Multimèdia, llengües minoritàries i la Nova Economia, per Glyn Williams

També és important que aquesta perspectiva és social més que no ser simplement rellevant per a l’individu. El concepte d’interpolació és social més que no psicològic. Els llocs en els quals s’interpola l’individu no són llocs simplement individuals, sinó que també fan referència a grups socials. Així, és prou possible que un discurs sobre la diferenciació social obri llocs relacionats amb el gènere, la classe social o els grups lingüístics.

La identitat ja no és el procés racional pel qual l’individu expressa racionalment el seu sentit de si mateix, sinó que es relaciona més aviat amb la manera com l’individu es transforma en el subjecte del discurs i el que es revela sobre l’individu a mesura que el discurs es desplega i es revelen les relacions entre el subjecte i altres subjectes, i entre el subjecte i els objectes. La identitat no pot ser qüestió d’autoreferència, sinó que ha d’incloure els altres en tant que social.

6. Coneixement i aprenentatge

Després d’assenyalar com es concep la relació entre l'individu i el subjecte del discurs, centrarem ara l’atenció en el mètode pel qual l'anàlisi del discurs revela el significat i el coneixement tàcit. Reconèixer com es produeixen i analitzar la seva naturalesa ens permetrà clarificar com actuen. Considerar la pràctica social com a efectes del discurs i reconèixer la relació entre l’estabilitat del discurs i de l'ordre normatiu ens permetrà revelar la naturalesa del coneixement tàcit i la “negociació” del significat pel que fa a la relació subjecte/objecte. És a dir, s’aborda a partir de paràmetres socials. L'anàlisi procedeix de dues direccions: exposar el desenvolupament del discurs i l'acció social a la qual dóna suport el discurs. 

Es podria considerar que la forma lingüística és semblant a l'ordre normatiu en el sentit que la codificació deriva de l'observació directa de la conducta lingüística. És clar que s’ha modificat pel procés de planificació i estandardització del corpus, però, tanmateix, la llengua corrent comporta una conducta institucionalitzada i pautada. No obstant això, hi ha diferències entre la gramàtica sintàctica i la deíctica. Aquesta darrera fixa subjectes i objectes en les seves relacions entre uns i altres a partir del temps, la persona i el lloc. La deïxi social és el mitjà pel qual el discurs es capaç d'actuar en la realitat social. Les modalitats, per altra part, pertanyen a un valor de “veritat” en el sentit que dins del discurs o del text hi ha un subjecte que situa el que diu en relació amb allò cert, possible, probable, etc. o en relació amb els judicis de valor. En aquest sentit, el llenguatge és sempre un exercici reflexiu que implica l'enunciador en relació amb la llengua. Els actes enunciatius es fan visibles mitjançant una sèrie de marques que es poden analitzar.

El joc del llenguatge de Wittgenstein, que considera els jocs lingüístics com una forma de vida, comporta la significació d’una paraula com el seu ús en el llenguatge (Wittgenstein, 1969). Es dóna al llenguatge una existència material, imposa la seva ambigüitat sobre els subjectes parlants, la seva consciència i la seva experiència, i és aquí on allò social és més evident. El joc del llenguatge indica que els actes lingüístics estan estructurats en el sentit que estan relacionats amb gèneres de vida o pràctiques socials. Hi ha diferència entre significació i significat: la primera és lingüística, mentre que la segona comporta efectes reals i una comprensió pragmàtica. La significació comporta una estructura sistemàtica de llocs en relació amb les dimensions formals de temps, persona i lloc o diverses modalitats. Relacionat amb situacions efectives, permet que el llenguatge executi el paper d’operador de la interacció i situa el discurs en relació amb una sèrie de llocs d’enunciadors, en què fer-se càrrec del discurs del locutor té l’efecte de fer continuar el sistema. La interacció social té lloc quan els locutors, fent-se càrrec dels enunciats, estableixen una relació entre ells que està d’acord amb aquelles relacions que l’aparell formal d’enunciació comporta entre els enunciadors. L’acte i el fet que es construeixen sobre l’estructura interna dels enunciats es troben entre la significació que interpola l’enunciador i el significat, que constitueix allò real de l’alocutor.

