|
Sumari
1.
Introducció
2.
Llengua, institució i mercat d'intercanvis
3.
Origen de la recuperació recent del basc
4. La
intervenció i la planificació dels anys 80 i 90
5.
Mercat, valor, producció i consum lingüístics
6.
Intervenció i mercat del basc
7.
Bibliografia
1.
Introducció
A l'hora d'abordar
les relacions entre llengua i economia no deixo de sorprendre'm amb el reduït nombre
d'estudis i la manca d'investigacions sistemàtiques sobre la tríada llengua, identitat i
mercat. Per què es reflexiona tan poc sobre les relacions que mantenen? A parer meu hi ha
un ventall de raons. En primer lloc, perquè les relacions entre llengua, identitat
i política han dominat (monopolitzat, diria jo) àmpliament la reflexió de científics i
investigadors; en segon lloc, perquè una vegada implantat un mercat lingüístic
mitjançant la imposició d'una llengua legítima per l'Estat-nació, aquest mercat es
dóna per descomptat, es procedeix a l'oblit de la violència simbòlica originària i
sintervé a favor seu en virtut de la necessitat dels intercanvis lingüístics o
comunicatius; i, en tercer lloc, perquè les llengües minoritàries es troben en tal grau
de dependència econòmica que ens impedeix pensar en la majoria d'elles en termes de
mercats lingüístics que no necessitin de la intervenció pública per al seu
sosteniment.
No obstant això,
en el cas del basc, cada vegada hi ha més indicis de la creixent autonomia d'un mercat
lingüístic propi. Intentaré exposar els resultats d'aquesta primera aproximació
presentant, en primer lloc, l'origen de la recuperació recent del basc; en segon lloc, la
intervenció i la planificació lingüística dels anys 80 i 90; i, en tercer lloc, el
basc en el mercat, en termes de pràctiques lingüístiques en el món de la producció i
del treball, i el mercat del basc, és a dir, els productes de la indústria lingüística
i cultural.
2.
Llengua, institució i mercat d'intercanvis lingüístics
La llengua com a
institució és un procés de contingut econòmic (d'estalvi i simplificació de la
complexitat). Quan Berger i Luckmann expliquen els orígens de la institucionalització
remetent a lhabituació a què està subjecta qualsevol activitat humana, ens
recorden que tota acció repetida amb certa freqüència acaba generant una pauta
que en permet la reproducció amb un esforç mínim i que, per aquest mateix fet, és
considerada com a tal pauta per qui realitza lacció (Berger i Luckmann,
1988:82). Aquests processos dhabituació retenen el seu caràcter significatiu per a
l'individu, però amb un gran estalvi de despesa o inversió: lhabitud
comporta un benefici psicològicament important: la reducció de les múltiples opcions
possibles. Ni que en teoria pugui haver-hi cent maneres diferents de fabricar una
barqueta, lhabitud restringeix totes aquestes possibilitats a una manera única de
fer-ho. Això descarrega lindividu de la necessitat dhaver de prendre
tot de decisions, i li proporciona una sensació psicològica
dalliberament que té el seu fonament en la manca de direccionalitat de
lestructura instintiva de lhome. Lhabitud confereix a lactivitat
aquella orientació i aquella especialització de què està mancat lequipament
biològic de lhome, al qual descarrega de lacumulació de tensions originada
per unes pulsions sense direccionalitat. I en proporcionar així un rerafons estable dins
el qual lactivitat humana pot anar fent amb un mínim de presa de
decisions en la majoria de les ocasions, allibera les energies necessàries per a poder
prendre aitals decisions en aquelles ocasions en què no hi ha més remei (
) Mercès
als significats que l'home atorga a la seva activitat, lhabitud fa que no calgui
estar re-definint constantment cada situació (Berger i Luckmann, 1988:82-83).
El llenguatge és
fruit d'aquesta habituació i s'institucionalitza quan apareix una tipificació recíproca
d'accions (sentits) habitualitzades, i aquestes tipificacions recíproques d'accions es
construeixen en el curs d'una història compartida. Aquesta dimensió és important en
l'estudi de la llengua, ja que l'extensió i distribució d'aquestes tipificacions és
molt variable en una societat i, en el cas de les persones plurilingües, pot conduir a
preferències lingüístiques en funció del coneixement, habilitat comunicativa o
facilitat expressiva en un determinat codi lingüístic. (1) En això consisteix la primera
de les relacions entre llengua i economia.
