Logotip de la revista Noves SL

Presentació

hemeroteca

bústia

Logo

Hivern 2005


Llengua i economia. Mercat d'intercanvis simbòlics i consum de productes lingüístics en basc, per Benjamín Tejerina

L'objecte d'aquest article és l'anàlisi de les relacions entre llengua i economia en el cas del basc, i els canvis que s'han produït en el seu valor de mercat a la llum del recent procés de recuperació. La idea que m'agradaria sostenir és que el basc s'ha desenvolupat en els últims anys gràcies a la intervenció pública i el suport social a la seva promoció en un mercat lingüístic dominat per dues grans llengües internacionals, el francès i l'espanyol, però encara no està en condicions de poder prescindir ni del suport oficial ni de la mobilització d'amplis sectors de la societat.

Versión per imprimir.  Llengua i economia. Mercat d'intercanvis simbòlics i consum de productes lingüístics en basc, per Benjamín Tejerina versió per imprimir (80 KB)

 

Sumari

1. Introducció

2. Llengua, institució i mercat d'intercanvis

3. Origen de la recuperació recent del basc

4. La intervenció i la planificació dels anys 80 i 90

5. Mercat, valor, producció i consum lingüístics

6. Intervenció i mercat del basc

7. Bibliografia

 

1. Introducció

A l'hora d'abordar les relacions entre llengua i economia no deixo de sorprendre'm amb el reduït nombre d'estudis i la manca d'investigacions sistemàtiques sobre la tríada llengua, identitat i mercat. Per què es reflexiona tan poc sobre les relacions que mantenen? A parer meu hi ha un ventall de raons. En primer lloc, perquè les relacions entre llengua, identitat i política han dominat (monopolitzat, diria jo) àmpliament la reflexió de científics i investigadors; en segon lloc, perquè una vegada implantat un mercat lingüístic mitjançant la imposició d'una llengua legítima per l'Estat-nació, aquest mercat es dóna per descomptat, es procedeix a l'oblit de la violència simbòlica originària i s’intervé a favor seu en virtut de la necessitat dels intercanvis lingüístics o comunicatius; i, en tercer lloc, perquè les llengües minoritàries es troben en tal grau de dependència econòmica que ens impedeix pensar en la majoria d'elles en termes de mercats lingüístics que no necessitin de la intervenció pública per al seu sosteniment.

No obstant això, en el cas del basc, cada vegada hi ha més indicis de la creixent autonomia d'un mercat lingüístic propi. Intentaré exposar els resultats d'aquesta primera aproximació presentant, en primer lloc, l'origen de la recuperació recent del basc; en segon lloc, la intervenció i la planificació lingüística dels anys 80 i 90; i, en tercer lloc, el basc en el mercat, en termes de pràctiques lingüístiques en el món de la producció i del treball, i el mercat del basc, és a dir, els productes de la indústria lingüística i cultural.

2. Llengua, institució i mercat d'intercanvis lingüístics

La llengua com a institució és un procés de contingut econòmic (d'estalvi i simplificació de la complexitat). Quan Berger i Luckmann expliquen els orígens de la institucionalització remetent a l’habituació a què està subjecta qualsevol activitat humana, ens recorden que “tota acció repetida amb certa freqüència acaba generant una pauta que en permet la reproducció amb un esforç mínim i que, per aquest mateix fet, és considerada com a tal pauta per qui realitza l’acció” (Berger i Luckmann, 1988:82). Aquests processos d’habituació retenen el seu caràcter significatiu per a l'individu, però amb un gran estalvi de despesa o inversió: “l’habitud comporta un benefici psicològicament important: la reducció de les múltiples opcions possibles. Ni que en teoria pugui haver-hi cent maneres diferents de fabricar una barqueta, l’habitud restringeix totes aquestes possibilitats a una manera única de fer-ho. Això descarrega l’individu de la necessitat d’haver de prendre “tot de decisions”, i li proporciona una sensació psicològica d’alliberament que té el seu fonament en la manca de direccionalitat de l’estructura instintiva de l’home. L’habitud confereix a l’activitat aquella orientació i aquella especialització de què està mancat l’equipament biològic de l’home, al qual descarrega de l’acumulació de tensions originada per unes pulsions sense direccionalitat. I en proporcionar així un rerafons estable dins el qual l’activitat humana pot “anar fent” amb un mínim de presa de decisions en la majoria de les ocasions, allibera les energies necessàries per a poder prendre aitals decisions en aquelles ocasions en què no hi ha més remei (…) Mercès als significats que l'home atorga a la seva activitat, l’habitud fa que no calgui estar re-definint constantment cada situació” (Berger i Luckmann, 1988:82-83).

El llenguatge és fruit d'aquesta habituació i s'institucionalitza quan apareix una tipificació recíproca d'accions (sentits) habitualitzades, i aquestes tipificacions recíproques d'accions es construeixen en el curs d'una història compartida. Aquesta dimensió és important en l'estudi de la llengua, ja que l'extensió i distribució d'aquestes tipificacions és molt variable en una societat i, en el cas de les persones plurilingües, pot conduir a preferències lingüístiques en funció del coneixement, habilitat comunicativa o facilitat expressiva en un determinat codi lingüístic. (1) En això consisteix la primera de les relacions entre llengua i economia.

