Quan un estat té més d'una llengua oficial, pot ser que aquestes llengües oficials siguin oficials en tot el territori de l'estat o que no ho siguin. El segon supòsit és el que il·lustren típicament Bèlgica i Suïssa. A Suïssa, per exemple, l'alemany, el francès i l'italià són llengües oficials de la Confederació, però cap de les tres no és oficial a tot el territori de l'estat. Els dos nous estats membres de la Unió Europea que tenen més d'una llengua oficial il·lustren el primer supòsit. Les dues llengües oficials de Malta (maltès i anglès) ho són en tot el territori de Malta, i el mateix podem dir de les dues llengües oficials de Xipre (grec i turc).

En el cas de Xipre, cal emfasitzar el que hem dit al començament sobre els dissenys constitucionals. Tot i que la Constitució de 1960 estableix clarament l'oficialitat del grec i del turc (article 3.1: "Les llengües oficials de la República són el grec i el turc"), la República de Xipre funciona de facto com un estat monolingüe amb el grec com a única llengua oficial. El cas de Malta (article 5.2: "El maltès i l'anglès [...] seran les llengües oficials de Malta") és particular, en el sentit que una de les seves dues llengües oficials, l'anglès, no correspon a un grup significatiu de població que el tingui com a llengua materna.

La pregunta que cal fer-se a continuació és quin tractament donen a la seva diversitat lingüística els vuit estats oficialment monolingües.

En la nostra tipologia, un estat que té una sola llengua oficial pot protegir o no les seves llengües minoritàries; si les protegeix, pot fer-ho considerant-les oficials en una part del territori o no. Nominalment, els vuit nous estats membres de la Unió que són oficialment monolingües protegeixen tots vuit les seves minories lingüístiques. D'aquests vuit, constatem que només un, Eslovènia, reconeix explícitament en la seva constitució l'oficialitat de (una part de) les seves llengües minoritàries en els seus territoris respectius.

Així, segons l'article 11 de la constitució eslovena, "la llengua oficial d'Eslovènia és l'eslovè. En les àrees on resideixen les comunitats ètniques italiana i hongaresa, també seran llengües oficials l'italià o l'hongarès" [la cursiva és nostra]. És interessant remarcar que Eslovènia no reconeix l'oficialitat del bosnià/croat/serbi/serbocroat, que demogràficament és (són) més considerable(s) que l'italià i l'hongarès.

Tot i que no hi ha una declaració constitucional explícita d'oficialitat, podem observar que tres dels set estats restants (Eslovàquia, Estònia i Hongria) reconeixen ex constitutione la possibilitat d'usar oficialment llengües diferents de la llengua oficial de l'estat. Els altres quatre són més vagues respecte a aquesta qüestió (Letònia, Lituània i Polònia) o simplement no l'esmenten (República Txeca). Les taules 6 i 7 resumeixen la situació.

Taula 6. Estats en què la constitució fa referència a la possibilitat d'usar oficialment llengües diferents de la llengua oficial de l'estat

Taula 7. Estats en què la constitució no fa referència a la possibilitat d'usar oficialment llengües diferents de la llengua oficial de l'estat

Com hem dit al començament, aquí circumscrivim la discussió als dissenys constitucionals respectius; en realitat, el més interessant seria inspeccionar la legislació inferior i, sobretot, la seva aplicació pràctica. D'una banda, això ens permetria comprovar que hi ha estats, com Lituània i la República Txeca, que reconeixen en la seva legislació la possibilitat no reconeguda explícitament en la constitució d'usar oficialment llengües diferents de la llengua oficial de l'estat. De l'altra, és evident que també podríem elaborar classificacions més fines dels estats que constitucionalment parlant formen part del mateix grup. Només a efectes d'il·lustració podríem comparar ara dos estats com Eslovàquia i Hongria, que pertanyen al grup d'estats en què la constitució al·ludeix a la possibilitat d'usar oficialment llengües diferents de la llengua oficial de l'estat.

A Hongria, la Llei LXXVII de 1993 sobre els drets de les minories ètniques i nacionals preveu àmplies possibilitats d'usar oficialment les llengües de les minories. Per exemple, l'article 52 de la Llei diu que els diputats de l'Assemblea Nacional que pertanyin a minories poden usar la seva llengua materna. Un tret destacat és que en principi no s'estableix un llindar demogràfic perquè les minories puguin gaudir dels drets que els reconeix la llei. L'article 54 de la Llei, que preveu que les vacants en els serveis públics locals es cobreixin amb persones que coneguin la llengua materna de la minoria, es refereix simplement a "settlements where there are people who belong to minorities".

A Eslovàquia, en canvi, la Llei 184 de 1999 sobre l'ús de les llegües de les minories nacionals limita la possibilitat d'usar una llengua minoritària amb les autoritats als municipis on la minoria rellevant constitueixi almenys el 20 % de la població (article 2.1: "Citizens of the Slovak Republic who are members of national minorities and, by the results of the latest census, represent at least 20% of the total population in the community may use the minority language in such a community in official contacts").

Per completar aquesta visió panoràmica sobre les polítiques lingüístiques dels nous estats membres de la Unió, volem fer una ullada a la seva posició respecte a la Carta europea de llengües regionals o minoritàries (http://conventions.coe.int/ [versions en anglès i en francès], i http://www.gencat.cat/llengua/publicacions [versions en català i en aranès]).

Dels nostres deu estats, quatre han ratificat la Carta (Hongria, Eslovènia, Eslovàquia i Xipre) i tres només l'han signada (Malta, Polònia i la República Txeca). Els tres restants (Estònia, Letònia i Lituània) ni tan sols l'han signada. És interessant constatar que entre els estats que no han signat ni ratificat la Carta hi ha els dos estats clarament heterogenis (Estònia i Letònia).

A la taula 8 es pot consultar la situació de cada estat, a 1 de maig de 2004, respecte a la signatura, ratificació i entrada en vigor de la Carta. Com a referència, en aquest punt convé recordar que el Regne d'Espanya la va signar el 5 de novembre de 1992 i la va ratificar el 9 d'abril de 2001, de manera que la Carta va entrar en vigor en aquest estat l'1 d'agost de 2001.

Taula 8. Situació dels estats respecte a la Carta europea
de llengües regionals o minoritàries

Per a fer un seguiment de l'aplicació de la Carta en els quatre estats que l'han ratificada, es poden consultar els informes periòdics dels estats, els informes del comitè d'experts i les recomanacions del Comitè de Ministres.

Els informes periòdics dels estats. L'1 de maig de 2004 aquí hi havia el primer informe periòdic d'Eslovàquia, Eslovènia i Hongria i també el segon d'Hongria.

Els informes del comitè d'experts. L'1 de maig de 2004 aquí hi havia l'informe del comitè d'experts sobre el primer informe periòdic d'Hongria.

Finalment, les recomanacions del Comitè de Ministres. L'1 de maig de 2004 aquí hi havia les recomanacions del Comitè de Ministres arran del primer informe periòdic d'Hongria.