Hi ha una segona
accepció de les relacions entre economia i llengua, que té més que veure amb l'economia
política de la llengua, és a dir, amb els principis de regulació del mercat
lingüístic. A ella es remet Bourdieu quan afirma que la llengua oficial s'ha constituït
vinculada a l'Estat. I això tant en la seva gènesi com en els seus usos socials. La
llengua d'Estat es convertirà en la norma teòrica amb què es mesuren objectivament
totes les pràctiques lingüístiques: És en el procés de constitució de l'Estat
quan es creen les condicions de la creació d'un mercat lingüístic unificat i dominat
per la llengua oficial: obligatòria en les ocasions oficials i en els espais oficials
(escola, administracions públiques, institucions polítiques, etc.), aquesta llengua
d'Estat es converteix en la norma teòrica amb què es mesuren objectivament totes les
pràctiques lingüístiques. Se suposa que ningú no ignora la llei lingüística, que té
el seu cos de juristes, els gramàtics, i els seus agents d'imposició i de control, els
mestres d'ensenyament, investits del poder de sotmetre universalment a examen i a la
sanció jurídica del títol escolar lactuació lingüística dels subjectes
parlants (Bourdieu, 1999:19-20).
Perquè una forma
d'expressió entre altres (en el cas de les societats bilingües una llengua) s'imposi com
l'única legítima, cal que el mercat lingüístic s'unifiqui. Les institucions
polítiques (la intervenció política) generen la integració dels individus en la
mateixa comunitat lingüística mitjançant la imposició del reconeixement universal de
la llengua dominant.
És la
intervenció política (economia política de la llengua) la que constitueix un mercat
lingüístic unificat i, en el cas del plurilingüisme, una jerarquització lingüística.
La intervenció política contribueix a la fabricació de la llengua que els
lingüistes accepten com una dada natural, però no se li pot imputar tota la
responsabilitat de la generalització de l'ús de la llengua dominant, i de la producció
i circulació culturals (Bourdieu, 1999: 24).
El sistema escolar
(militar en alguns casos) s'encarrega d'extendre el coneixement i de garantir el
reconeixement de la/es llengua/ües legítima/es: Com que el sistema escolar disposa
de la necessària autoritat delegada per exercir universalment una acció
dinculcació duradora en matèria de llenguatge, i tendeix a proporcionar la durada
i la intensitat d'aquesta acció al capital cultural heretat, els mecanismes socials de
transmissió cultural tendeixen a assegurar la reproducció de la diferència estructural
entre la distribució, molt desigual, del coneixement de la llengua legítima i la
distribució molt més uniforme del reconeixement d'aquesta llengua, fet que constitueix
un dels factors determinants de la dinàmica del camp lingüístic i, per això mateix,
dels canvis de la llengua (Bourdieu, 1999: 36).
No tinc res a
objectar a les afirmacions de Bourdieu, tret que la seva visió no exhaureix les
possibilitats d'estudi dels canvis lingüístics. Ell se centra en les relacions de
dominació entre llengües (oficial-no oficial, dominant-no dominant), però a mi
m'interessa, en aquest moment, assenyalar que les llengües dominades tenen la seva
dinàmica pròpia, fins i tot des d'un lloc o espai de subordinació. És aquesta la
tercera accepció de les relacions entre economia i llengua, que té a veure amb la
política econòmica dels intercanvis lingüístics, és a dir, amb les pràctiques dels
actors que intervenen en el mercat dels intercanvis lingüístics. En ocasions, és la
presa de consciència de la situació de subordinació en la qual es troba una llengua la
que impulsa el desencadenament dels processos de reversió i canvi lingüístic. Vegem amb
una mica de deteniment com han funcionat tots aquests elements en el cas del basc. (2)
3.
Origen de la recuperació recent del basc
En un altre lloc
he mantingut la hipòtesi que és la presa de consciència traumàtica de la pèrdua de la
llengua com a mitjà de comunicació (en ple període de postguerra, anys 50) la que dóna
origen a una sobrevaloració de la llengua com a símbol d'identitat col·lectiva, cosa
que empeny moltes persones a aprendre basc i altres a utilitzar-lo més, a pesar de les
limitacions polítiques imposades al seu aprenentatge i ús (Tejerina, 1992).
Aquest procés de
recuperació és aliè a l'econòmic i es produeix en un context d'absència d'un
autèntic mercat lingüístic, ja que l'escenari públic està dominat per la promoció de
la llengua oficial i la negació de les altres llengües no oficials. En realitat es
produeix en un context de penúries i carències econòmiques de tot tipus per al seu
ensenyament i extensió. No obstant això, durant la dècada dels 60 i, sobretot, els 70
es produeix una recuperació lingüística que podem observar en tres factors: a) la creació de les ikastoles (escoles en llengua
basca), b) l'ensenyament dadults (procés
d'alfabetització dadults), i c) les
publicacions de llibres (producció cultural).