Quan el joc del llenguatge de Wittgenstein considera els sectors de la vida social com un joc del llenguatge en el qual es resol l’ambigüitat, l’obra de Bakhtin afirma que l’estructura dels enunciats no indica el joc lingüístic dins del qual estan implicats (Bakhtin, 1981). A la noció de Bakhtin de dialogisme s’hi fa referència en relació amb la interacció social. El dialogisme indica que el significat no està mai donat prèviament, sinó que és el resultat d’un encontre pràctic de grups socials al voltant de la significació. L’enunciació no té cap significat per ella mateixa, en una significació ja completada, per tal com consisteix en una multiplicitat de jocs del llenguatge. El significat és el resultat de la confrontació pràctica de grups socials al voltant de la significació i els jocs del llenguatge són productes d’opcions obertes en el centre de l’organització discursiva. No hi ha fronteres naturals a la societat i aquesta no té realitat fora del llenguatge si són els efectes del discurs.

La construcció social de la realitat comporta la materialitat del llenguatge i la integració de la forma lingüística, així com els seus funcionaments en la interacció social. El discurs es considera procés lingüístic i procés social, de manera que la distinció entre lingüístic i social no existeix. La producció lingüística posa en joc tant l’estructura social com els elements de la personalitat individual que ocupa aquella estructura social. Així s’està obligat a buscar els efectes del discurs en la producció social del significat del discurs i no en la producció del discurs. El significat està constituït abans de l’existència del subjecte.

L’objectiu de l’anàlisi és revelar com el significat és conseqüència d’una confrontació pràctica dels grups socials al voltant de la significació i del joc del llenguatge. L’anàlisi implica centrar-se en la naturalesa marcada del discurs, fet que implica els marcadors deíctics i les modalitats o el valor de veritat del discurs. La lingüística enunciativa explora com la interacció es construeix dins del llenguatge més que no ser una execució preformada i innata. Les marques del discurs designen la natura de la interacció. Les modalitats s’analitzen en relació amb la manera com suggereixen una certa “actitud” de l’enunciador per referència a allò que es diu. No és racionalisme, sinó una expressió de la interacció constant que implica al coenunciador. Indiquen afinitat amb altres mitjançant la significació de la “realitat” i l’actualització de les relacions socials. També hi ha una part lliure o no marcada del discurs, que és lliure en el sentit que no revela cap marca deíctica ni modalitat pertinent. En relació amb aquest aspecte del discurs, l’enunciador i el locutor han de tenir en compte el lloc que assumeixen en la interpretació de la situació existent, però tenen un cert grau  de latitud.

L’individu es constitueix com a subjecte a través de la relació entre interpolació, significació i l’assumpció del discurs; la significació interpola un enunciador cap al significat quan l’enunciador s’encarrega del discurs. L’acte lingüístic al qual dóna suport la construcció del significat i l’enunciador que s’encarrega del discurs estan relacionats. El fet d’encarregar-se’n prové de les marques en el discurs i l’oposició jo/tu/ell-ella regula les fronteres. Quan canvia la identitat individual també ho fa la significació. Tanmateix, la significació mateixa no és semblant al significat i ha d’anar acompanyada pels efectes reals del discurs. L’acte i el fet impliquen una relació entre la significació i l’efecte real, i aquesta implica la manera com l’enunciador es transforma en el locutor que ocupa un lloc social real. L’aparell formal d’enunciació actua quan els locutors són assumits, fet que comporta una interacció social basada en un significat compartit i la implicació d’una relació entre l’enunciat i la situació. De manera semblant, les modalitats relacionen el subjecte constituït i la situació.

7. Conclusió

El problema fonamental associat a l’economia del coneixement se centra en l’afirmació que el coneixement és a la vegada específic o explícit i tàcit per naturalesa. Encara més, el coneixement és la mateixa base de la innovació, el motor del creixement econòmic en l’economia del coneixement. En conseqüència, hi ha d’haver alguna manera de convertir allò tàcit en explícit. Si, tal com ve a dir Wenger, el coneixement s’organitza i es genera dins de comunitats de pràctica, aleshores ha de ser necessari conceptualitzar el procés de generació del coneixement en aquestes comunitats. Hi ha un acord general que el coneixement prové del significat que és una característica compartida i la base mateixa de ser humà. Així, sembla que alguna forma de semàntica ha de ser essencial per tal d’explotar la naturalesa del coneixement tàcit. En aquest article he exposat un enfocament que prové dels principis del postestructuralisme i la seva relació amb una lingüística no centrada, la lingüística enunciativa.

