3. Les relacions entre sincronia i diacronia

3.1 Sincronia versus diacronia

L’existència de canvi lingüístic és quelcom difícil d’assimilar si del que es tracta és, com puntualitza Labov (1994), d’arribar a una teoria general del llenguatge; es fa difícil d’acceptar -fins i tot en el context de l’enfocament de llenguatge que té la teoria de la variació, és a dir, com a instrument de comunicació usat per una comunitat de parla-, que parteix, com totes les altres teories sobre el llenguatge existents, d’associacions entre formes arbitràries i llurs significats i per tant del concepte saussurià d’oposició i de diferències distintives.

El canvi lingüístic fa nosa, és un destorb per a la relació forma/significat, de tal manera que els parlants afectats pel canvi ja no assenyalen el significat de la mateixa forma que els parlants que no es veuen afectats pel canvi -per exemple: els vells de la comunitat, o els parlants de la mateixa edat pertanyents a altres comunitats. I aquest fet comporta inestabilitat lingüística.

No obstant això, la inestabilitat dels sistemes lingüístics no és l'única dificultat a la qual s’enfronten els lingüistes, i sobretot els variacionistes, sinó que la naturalesa del canvi lingüístic també afegeix dificultats metodològiques importants. Com diu Labov, "si el canvi lingüístic fos un fenomen lingüístic constant seria fàcil d’analitzar"; amb tot, el canvi lingüístic és esporàdic, es dissemina ràpidament en diverses àrees de l’estructura lingüística, fins que es desvirtua o deforma i ja no és reconegut més enllà d’un segle o dos, per després aturar-se tan de cop que, les regles sobre una determinada substància lingüística que semblaven normals i inevitables esdevenen inconcebibles i gens naturals en el curs d’una dècada, i finalment de vegades desapareixen durant mil·lennis per potenciar la idea d’estabilitat.

La major part dels temes tractats per la lingüística històrica tenen a veure amb fenòmens més que no pas amb principis. L’existència de desacords en matèria de fenòmens lingüístics és coneguda com la paradoxa de l’evidència. I el procediment emprat per la lingüística històrica per superar aquesta paradoxa ha consistit en a) reexaminar l’evidència interna, o b) fer intervenir l’evidència externa d’altres camps: història de l’assentament, literatura, demografia.

L’aparició de fenòmens inesperats és una indicació que hi ha fenòmens que estan buscant un principi, i per tant són estadis intermedis entre fenòmens i principis. Per exemple, segons Labov (1994: 15), molts fenòmens estudiats per la lingüística històrica violen alguns principis establerts: és el cas de la convergència, observada durant el segle XVIII, de la parella anglesa /ay/ a la paraula "vice" (Cat. "vici") i /oy/ a la paraula "voice" (Cat. "veu"), que es pronunciaven igual i que es convertiria en una cas de divergència en els segles XIX i XX. Aquest fenomen constitueix una violació del principi de Garde (1961) segons el qual els fonemes convergents són irreversibles lingüísticament.

D’altra banda, la pràctica dels lingüistes històrics els porta a defensar que hi ha regularitat en el canvi fonològic. En canvi, les dades emprades per la geografia dialectal donen suport a la visió contrària, és a dir, que gairebé cada paraula té la seva pròpia història. De fet, les isoglosses lèxiques de la geografia dialectal no coincideixen amb les prediccions de regularitat

Després de fer aquestes consideracions sembla possible afirmar que la superació de les contradiccions i paradoxes de la lingüística històrica, no es pot basar només en la re-anàlisi de fenòmens lingüístics coneguts i estudiats per altres teories, sinó que s’ha de basar en la consideració d’un altre tipus de dades, més concretament, i aquesta és la proposta feta pel nou paradigma; dades que tinguin a veure amb canvis que s’estan produint en l’actualitat, i que il·luminaran aspectes del passat i resoldran temes pendents de la lingüística històrica.

3.2 Diacronia versus sincronia

L’article de Labov (1989), "The child as linguistic historian", que ressenya en part la recerca de Houston (1986), ens situa en el context contrari: és a dir, la utilització d’explicacions històriques per comprendre el comportament sincrònic de la variable anglesa (ING), estudiada des d’un punt de vista només sincrònic a diverses comunitats de parla (Labov 1966; Trudgill 1974).

