors.

L’essència de l’anàlisi del discurs foucaultiana està condicionada pel que ell anomena formacions discursives. Certament, una formació discursiva està circumscrita a la manera com es relaciona amb el significat. Té relació amb el discurs estabilitzat dins del qual es fixa el significat, tal com es fixen els subjectes i objectes. Així, en alguns sentits s’assembla a la noció de comunitats de pràctica, tot i que centra l’atenció en el discurs com a pràctica i el significat com a associat a la pràctica, més que no en els actors de la comunitat. La formació discursiva estableix els límits sobre el que es pot dir, al mateix temps que determina el que s’ha de dir des de la posició d’un subjecte concret. És en aquest sentit que determina el significat.

5. L’Anàlisi Francès del Discurs (AFD)

L’Anàlisi Francès del Discurs és el component analític del postestructuralisme. És clar que està obligat a recórrer a una forma de lingüística o, més centralment, a la semàntica, que no té com a premissa el subjecte racional i centrat. En aquest sentit s’allunya de la posició de Chomsky, segons la qual la semàntica pertany per complet a l’àmbit de la lingüística, en la qual la semàntica és l’extensió natural de la sintaxi, de manera que el significat és un fet del llenguatge. Per a Chomsky, l’individu tria racionalment entre una gamma de possibles significats que provenen de la naturalesa essencialment ambigua del llenguatge. L’alternativa a aquest cartesianisme és el que es coneix com a lingüística enunciativa (Culioli, 1990), a la qual retornaré en l’apartat següent.

Hi ha un sentit segons el qual la normativitat es concep com a significat compartit, no simplement entre persones sinó també a través de les persones. Si és aquest el cas, si hi ha un mitjà pel qual el significat compartit pot ser confirmat fora de l’ortodòxia d’una sociologia basada en el racionalisme, això és tot el que es necessita. El discurs queda equiparat amb la societat. Els llocs socials es defineixen en la materialitat discursiva, mitjançant els efectes del discurs, més que en un metadiscurs analític d’una sociologia externa al discurs. Els llocs socials queden oberts en la materialitat del discurs. Aquesta observació subratlla que la sociologia és només una explicació suficient per indicar la forma de la pràctica social. És una explicació que té com a premissa la centralitat de la raó i la insistència en ortodòxies sociològiques com que “hi ha una societat per a cada estat”. L’atenció passa d’aquesta preocupació a observar com els efectes del significat organitzen i permeten la comprensió de la dimensió de la inscripció física dels processos socials, fet que comporta dues coses: com es relaciona l’enunciació amb els llocs socials i com l’acumulació interdiscursiva condiciona la memòria de les nocions i la seva funció. Tot seguit les abordaré.

Abordar la relació entre l’enunciació i els llocs socials porta a tractar com els individus es transformen en els subjectes del discurs. El concepte d’interpolació, en què l’individu s’interpola com a subjecte del discurs, adquireix una importància cabdal. Qualsevol acte lingüístic comporta una interdiscursivitat de llocs construïts o preconstruïts en els quals l’individu pot o no pot quedar interpolat. El subjecte com a ésser humà no és el mateix que el subjecte lingüístic. El “jo” de la gramàtica no és el mateix que el subjecte parlant.

És la materialitat discursiva la que defineix els llocs socials. La pràctica social esdevé els efectes del discurs en la seva materialitat. L’estructura discursiva substitueix el context normatiu de la sociologia ortodoxa en la qual l’individu se socialitza en relació amb normes i sistemes de valors preestablerts. La materialitat discursiva s’imposa sobre l’interlocutor organitzant els efectes de la posició i la disposició.

Les institucions impliquen estructures estables de tipus d’actes i els llocs amb els quals s’associen. És a dir, se situen en el centre de l’estabilitat discursiva. L’individu només es pot portar cap a aquests llocs mitjançant el significat i la interpolació d’actors-parlants en els llocs categoritzats és un acte performatiu. Els llocs de subjecte que s’obren en el discurs apareixen per ser acceptats o rebutjats pels individus a través de la significació i de la interpolació. Si l’individu s’encarrega d’un lloc, esdevé el subjecte d’aquell discurs. Encara més, tots els subjectes es relacionen amb altres subjectes i amb objectes dins del discurs. L’individu accepta els llocs socials marcats constructivament. Dins de la interacció discursiva, qualsevol afirmació només té significat virtual, però aquesta virtualitat es pressuposa i s’assumeix per tots els participants en el procés de manera no marcada. No assumir-la es considera com un procés explícit de rebuig. El procés explícit (marcat) es pot actualitzar en forma d’actes lingüístics (enunciació) o bé d’actes no lingüístics (no-cooperació en l’acte). La institucionalització que comporta el coneixement tàcit es tracta en termes de la relació entre els llocs que es relacionen amb l’estructuració de l’acció i com els individus s’interpolen en aquests llocs.

Si ens centrem en l’acumulació interdiscursiva, aquesta inclou el paper del passat com a condicionant del present. El discurs actual acull i incorpora el discurs anterior. El significat d’una noció com ara “Gal·les” no es pot crear fora de la manera com s’ha construït històricament com a objecte. De manera semblant, tots els discursos mostren petges del passat per la manera com el discurs estabilitzat fixa el significat de subjectes i objectes i la relació entre ells. Així que, quan ens trobem davant d’un discurs, ens trobem també davant de l’arqueologia del passat i com condiciona els significats actuals.

El significat ja s’ha tractat prèviament en relació amb la manera com cada formació discursiva emmarca un significat específic. Els llocs de subjectes estan predefinits parcialment pel discurs anterior i l’enunciador ocupa un lloc específic en relació amb els altres subjectes i objectes que conformen l’estructura que coneixem com a “formació discursiva”. Aquests llocs determinen què pot dir i ha de dir l’enunciador. Per referència a allò social, una formació discursiva es concep com l’estructuració de l’espai social per la diferenciació del discurs. Les formacions discursives diferencien el discurs i en conseqüència estructuren localitats a partir de regularitats. Aquestes regularitats són equivalents a la legitimació i impliquen discurs no marcat. Des del punt de vista de la significació no hi pot haver diferència entre l’acte lingüístic i el seu enunciador; la legitimitat queda pressuposada. Tant si l’interlocutor assumeix el discurs com si no ho fa, el lloc de l’enunciador és extern a la significació i és una qüestió de significat.

Un ‘fet’ és social només quan es posa en significat, directament o indirecta, en l’acte de parla. Un acte esdevé acte social a través de la significació social, relacionada amb la seva estabilitat en el sistema reglat de relacions socials. Allò social es defineix per un cert tipus d’estabilitat que comporta un significat compartit entre el locutor i altres, significat que es manifesta en actes anàlegs. Els ‘actors socials’ fan referència a la institucionalització del comportament o pràctica social i, en aquest sentit, s’ajusten a la naturalesa no marcada del subjecte en el discurs. Un acte lingüístic crea llocs institucionals plens de llocs de subjecte en els quals l’individu està interpolat, assumint el discurs en relació al lloc que el discurs els assigna. El subjecte se situa en la intersecció de forma i significat.