Multimèdia, llengües minoritàries i la Nova Economia, per Glyn Williams

Actualment es reconeix que l’habilitat d’un grup lingüístic per produir i reproduir-se depèn en gran mesura de fins a quin punt la llengua que hi està associada entra en el mercat laboral i dóna oportunitats per a la mobilitat social, almenys dins del mercat laboral regional (Williams, Roberts i Isaac, 1978). Si és així de debò, aleshores els grups lingüístics que aconsegueixen una presència en el mercat laboral regional es veuen obligats a confrontar la prospectiva de la reestructuració econòmica i del canvi social, de manera semblant a com ha de fer-ho un grup lingüístic normatiu en la societat. Estan obligats a ser capaços de modificar amb flexibilitat el seu rol en l’ordre econòmic mitjançant agències formals o informals de planificació lingüística.

Sumari

1. Introducció

2. La Nova Economia

3. Actuar en la Nova Economia

4. Postestructuralisme (1)

5. L'Anàlisi Francès del Discurs (AFD)

6. Coneixement i aprenentatge

7. Conclusió

8. Bibliografia

1. Introducció

Els grups lingüístics normatius són dins de cada aspecte de l’economia i es donaran per suposats com a la llengua emprada en qualsevol tipus d’operació econòmica. Per contra, les llengües minoritàries estaran restringides en els àmbits i extensió de l’activitat econòmica.

Dins l’economia de l’era industrial, diferents grups lingüístics minoritaris han tingut èxit per aconseguir una presència significativa en les activitats del sector públic i, de manera potser encara més notable, en els mitjans de comunicació regionals. Aquestes activitats del sector públic no són insignificants dins d’economies regionals caracteritzades per l’absència d’empreses grans del sector privat. Això ha estat valuós per als grups lingüístics minoritaris encara que només sigui per la promesa d’accedir a ocupacions d’alt perfil, ben pagades i altament qualificades, fent servir les llengües minoritàries, promesa que serveix com a força motivadora per als pares que busquen el millor per als seus fills. Tanmateix, aquestes oportunitats han estat restringides als parlants de les llengües minoritàries i la segmentació del mercat laboral creada ha generat una considerable animositat en alguns llocs. En conseqüència, encara estem lluny d’un possible escenari en el qual la llengua minoritària és beneficiosa per a tots, tant si parlen la llengua com si no ho fan. Les llengües minoritàries continuen essent un problema en comptes de representar un avantatge.

2. La Nova Economia

En els temps actuals estem davant una nova ronda de reestructuració econòmica per la qual l’economia de l’era industrial dóna pas progressivament al que es coneix com a Nova Economia (Williams, 2000). Aquest és el repte que han d’afrontar els grups lingüístics minoritaris. Qualsevol regió o grup social que no aconsegueixi entrar en la Nova Economia està en perill de convertir-se en una font de mà d’obra desplaçada per a aquesta economia. És prou clar que existeix una concentració espacial definida en relació amb els desenvolupaments de maquinari i programari –dos dels components claus del sector de les TIC a Europa, que deixa moltes regions de llengües minoritàries fora d’aquests desenvolupaments i obliga a noves formes de trajectòries d’entrada. El concepte de dependència de la trajectòria, és a dir, com les formes anteriors d’activitat econòmica determinaran les formes futures, vol dir que, per a diverses d’aquestes regions, el sector de comunicació de masses existent i la manera com es transforma en activitats multimèdia serà clau per a aquesta trajectòria.

Tanmateix, hi ha dos contexts en els quals el sector de la comunicació de masses està obligat a canviar. En primer lloc trobem el tema de la convergència i la manera com uneix activitats i sectors abans separats; en segon lloc hi ha els nous tipus de treball associats al desenvolupament del coneixement com a avantatge. Les activitats econòmiques queden redefinides (fig. 1):

Figura 1. Toivonen 2001:75 (Modificat per Kentz)

La convergència de les TIC i els mitjans de comunicació de masses trenca les barreres que han separat el món de les emissions, les editorials, la comunicació i les tecnologies de la informació. Calen noves associacions. El sector de la comunicació i la informació (Infocom) fa servir comunicació digital per crear una indústria de continguts que usa el maquinari i el programari per distribuir informació digitalitzada (fig. 2).

Figura 2. Sector Infocom

La síntesi de moltes àrees d’experiència es relaciona amb les capacitats de les TI i estimula la producció de continguts i de serveis. S’ha dit que la indústria de continguts podria arribar al 5% de PIB de la CE i esdevindria la responsable de donar treball a 4 milions de persones. El seu creixement anual podria ser fins a un 20% i crearia fins a un milió de nous llocs de treballs entre l’any 2000 i el 2005 (EC, 2000). Ja hi ha oportunitats per a la creació de nous sistemes d’entreteniment que poden arribar a un mercat global a un cost relativament baix. La clau rau en el lligam entre la innovació en productes i en processos (Williams i Kants, 2003).

Els nous fluxos de treball són necessaris i ara poden funcionar transregionalment (William, en premsa). La xarxa semàntica empra programari dissenyat específicament per poder assumir treball en línia. La tecnologia del llenguatge humà en forma de traducció automàtica i reconeixement de veu permet que el treball en línia es desenvolupi independentment de les diferències lingüístiques. Fins i tot grans arxius de vídeo es poden enviar sense esforç per l’espai mitjançant la banda ampla. El desenvolupament transregional és factible emprant com a recursos compartits arxius culturals interoperables per a la producció de continguts. Això obre mercats prèviament tancats per llengua i cultura, al mateix temps que permet l’accés a un mercat global que inclou una gamma de diàspores regionals. 

Taula 1. La Vella Economia i la Nova Economia

3. Actuar en la Nova Economia

Hi ha hagut la tendència de considerar aquests canvis a partir de dos o fins i tot tres èmfasis diferents. En primer lloc, hi ha la perspectiva estructural, que posa de relleu l’aspecte espacial i organitzatiu, considerat necessari per simular la generació i innovació del coneixement. Es refereix a la importància dels factors regionals i culturals, que porta a la concepció dels Sistemes d’Innovació Regional (Braczyk, Cooke i Heidenreich, 1998). L’èmfasi en l’aprenentatge com a precursor de la generació de coneixement ens porta a emfatitzar la proximitat i l’atenció en els tipus d’interacció que es considera que estimulen la innovació del procés i del producte. S’afirma que el coneixement local i la cultura regional són essencials per promocionar el coneixement compartit. Això porta al raonament que impulsa els clústers regionals, la relació en triple hèlix entre universitats, sector públic i sector privat, promocionant el procés d’aprenentatge, l’emergència d’incubadores d’empreses i parcs científics com a base organitzativa per a aquests desenvolupaments, etc. Aquests enfocaments solen ser promoguts pel metadiscurs geogràfic i econòmic, amb alguna aportació dels sociòlegs.

En segon lloc, l’atenció se centra en els tipus de contexts interactius dins dels quals es considera que el coneixement es pot desenvolupar. Evidentment, enllaça amb la primera preocupació, però l’èmfasi tendeix a manifestar-se més en la interacció que en el procés. Participa del discurs antropològic i el seu interès per les anàlisis interactives a petita escala. Ha comportat centrar-se en el que s’ha anomenat “comunitats de pràctica”, a partir de les quals es crea el coneixement (Wenger, 1998). Són comunitats a petita escala que es podran estudiar amb els mètodes etnogràfics de l’antropologia i la sociologia del treball.