L'1 de maig de 2004 deu estats europeus van esdevenir membres de la Unió Europea (Eslovàquia, Eslovènia, Estònia, Hongria, Letònia, Lituània, Malta, Polònia, la República Txeca i Xipre). L'objectiu d'aquest article és fer una presentació sumària de la complexitat lingüística d'aquests estats i una caracterització general del seu règim lingüístic, d'acord amb una tipologia estàndard de règims lingüístics, amb el benentès que ens fixarem sobretot en els dissenys constitucionals i deixarem l'anàlisi de les pràctiques per als altres articles del dossier o en tot cas per a publicacions ulteriors. Completarem aquesta caracterització tot fent atenció a la posició de cada estat respecte a la Carta europea de llengües regionals i minoritàries.

Sumari

1. Demografia lingüística dels nous estats membres

2. Política lingüística dels nous estats membres

3. Els nous estats membres davant la Carta europea de llengües regionals o minoritàries

4. Conclusions

5. Bibliografia

1. Demografia lingüística dels nous estats membres

Segons Fishman (1968), una comunitat política és lingüísticament homogènia quan una sola llengua és natively spoken pel 85 % o més de la població, i lingüísticament heterogènia, quan hi ha una minoria significativa en el 15 % restant o bé quan no hi ha cap llengua que sigui parlada nativament pel 85 % o més de la població. Altres autors han usat llindars inferiors. Lijphart (1984), per exemple, considera que un país és homogeni quan el 80 % o més de la població "parla la mateixa llengua".

Seguint aquests criteris, els nous estats membres de la Unió Europea es classifiquen de la manera que es pot veure a la taula 1, que es basa en les dades obtingudes dels instituts d'estadística respectius, relacionats al final de l'article. (1)

Taula 1. Classificació dels estats segons els criteris
de Fishman i Lijphart

Seguint el llindar de Fishman, ens surten set estats homogenis (incloent-hi Xipre-GCA) i tres d'heterogenis. D'acord amb el de Lijphart, en tenim vuit d'homogenis i dos d'heterogenis. Hi ha un estat (Eslovàquia) on la proporció dels parlants oscil·la entre el 80 i el 85 %, que Fishman consideraria heterogeni i Lijphart consideraria homogeni, de manera que la seva classificació és vacil·lant. Podem resumir la situació de la manera que es veu a la taula 2.

Taula 2. Classificació dels estats segons el seu grau  d'homogeneïtat-heterogeneïtat

En tot cas, és un fet que en cap dels deu estats el 100 % de la població parlen la mateixa llengua. Per tant, tots deu presenten algun grau de diversitat lingüística interna.

Justament la missió de les taules següents és il·lustrar aquesta diversitat lingüística interna a partir de les dades disponibles de l'últim cens de població. Abans de mostrar aquestes dades cal fer sengles aclariments sobre Eslovènia, Malta i Polònia.

En la pregunta sobre llengua materna, el cens d'Eslovènia considera respostes diferents el croat, el serbocroat, el serbi i el bosnià. La quàdrupla distinció il·lustra la situació típica dels estats sorgits de l'antiga Iugoslàvia, en què el serbocroat continua essent identificat per algunes persones com la seva llengua però han aparegut les denominacions croat, serbi i bosnià per fer referència al que anteriorment s'haurien considerat varietats regionals del serbocroat.

En el cas de Malta, no sembla que el cens de població contingui informació lingüística. En aquesta situació, hem recorregut a l'enquesta de participació cultural realitzada per l'Institut d'Estadística de Malta l'any 2000, on hi havia una pregunta sobre la llengua que la gent prefereix parlar. En realitat, el percentatge de maltesos que tenen el maltès com a llengua materna és superior a aquest 86,23 % que assenyala el maltès com a llengua preferida per parlar.

En el cas de Polònia, indiquem el percentatge de persones que l'any 2002 van declarar que normalment a casa només utilitzen el polonès (96,5 %). Si consideréssim també els qui utilitzen normalment el polonès i una o dues llengües no poloneses, el percentatge s'elevaria al 97,8 %. El conjunt de persones que declara l'ús de llengües d'una o dues llengües no poloneses en relacions familiars representa l'1,47 % de la població (563.500 persones). La majoria d'aquestes persones, 511.000, usen una o dues llengües no poloneses juntament amb el polonès (1,34 % de la població). El grup que declara parlar a casa seva exclusivament una o dues llengües no poloneses, el formen 52.500 persones (0,14 % de la població). En conjunt, la llengua no polonesa més esmentada (tota sola o en combinació amb el polonès) és l'alemany (204.600 persones).

Taula 3. Composició dels estats clarament homogenis

Taula 4. Composició dels estats ni clarament homogenis
ni clarament heterogenis

Taula 5. Composició dels estats clarament heterogenis

Com es desprèn de les taules anteriors, en els deu nous estats membres de la Unió Europea, i especialment en els que no són clarament homogenis, no hi ha cap cas comparable al de la llengua catalana. En aquests darrers estats, la minoria lingüística més important sempre correspon a la llengua majoritària d'un estat veí. Aquest és el cas del rus a Estònia i Letònia i també de l'hongarès a Eslovàquia. Deixant de banda el cas particular del romaní, el més semblant al cas català podria ser el rutè –una llengua d'altra banda d'adscripció controvertida, que sovint hom considera com un dialecte de l'ucraïnès.

2. Política lingüística dels nous estats membres (3)

Com organitzen políticament aquests estats la seva diversitat lingüística interna? Aquí farem ús d'una tipologia estàndard de règims lingüístics desenvolupada per Siguan (1995), Badia (2002) i Vernet et al. (2003) i adaptada per l'autor d'aquest article.

Una primera divisió dels estats, cal fer-la entre els estats que tenen una sola llengua oficial i els estats que tenen més d'una llengua oficial. Dels nostres deu estats, només dos, Malta i Xipre, tenen dues llengües oficials. Tots els altres són oficialment monolingües, amb la llengua majoritària com a una única llengua oficial de l'estat.