La crisi de la identitat col·lectiva és el resultat dels processos de canvi i transformació que es produeixen en l'estructura social de la societat basca durant les dècades dels anys 50 i 60. La crisi d'aquesta identitat és la crisi de la societat mateixa, però, sobretot, de la definició social d'aquesta identitat cultural com a identitat cultural  bascoparlant, que es remetia a l'estructura social de la societat tradicional, de la societat rural, on encara podia trobar-se la persistència de l'equivalència entre identitat cultural i cultura bascoparlant. Aquesta identificació entre societat, població i territori bascoparlant es trenca sota l'impacte de la immigració: “La immigració, que ja va ser fixada com a invasió disruptora en el nacionalisme originari, serà, al compàs del desenvolupament industrial, una autèntica alteració física de la població potencialment  bascoparlant. En els anys seixanta les àrees bascoparlants de Guipúscoa i Biscaia contemplaven com els seus nuclis urbanoindustrials presentaven creixents percentatges d'immigració, procedents d'àmbits aliens a la cultura bascoparlant, al mateix temps que es produïen fortes mobilitzacions interiors, que semblaven alterar sense precedents una equació bàsica en la identitat basca: la de població bascoparlant i territori bascoparlant” (Arpal et aliï, 1982:44).

Serà en aquest context de crisi de la identitat basca, una vegada esdevingui crisi autoconscient, quan, paradoxalment, es plantegi la necessitat de la recuperació cultural i lingüística. La ikastola, com a institució que pretén la regeneració de la llengua i de la cultura basques, es convertirà en el referent simbòlic i pràctic de realització de la cultura basca. La pressió política que s'exerceix sobre la llengua i qualsevol de les seves manifestacions, contribueix perquè el fenomen no quedi reduït a l'àmbit d’allò educatiu i lingüístic sinó que, molt al contrari, adquireixi una dimensió política i ideològica que transcendeix els límits del sistema educatiu en una situació de normalitat. Entre 1960 i 1975 el nombre d’ikastoles havia passat de 3 a 160, i el nombre d'alumnes havia passat de 596 en el curs 1964-65 a 26.936 en el curs 1974-75.

A la fi dels anys 70 les ikastoles havien assolit una gran significació en la codificació cultural de la identitat col·lectiva, entroncant amb la nova definició del nacionalisme basc i amb amplis sectors del nacionalisme tradicional, i convertint-se en el "reducte mític de la identitat basca": “En tant la ikastola naixia dels bascoparlants, amb els seus propis mitjans, amb possibles legitimacions de les institucions eclesiàstiques, tant en la seva titularitat com en el professorat o en les instal·lacions, es presentava com la resposta -el reducte mític- de la identitat basca enfront de la imposició estranya o de la deterioració de les mateixes normes” (Arpal et alii, 1982:51).

Al costat de l'impuls de les ikastoles, dirigit a l'escolarització en basc dels més joves, apareix la necessitat d'alfabetitzar aquells que, coneixent la llengua basca, no poden escriure-hi ni llegir-hi -la majoria d'aquesta població, si tenim en compte que el basc s’ha mantingut, històricament, al marge del sistema escolar-, i ampliar el seu coneixement a tots aquells que la desconeixen.

Aquesta iniciativa neix el 1966 sota el patrocini de la Reial Acadèmia de la Llengua Basca-Euskaltzaindia. Aquesta promoció del basc de continguts lingüístics i culturals, no obstant això, adquireix ràpidament una gran significació política que s'anirà desenvolupant enmig de les convulsions socials i polítiques d'aquest període. Falten dades directes que ens permetin avaluar objectivament l'esforç realitzat des de la segona meitat de la dècada dels 60, però no queda dubte de la seva incidència en la realitat social basca, fins al punt que va arribar a marcar una generació, un moment important de màxima demanda de la funció participativa i de la funció comunicativa de la llengua, que va convertir en impossible qualsevol intent de satisfer el desig exprés d'aprendre basc.(5)

El tercer indicador del renaixement cultural és el creixement de la producció bibliogràfica en basc: de 25 llibres publicats l'any 1960 es va passar a 154 el 1975, fet que suposa un increment del 616% en 15 anys. A partir de la dècada dels anys 90, la publicació de llibres en basc es mou al voltant de 1.200 exemplars anuals.

4. La intervenció i la planificació dels anys 80 i 90

De forma sintètica, un balanç dels canvis lingüístics experimentats pel basc en la Comunitat Autònoma Basca presentaria les característiques que es mostren a continuació. En bona part són el resultat de la intervenció pública i de la planificació lingüística.(6) El coneixement de la llengua s'ha estès en les dues últimes dècades. Un de cada tres bascoparlants ha adquirit el basc en aquest període. El seu coneixement avança en totes les comarques dels tres Territoris Històrics (Àlaba, Biscaia i Guipúscoa): el percentatge de bascoparlants s'ha incrementat en 10 punts percentuals. El pes més gran d’aquests nous bascoparlants és al Territori d’Àlaba.

Els canvis d'una generació a la següent també són notables. Mentre que el percentatge de bascoparlants es redueix en les edats més avançades, es manté estable en les edats intermèdies i es recupera intensament entre els més joves.