Hi ha una segona accepció de les relacions entre economia i llengua, que té més que veure amb l'economia política de la llengua, és a dir, amb els principis de regulació del mercat lingüístic. A ella es remet Bourdieu quan afirma que la llengua oficial s'ha constituït vinculada a l'Estat. I això tant en la seva gènesi com en els seus usos socials. La llengua d'Estat es convertirà en la norma teòrica amb què es mesuren objectivament totes les pràctiques lingüístiques: “És en el procés de constitució de l'Estat quan es creen les condicions de la creació d'un mercat lingüístic unificat i dominat per la llengua oficial: obligatòria en les ocasions oficials i en els espais oficials (escola, administracions públiques, institucions polítiques, etc.), aquesta llengua d'Estat es converteix en la norma teòrica amb què es mesuren objectivament totes les pràctiques lingüístiques. Se suposa que ningú no ignora la llei lingüística, que té el seu cos de juristes, els gramàtics, i els seus agents d'imposició i de control, els mestres d'ensenyament, investits del poder de sotmetre universalment a examen i a la sanció jurídica del títol escolar l’actuació lingüística dels subjectes parlants” (Bourdieu, 1999:19-20).

Perquè una forma d'expressió entre altres (en el cas de les societats bilingües una llengua) s'imposi com l'única legítima, cal que el mercat lingüístic s'unifiqui. Les institucions polítiques (la intervenció política) generen la integració dels individus en la mateixa comunitat lingüística mitjançant la imposició del reconeixement universal de la llengua dominant.

És la intervenció política (economia política de la llengua) la que constitueix un mercat lingüístic unificat i, en el cas del plurilingüisme, una jerarquització lingüística. La intervenció política contribueix “a la fabricació de la llengua que els lingüistes accepten com una dada natural, però no se li pot imputar tota la responsabilitat de la generalització de l'ús de la llengua dominant, i de la producció i circulació culturals” (Bourdieu, 1999: 24).

El sistema escolar (militar en alguns casos) s'encarrega d'extendre el coneixement i de garantir el reconeixement de la/es llengua/ües legítima/es: “Com que el sistema escolar disposa de la necessària autoritat delegada per exercir universalment una acció d’inculcació duradora en matèria de llenguatge, i tendeix a proporcionar la durada i la intensitat d'aquesta acció al capital cultural heretat, els mecanismes socials de transmissió cultural tendeixen a assegurar la reproducció de la diferència estructural entre la distribució, molt desigual, del coneixement de la llengua legítima i la distribució molt més uniforme del reconeixement d'aquesta llengua, fet que constitueix un dels factors determinants de la dinàmica del camp lingüístic i, per això mateix, dels canvis de la llengua” (Bourdieu, 1999: 36).

No tinc res a objectar a les afirmacions de Bourdieu, tret que la seva visió no exhaureix les possibilitats d'estudi dels canvis lingüístics. Ell se centra en les relacions de dominació entre llengües (oficial-no oficial, dominant-no dominant), però a mi m'interessa, en aquest moment, assenyalar que les llengües dominades tenen la seva dinàmica pròpia, fins i tot des d'un lloc o espai de subordinació. És aquesta la tercera accepció de les relacions entre economia i llengua, que té a veure amb la política econòmica dels intercanvis lingüístics, és a dir, amb les pràctiques dels actors que intervenen en el mercat dels intercanvis lingüístics. En ocasions, és la presa de consciència de la situació de subordinació en la qual es troba una llengua la que impulsa el desencadenament dels processos de reversió i canvi lingüístic. Vegem amb una mica de deteniment com han funcionat tots aquests elements en el cas del basc. (2)

3. Origen de la recuperació recent del basc

En un altre lloc he mantingut la hipòtesi que és la presa de consciència traumàtica de la pèrdua de la llengua com a mitjà de comunicació (en ple període de postguerra, anys 50) la que dóna origen a una sobrevaloració de la llengua com a símbol d'identitat col·lectiva, cosa que empeny moltes persones a aprendre basc i altres a utilitzar-lo més, a pesar de les limitacions polítiques imposades al seu aprenentatge i ús (Tejerina, 1992).

Aquest procés de recuperació és aliè a l'econòmic i es produeix en un context d'absència d'un autèntic mercat lingüístic, ja que l'escenari públic està dominat per la promoció de la llengua oficial i la negació de les altres llengües no oficials. En realitat es produeix en un context de penúries i carències econòmiques de tot tipus per al seu ensenyament i extensió. No obstant això, durant la dècada dels 60 i, sobretot, els 70 es produeix una recuperació lingüística que podem observar en tres factors: a) la creació de les ikastoles (escoles en llengua basca), b) l'ensenyament d’adults (procés d'alfabetització d’adults), i c) les publicacions de llibres (producció cultural).