La regla variable sincrònica formulada implica que la variable (ING) - - es pronuncia /in/ en síl·labes no accentuades:

Les troballes de la recerca sincrònica portada a terme al llarg dels anys 80 era concloent en el sentit que la variant /in/ es produïa amb més freqüència en verbs progressius, era menys freqüent amb adjectius, encara menys amb gerundis, i gens amb noms.

L’explicació diacrònica resultant de la recerca portada a terme per Houston i ressenyada per Labov es pot resumir de la forma següent: /in/ es derivaria del participi de l’anglès antic –inde i seria el resultat de la simplificació del grup consonàntic -nd- en síl·labes no accentuades; // seria el reflex del nom verbalitzat lletrejat com –inge o -ynge. Així doncs, aquest estudi demostra que una alternança de l’anglès antic s’ha transformat en una variable social i estilística, és a dir, en un marcador.

A més a més, Labov (1989) demostra que algunes variables lingüístiques, que no estan motivades sincrònicament, reflecteixen continuïtat històrica amb pocs canvis al llarg del temps i que la separació entre lingüística sincrònica i diacrònica no està fonamentada, ja que els infants són historiadors perfectes del llenguatge. Per tant, les troballes sobre la variable anglesa (ING) –que no són les úniques- contradiuen el principi segons el qual la lingüística històrica és irrellevant per als estudiosos de la lingüística sincrònica.

4. Variació interna i externa

La separació entre factors interns (lingüístics) i factors externs (socials, estilístics) que restringeixen l’ocurrència de fenòmens lingüístics variables pot semblar poc pràctica per aquells lingüistes que pensem que el llenguatge és un tot on "tout se tient". De fet, aquestes dues formes de variació no es poden separar completament:

a) Quan es tracten temes de variació interna, es considera al mateix temps la distribució social de les variables lingüístiques; a més a més, la font de dades més important prové de la producció espontània dels membres de determinades comunitats de parla, i atès que aquestes dades estan identificades per participants, temps i llocs, no perden relació amb la comunitat on s’han recollit; són dades que representen els processos de variació i canvi reals que es produeixen en una comunitat i en aquest sentit són "sociolingüístics"; de fet, la major parts dels estudis variacionistes han tingut una base sociolingüística. No obstant això, ja sigui perquè hi ha variables que només estan restringides per factors interns, o perquè determinats contextos d’estudi només impliquin un plantejament purament lingüístic, a vegades és possible només referir-se als sistemes lingüístics.

b) En canvi, la consideració de la variació interna i externa conjuntament s’inscriu dins del camp de la microsociolingüística, o variació sociolingüística, estrictament definida, és a dir, aquella que té com a objecte d’estudi el llenguatge, que analitza l’estructuració social de la parla i varietat d’una determinada comunitat, i que estableix les innovacions de la variació i el canvi lingüístic a partir de les sis variables independents socials més rellevants: sexe, edat, classe social, etnicitat, raça i tamany de la comunitat.

L’anàlisi d’aquests factors socials porta a la consideració de l’estatus de les variables lingüístiques i dels parlants dins la comunitat i les relacions d’aquesta amb altres comunitats, de les pautes de comunicació i els efectes homogeneïtzadors i intensificadors de les xarxes socials, i també de la ruta de transmissió d’elements variables de generació en generació a través de diversos períodes històrics.

Segons Labov, el que s’acaba de dir té a veure amb el tema de la Integració, una qüestió cabdal per entendre el nou paradigma. Integració en dos sentits: d’una banda, integració d’una determinada forma i estructura lingüística en la matriu estructural d’altres formes lingüístiques; en altres paraules, la variació i el canvi lingüístics es veuran restringits, redirigits i accelerats a través de la seva relació amb altres formes lingüístiques; d’una altra, integració en l’estructura de la comunitat de parla, de tal manera que per entendre les causes de la variació i el canvi, és necessari saber on s’han produït aquests dins l’estructura social, quins són els grups innovadors, com s’ha estès a altres grups, i quins han estat els grups més resistents (Vegeu Turell 1995a i 1995b en el cas de diverses comunitats catalanoparlants). Per tant, la integració de l’explicació de la variació i el canvi lingüístics en una estructura més gran comporta la consideració de causes múltiples; i aquest és el sentit, doncs, de l’apel·lació d’una anàlisi multivariant per al tractament variable dels fenòmens lingüístics.