La disminució del percentatge de bascoparlants existent en la Comunitat Autònoma del País Basc es va produir en les dècades centrals del segle XX com a resultat de la pressió social i política exercida sobre la llengua basca en el marc d'un règim polític no democràtic, de l'abandó voluntari o forçat d'alguns bascoparlants, fruit de la pressió exercida en el sistema educatiu i cultural (un aspecte important en aquest procés de desafecte pel basc va ser l'absència o el baix prestigi social de la llengua enfront d'altres alternatives), les migracions internes de zones rurals a urbanes i cap a l'exterior, i l'increment demogràfic que va possibilitar la incorporació a la Comunitat Autònoma del País Basc de fluxos significatius de població durant les dècades dels anys 50 i 60, que van impulsar el desenvolupament industrial i econòmic basc.

En els últims anys s'ha mantingut la transmissió del basc de pares a fills, encara que hi ha grans diferències territorials, ja que la majoria dels que el tenen com a llengua materna viuen a Guipúscoa, mentre que a Àlaba no arriben al 3%. La reproducció familiar de la llengua és més alta com més gran és el context bascoparlant en què es viu. Les pèrdues de parlants es mantenen per sota l’1%, mentre les incorporacions de neobascoparlants no han deixat de créixer.

L'important increment de persones bilingües no seria possible sense la contribució de l'escola a l'ensenyament del basc a les noves generacions. El percentatge de bascoparlants és significativament major en la nova generació que en la dels d’edat més avançada. Com a resultat de la seva incorporació al sistema obligatori d'ensenyament, sis de cada deu menors de 10 anys són bilingües.

El canvi lingüístic que està protagonitzant la nova generació dels menors de 20 anys es deu a la transmissió de la llengua en el si de les famílies bascoparlants però, sobretot, a la contribució del sistema educatiu en la producció de nous parlants. El sistema informal d'ensenyament i les ikastoles van frenar la pèrdua de la llengua entre els adults, mentre que, entre els més joves, la generalització dels models lingüístics en l'etapa obligatòria d'ensenyament és responsable de l'existència d'un de cada tres bascoparlants. La importància de les pràctiques lingüístiques d'aquests neobascòfons (7) és de la major significació per al futur del basc, tant perquè en el futur hauran de decidir si el transmeten o no com a llengua materna als seus descendents, com per la seva rellevància perquè l'ús del basc assoleixi cotes més altes. La significació d'aquest grup de bascoparlants és realment elevada en el cas dels territoris d’Àlaba i  Biscaia, mentre que quantitativament i qualitativament es redueix en el cas de Guipúscoa.

La progressiva incorporació del basc al sistema educatiu en general i a la Universitat del País Basc ha contribuït a la seva presència en els nivells més alts de l'elaboració científica i cultural. L'àmbit de l'ensenyament a adults ha experimentat un important impuls com a resultat de la col·laboració entre el moviment de recuperació lingüística, les organitzacions privades i l'Administració pública.

El sistema educatiu és l'àmbit estratègic central sobre el qual descansa la possibilitat d'extensió del basc per a les pròximes generacions. El creixement constant dels models d'ensenyament bilingüe (B) i bascoparlant (D), i la reducció del model d'ensenyament en castellà (A) pot interpretar-se com una aposta ferma dels pares per les possibilitats de la llengua basca, pel desig d'una situació lingüística normalitzada i, en molts casos, per un càlcul pragmàtic sobre el seu valor de canvi en el mercat laboral. No sembla que les raons instrumentals, afectives o polítiques hagin de suposar un canvi immediat en la substitució progressiva del model castellà (A) pel bascoparlant (D), més aviat existeixen nombrosos indicadors per poder afirmar el contrari. Si observem l'evolució d'aquests models lingüístics en les dues últimes dècades, podem mantenir que la pressió del bilingüisme es desplaçarà paulatinament des de l'educació infantil i primària a la secundària obligatòria i a la universitat, almenys en l'ensenyament públic. El sector privat de l'ensenyament s'ha mostrat, fins al moment, una mica menys permeable que el públic davant l'euskaldunització.

Els col·lectius dels neobascòfons i els neobascòfons  parcials representen el futur de la llengua i la possibilitat certa de la seva recuperació intensiva. De la resposta d’aquests parlants als estímuls socials i polítics davant el basc dependrà la progressió immediata i la transmissió a les generacions futures, si donem per descomptat que els bascoparlants i els bilingües d'origen mantindran la seva fidelitat lingüística al basc.

Els àmbits de la intimitat són els llocs en els quals els bascoparlants fan un ús més freqüent de la primera llengua. A mesura que sortim de la família i el grup d'amistats, la intensitat en la seva utilització es va reduint paulatinament. Els espais més institucionalitzats i formals són els que generen majors resistències a l'ús del basc.