Al País Basc, el basc havia anat perdent importància com a mitjà de comunicació (funció comunicativa (3) des de feia bastants decennis i havia retrocedit territorialment enfront de l'avanç d'altres llengües, havia disminuït el percentatge de bascoparlants sobre el total de la població, havia desaparegut o se n’havia perdut l’ús en determinats espais socials, etc. Els trets d'aquella situació social de la llengua ens permeten plantejar una hipòtesi: la llengua basca ha experimentat un descens de la seva funció comunicativa. Durant el règim de Franco (1939-1975) la llengua es veu sotmesa a una repressió i a una sobrepressió política que accentua el descens de la seva funció comunicativa. Aquesta sobrepressió política fa que els individus prenguin consciència de la pèrdua de la llengua. Si la pèrdua de la llengua és viscuda traumàticament, es produirà un increment de l’autoconsciència de la pèrdua de la funció comunicativa de la llengua. Per una banda, el creixement de la autoconsciència d'aquesta pèrdua produirà un creixement de la funció participativa (adhesió afectiva a la llengua com a símbol de pertinença al grup) a través dels mecanismes socials que constitueixen l'estructura de plausibilitat del grup: família, amics, món associatiu, etc., de manera  que es reforça el paper simbòlic de la llengua com a element important de la identitat col·lectiva del grup. Per l’altra, la funció comunicativa de la llengua decreixerà menys com a conseqüència de l'influx de la funció participativa. La funció participativa actuarà en un doble sentit: l’autoconsciència de la pèrdua de la llengua (possiblement) mourà els individus que coneixen la llengua a una major utilització i proporcionarà major motivació perquè aquells que la desconeixen l'aprenguin. També pot donar-se el cas, sobretot entre aquells individus que no viuen com a problemàtica la pèrdua de la llengua, que n’abandonin progressivament la utilització perquè no siguin conscients del procés de pèrdua o perquè, encara que en siguin conscients, no viuen conflictivament l’abandó, o bé perquè troben motivacions de tipus personal o condicions socials que promouen la utilització de l’altra llengua i la renúncia a l'ús de la pròpia.

Les manifestacions socials més importants de la presa de consciència de la pèrdua de la funció comunicativa de la llengua i de la necessitat de la seva recuperació, que es produeixen durant el franquisme, són les tres següents: la creació d’ikastoles, el moviment d'alfabetització i euskaldunització d'adults, i l'increment en el nombre de les publicacions en llengua basca. Altres manifestacions importants són la unificació lingüística del basc i la dinamització d'institucions científiques i culturals que havien entrat en una perllongada letargia després de la Guerra Civil (1936-1939). Centrem-nos en les primeres.

La manifestació més important i de major transcendència simbòlica de la recuperació lingüística és el sorgiment de la ikastola com a institució escolar encarregada de l'educació i la socialització de les noves generacions en basc. La llengua basca havia romàs al marge del sistema educatiu i, en ocasions, el sistema educatiu s'havia convertit en un poderós instrument de repressió de la seva utilització, tant en l'esfera escolar com en l'esfera social. No obstant això, la introducció del basc a l'escola havia rebut un cert impuls des dels primers anys del segle XX. La primera escola bilingüe de la qual tenim notícies data de 1903, però serà a partir de 1957 quan es crea la primera ikastola de la postguerra i dóna així començament a un moviment cultural de caràcter popular que tindrà com a objectiu prioritari la fundació d’ikastoles per a l'ensenyament en basc al marge dels centres públics i privats. (4)

Entre els anys 1960 i 1975 es crearan 160 ikastoles, essent el període dels anys compresos entre 1969 i 1972 el més dinàmic en aquest sentit. Més enllà del nombre d’ikastoles que apareixen al llarg de la geografia del País Basc, amb una gran incidència en les províncies de Guipúscoa i Biscaia, el fet de la seva pròpia existència adquireix una triple significació social: a) com a referent simbòlic d'una cultura que travessa un moment de crisi d'identitat, b) com a codificació cultural de la identitat col·lectiva, i c) com a reducte mític de la identitat basca en una situació de repressió.

El basc s'havia mantingut com a pràctica lingüística quotidiana en l'àmbit de la família, de certs nuclis de població i d'alguns centres de caràcter eclesiàstic. A l'empara d'aquestes dues institucions socials, família i Església, i al marge del sistema escolar i de la vida política oficial, el basc transmetia una determinada codificació de la cultura i identitat basca, és a dir, la cultura euskaldun (en llengua basca) i la identitat col·lectiva que enfonsava les seves arrels en aquesta cultura. Això no vol dir que el basc no tingués una gran significació, com a mitjà de codificació cultural, en l'àmbit de les relacions socials i en l'ordre polític.

Durant el franquisme, la repressió que s'exerceix sobre el basc a l'escola, el qüestionament de la cultura bascoparlant que suposa el pragmatisme de la burgesia, el procés d'alteració estructural que produeix la industrialització, la urbanització i l'arribada d'immigrants, i la major pressió cultural, administrativa i política de l'Estat tenen com a conseqüència més immediata la pèrdua del referent cultural bascoparlant i “així mateix, la cultura rural, progressivament dominada i considerada com a retrògrada o residu ancestral, sofrirà la corresponent crisi d'identitat”.


1 de 4