Després d’esbossar com aquest enfocament elabora una comprensió específica de la construcció social del significat i la seva relació amb l’anàlisi de la naturalesa del coneixement tàcit, ens falta valorar de quina manera el resultat es relaciona amb els nous fluxos de treball esmentats a l’inici. L’enfocament habitual en analitzar la pràctica laboral comporta estudis etnogràfics. No és res nou i pot adoptar una àmplia gamma de trajectòries en la seva capacitat d’anàlisi. El problema està relacionat amb el caràcter interpretatiu del treball etnogràfic i com aquesta interpretació es basa en l’ortodòxia del subjecte racional i centrat. Des del meu punt de vista es necessita molt més que això. He assenyalat més amunt la relació entre el discurs i la pràctica social. El discurs no és simplement textual, sinó que també implica el flux del comportament que influeix en la pràctica social com a efectes del discurs. El procés analític de l’AFD està relacionat amb aquesta comprensió i es pot aplicar a la pràctica social. Així esdevé possible analitzar la pràctica laboral per referència a les relacions entre subjectes i objectes, i entre subjectes diferents per referència a com elaboren un significat compartit que té un alt grau d’estabilitat. El coneixement és part integral d’aquest procés. Significa que els diferents components del flux de treball de la producció multimèdia s’han de considerar com a comunitats de pràctica i s’han d’analitzar amb el procediment esmentat.

Aquest procés s’ha desenvolupat partint de l’observació que, mentre que la lingüística estableix restriccions a les formes, allò social comporta significat. Assenyalar el caràcter estable del discurs ens permet reconèixer com es relaciona el coneixement amb la pràctica social. Permet que l’analista cartografiï com s’operativitza el coneixement dins de la pràctica social. El significat esdevé quelcom diferent de la projecció estable i homogènia del que vol dir un subjecte humà racional. Mentre que la lingüística ortodoxa es refereix a la inestabilitat com a impossible, l’anàlisi del discurs es refereix a l’inenunciable com allò que no es pot afirmar des d’un lloc determinat. En conseqüència, el significat canvia sempre i, malgrat estar condicionat pel discurs anterior, es crea constantment nou coneixement. Hi ha lloc per a la creativitat, tant en el sentit del llenguatge com en el sentit de l’interdiscurs.

8. Bibliografia

Bakhtin, M.M. (1981):; The Dialogical Imagination. Austin, U. Texas Press.

Bourdieu, P. (1980): Le Sens Pratique. París, Minuit.

Braczyk H-J., P. Cooke i M.Heidenreich, ed. (1998): Regional Innovation Systems. Londres, UCL Press.

Culioli, A. (1990): Pour une linguistique de l’énonciation: opérations et représentations.  Vol. 1, París, Ophrys.

European Commission (2000): The New Economy of the Global Information Society: Implications for Growth, Work and Employment. Luxembourg, IST Programme.

Foucault, M. (1969): L’archaeologie du savoir. París, Gallimard.

Giddens, A. (1984): The Constitution of Society. Oxford, Polity.

Nelde, P., M. Strubell i G. Williams (199?): Euromosaic: the Production and Reproduction of European Minority Language Groups. Brussel·les, EC.

Polyani, M. (1983): The Tacit Dimension. Magnolia, Smith.

Toivonen, M. (2001): Growth and Significance of Knowledge Intensive Business Systems (KIBS).  Helsinki,  Uudenman.

Wenger, E. (1998). Communities of Practice: Learning, Meaning and Identity. Cambridge, CUP. Williams, G. (1999): French Discourse Analysis: the Method of Post Structuralism. Londres, Routledge.

Williams, G. (2000):  "The Digital Value Chain and Economic Transformation: Rethinking Regional Development in the New Economy". Contemporary Wales, Vol. 13, p. 94-116.

Williams, G. (en premsa a): "From Media to Multimedia: Workflows and Language in the Digital Economy".  A M. Cormak i N. Hourigan, ed. Minority Language Media: Concepts, Critique and Case Studies. Multilingual Matters.

Williams, G. (en premsa b): "Regional Innovation Systems, Communities of Practice and Discourse Analysis: Three themes in search of knowledge". Sociolinguistica. 19.

Williams, G. i M-B. Kantz (2003):  "Technology and Economic Development in the Periphery". Tripodos. Vol, 14, p. 101-123.

Williams, G., E. Roberts i R. Isaac (1978): "Language and Aspirations for Upward Social Mobility". A G.

Williams, ed. Social and Cultural Change in Contemporary Wales. London, Routledge i Kegan Paul,  p. 193-206. Wittgenstein, L. (1969): On Certainty. Oxford, Blackwell.

Glyn Williams
Universitat de Gal·les
g.williams@bangor.ac.uk