Tant si ens aproximem a la utilització del basc mitjançant informació censal com si ho fem mitjançant enquestes, les pràctiques lingüístiques dels bascoparlants varien en funció de quatre variables: l'edat, l'habilitat i facilitat lingüístiques en l’ús de la llengua basca, la densitat de bascoparlants en la família i la densitat demolingüística de bascoparlants en el lloc de residència. Els joves parlen menys en basc que els adults i gent gran, tendeixen a utilitzar-lo menys a mesura que posseeixen menys facilitat que per expressar-se en altres llengües -menor habilitat equival a menor ús-, es parla poc basc en aquelles famílies on menys del 80% el coneixen i, finalment, existeix menys comunicació en llengua basca entre bascoparlants que resideixen en àrees geogràfiques on menys de la meitat de la població és bilingüe.

Les característiques del procés de recuperació de la llengua i les condicions estructurals del punt de partida són els límits socials amb els quals ensopeguen les polítiques lingüístiques encaminades a la consecució d'una societat bilingüe. Els més joves –neobascòfons en gran mesura – l’utilitzen menys que els adults perquè també són bilingües, però amb un grau més alt de competència en castellà. L'habilitat diferencial per comunicar-se en castellà els duu a una economia lingüística que els allunya més i més del basc en absència d'altres incentius personals o col·lectius. Molts dels neobascòfons no troben amb qui parlar-lo a casa, ja que la majoria dels seus familiars són exclusivament o majoritàriament castellanoparlants i, quan això no s’esdevé, el costum i els hàbits lingüístics fan la resta. A més, la gran majoria dels neobascòfons viu en àrees geogràfiques de clar predomini del castellà, per la qual cosa resulta complicat mantenir, o simplement trobar un ambient social bascoparlant. En qualsevol cas, competir amb la presència ambiental del castellà, quan prèviament s'han interioritzat les reduïdes fronteres lingüístiques dintre de les quals es mou el basc en bona part de la Comunitat Autònoma del País Basc, resulta difícil i complicat.

A pesar d'aquestes dificultats objectives i subjectives, el futur de la llengua sembla prometedor. Per primera vegada en moltes dècades, l'esdevenir de la llengua depèn de les intencions i temptacions de la comunitat bascoparlant i, de manera creixent, del col·lectiu dels neobascòfons, àmbit estratègic i privilegiat del canvi lingüístic mereixedor d'una profunda investigació científica en el futur.

5. Mercat, valor, producció i consum lingüístics

En els dos apartats anteriors hem vist algunes de les conseqüències dels tres aspectes que hem assenyalat de les relacions entre economia i llengua: la llengua com a institució que genera hàbits, tipificacions i objectivacions lingüístiques entre els parlants, l'economia política del mercat lingüístic estructuralment vinculat al poder econòmic i polític, i la política econòmica dels agents que promouen determinat tipus de pràctiques i intercanvis lingüístics entre els actors socials. A continuació analitzarem les relacions entre valor, mercat i llengua o, per ser més exactes, el valor de la llengua en el mercat.

La intervenció pública mitjançant la planificació dels processos lingüístics ha suposat una extensió significativa del coneixement i ús del basc, així com un canvi en les valoracions socials sobre aquesta llengua. Atès que el valor econòmic d'una llengua (la llengua com a recurs econòmic) es produeix pel seu posicionament en el mercat, (8) tractaré d'aprofundir en aquestes relacions.

Un dels autors que millor ha sabut retratar el món de les valoracions dels objectes en la societat de consum és Jean Baudrillard. Per a ell els objectes de consum poden tenir:

a) un valor d'ús
b) un valor de canvi
c) un valor simbòlic
d) un valor de signe – prestigi social

Una cosa és l'ús i altra, molt distinta, el valor d'ús. Mentre l'ús remet a la manipulació dels objectes, de les coses, de la llengua i, per tant, en aquest sentit totes les llengües són similars, el valor d'ús depèn d'altres factors com la utilitat comunicativa, la seva facilitat, la seva escassedat o raresa, la seva bellesa, etc. Valors que poden variar d'un context social a un altre, d'un grup a un altre, d'un moment històric a un altre. Amb caràcter general, podem afirmar que a major ús d'una llengua es correspon un increment en la possibilitat de trobar un valor d'ús més elevat, així com una valoració més positiva del seu coneixement i utilització.(9)

Al costat de l'ús i el seu valor d'ús, una llengua o varietat lingüística adopta un valor de canvi o d'intercanvi. Aquestes valoracions es basen, en part, en les valoracions d'ús i, en part també, en elements pragmàtics, instrumentals i utilitaris de caràcter extralingüístic, que mouen les persones a aprendre o utilitzar una llengua per arribar a altres fins (gaudi, cultura, ocupació, etc.). El valor simbòlic d'una llengua remet al que hem anomenat la funció participativa de la llengua. Suposa una projecció subjectiva de caràcter afectiu per la qual atribuïm a la llengua un valor com a símbol de pertinença, d'identitat, com s’esdevé en nombroses ocasions amb la llengua materna o la llengua dels ancestres. Aquestes valoracions són relativament independents, en principi, del valor d'ús i del valor de canvi. En ocasions, també es pot atribuir un alt valor simbòlic a una llengua que s'ha perdut o que no es parla, però a la qual se situa en una posició especial, pel seu valor simbòlic.