Al País Basc, el
basc havia anat perdent importància com a mitjà de comunicació (funció comunicativa (3) des de feia bastants decennis i
havia retrocedit territorialment enfront de l'avanç d'altres llengües, havia disminuït
el percentatge de bascoparlants sobre el total de la població, havia desaparegut o se
nhavia perdut lús en determinats espais socials, etc. Els trets d'aquella
situació social de la llengua ens permeten plantejar una hipòtesi: la llengua basca ha
experimentat un descens de la seva funció comunicativa. Durant el règim de Franco
(1939-1975) la llengua es veu sotmesa a una repressió i a una sobrepressió política que
accentua el descens de la seva funció comunicativa. Aquesta sobrepressió política fa
que els individus prenguin consciència de la pèrdua de la llengua. Si la pèrdua de la
llengua és viscuda traumàticament, es produirà un increment de lautoconsciència
de la pèrdua de la funció comunicativa de la llengua. Per una banda, el creixement de la
autoconsciència d'aquesta pèrdua produirà un creixement de la funció participativa
(adhesió afectiva a la llengua com a símbol de pertinença al grup) a través dels
mecanismes socials que constitueixen l'estructura de plausibilitat del grup: família,
amics, món associatiu, etc., de manera que
es reforça el paper simbòlic de la llengua com a element important de la identitat
col·lectiva del grup. Per laltra, la funció comunicativa de la llengua decreixerà
menys com a conseqüència de l'influx de la funció participativa. La funció
participativa actuarà en un doble sentit: lautoconsciència de la pèrdua de la
llengua (possiblement) mourà els individus que coneixen la llengua a una major
utilització i proporcionarà major motivació perquè aquells que la desconeixen
l'aprenguin. També pot donar-se el cas, sobretot entre aquells individus que no viuen com
a problemàtica la pèrdua de la llengua, que nabandonin progressivament la
utilització perquè no siguin conscients del procés de pèrdua o perquè, encara que en
siguin conscients, no viuen conflictivament labandó, o bé perquè troben
motivacions de tipus personal o condicions socials que promouen la utilització de
laltra llengua i la renúncia a l'ús de la pròpia.
Les manifestacions
socials més importants de la presa de consciència de la pèrdua de la funció
comunicativa de la llengua i de la necessitat de la seva recuperació, que es produeixen
durant el franquisme, són les tres següents: la creació dikastoles, el moviment
d'alfabetització i euskaldunització d'adults, i l'increment en el nombre de les
publicacions en llengua basca. Altres manifestacions importants són la unificació
lingüística del basc i la dinamització d'institucions científiques i culturals que
havien entrat en una perllongada letargia després de la Guerra Civil (1936-1939).
Centrem-nos en les primeres.
La manifestació
més important i de major transcendència simbòlica de la recuperació lingüística és
el sorgiment de la ikastola com a institució escolar encarregada de l'educació i la
socialització de les noves generacions en basc. La llengua basca havia romàs al marge
del sistema educatiu i, en ocasions, el sistema educatiu s'havia convertit en un poderós
instrument de repressió de la seva utilització, tant en l'esfera escolar com en l'esfera
social. No obstant això, la introducció del basc a l'escola havia rebut un cert impuls
des dels primers anys del segle XX. La primera escola bilingüe de la qual tenim notícies
data de 1903, però serà a partir de 1957 quan es crea la primera ikastola de la
postguerra i dóna així començament a un moviment cultural de caràcter popular que
tindrà com a objectiu prioritari la fundació dikastoles per a l'ensenyament en
basc al marge dels centres públics i privats. (4)
Entre els anys
1960 i 1975 es crearan 160 ikastoles, essent el període dels anys compresos entre 1969 i
1972 el més dinàmic en aquest sentit. Més enllà del nombre dikastoles que
apareixen al llarg de la geografia del País Basc, amb una gran incidència en les
províncies de Guipúscoa i Biscaia, el fet de la seva pròpia existència adquireix una
triple significació social: a) com a referent
simbòlic d'una cultura que travessa un moment de crisi d'identitat, b) com a codificació cultural de la identitat
col·lectiva, i c) com a reducte mític de la
identitat basca en una situació de repressió.
El basc s'havia
mantingut com a pràctica lingüística quotidiana en l'àmbit de la família, de certs
nuclis de població i d'alguns centres de caràcter eclesiàstic. A l'empara d'aquestes
dues institucions socials, família i Església, i al marge del sistema escolar i de la
vida política oficial, el basc transmetia una determinada codificació de la cultura i
identitat basca, és a dir, la cultura euskaldun (en llengua basca) i la identitat
col·lectiva que enfonsava les seves arrels en aquesta cultura. Això no vol dir que el
basc no tingués una gran significació, com a mitjà de codificació cultural, en
l'àmbit de les relacions socials i en l'ordre polític.
Durant el
franquisme, la repressió que s'exerceix sobre el basc a l'escola, el qüestionament de la
cultura bascoparlant que suposa el pragmatisme de la burgesia, el procés d'alteració
estructural que produeix la industrialització, la urbanització i l'arribada
d'immigrants, i la major pressió cultural, administrativa i política de l'Estat tenen
com a conseqüència més immediata la pèrdua del referent cultural bascoparlant i
així mateix, la cultura rural, progressivament dominada i considerada com a
retrògrada o residu ancestral, sofrirà la corresponent crisi d'identitat. |