La recerca variacionista portada a terme al llarg d’aquests últims vint anys ha permès establir tota una sèrie de principis relacionats amb la naturalesa dels factors interns i externs responsables del comportament de les variables lingüístiques estudiades. Aquests principis es poden resumir en els punts següents:

a) Els factors interns i externs són independents entre ells; si es prescindeix de o es canvia un factor intern, els canvis de comportament apareixen en els altres factors interns, però els factors externs no canvien; si es prescindeix de o es canvia un factor extern, els altres factors externs canvien, però els interns es mantenen igual.

b) Els factors interns són independents entre ells, mentre que els factors externs són interactius (Vegeu Turell 1995b per a una definició d’interacció).

A mesura que l’estudi de la variació i el canvi lingüístics ha anat avançant, s’han plantejat altres qüestions com les conseqüències cognitives del canvi lingüístic, l’avaluació de la variació i el canvi dels individus, i l’estatus de les regles variables en gramàtica sincrònica. Aquest plantejament s’ha fet a partir de l’estudi de la intercomprensió dialectal, observacions sobre l’adquisició dels infants de les pautes de variació d’una comunitat, els estudis longitudinals dels mateixos informants al llarg de diferents períodes, que ens situa directament en la noció de temps real, l’estudi del canvi sintàctic en períodes llargs, i l’estudi del canvi sintàctic progressiu que s’observa en les llengües criolles que s’estan desenvolupant.

5. El canvi lingüístic en temps aparent i el canvi lingüístic en temps real

5.1 El canvi en temps aparent

La forma més senzilla d’estudiar el canvi lingüístic és estudiar-lo en temps aparent, és a dir, a partir de l’anàlisi de la distribució de les variables lingüístiques en diferent grups d’edat. Aquesta distribució en diferents grups d’edat no s’ha de confondre amb el canvi regular de comportament lingüístic que es repeteix en cada generació, i que té més a veure amb les diferències que es produeixen en el desenvolupament lingüístic de tot individu.

Una de les dificultats metodològiques més freqüent en estudis de canvi en temps aparent té a veure amb l’establiment de l’edat dels informants més adequada per obtenir mostres de parla espontània de qualitat. Aquesta dificultat metodològica està relacionada amb la manca d’atenció a la parla i la manca d’una varietat lingüística estable, en el cas dels joves, i el possible deteriorament físic (pèrdua de dents, veu, articulació laxa) i mental (pèrdua de memòria, interès i atenció), en el cas dels vells.

Aquestes qüestions metodològiques són importants ja que la major part d’estudis demostren que els adolescents, sobretot entre 11 i 18 anys, però també els pre-adolescents entre 8 i 10, són els líders del canvi lingüístic progressiu. Altres vegades per qüestions teòriques rellevants, com pot ser l’efecte d’un determinat factor social en la caracterització del canvi lingüístic, l’establiment dels grups d’edat no es podrà fer en funció de l’edat biològica-cronològica, sinó que s’haurà de fer a partir d’aquell factor social extern. Aquest és el cas de l’estudi del canvi lingüístic en el Ribagorçà (Alturo i Turell (1990); Alturo (1995)) on els grups d’edat es van determinar en funció de la relació dels parlants amb les transformacions socials que es van produir a la comunitat de parla, és a dir, a el Pont de Suert, entre 1930 i 1970; així doncs, es van triar com a informants de la mostra els adolescents del 1930, que van viure la guerra civil i que en el moment de portar a terme la recollida de dades tenien prop de 70 anys; els adolescents del 1940 i 1950, que van viure el desenvolupament industrial i que tenien entre 60 i 50 anys, i els adolescents d’entre el 1960 i 1969, que van viure l’estabilització amb 40 i 30 anys.

5.2 Canvi en temps real versus canvi en temps aparent

La distribució i ocurrència d’una determinada variable per grups d’edat -context de recerca que es coneix usualment com a estudi del canvi lingüístic en temps aparent- no és indicativa que aquest canvi lingüístic s’estigui produint realment en la varietat de la comunitat de parla que s’està investigant, sinó que més aviat representa una pauta característica de "gradació per edats" que es repeteix generació darrera generació.

Partint d’una distribució per grups d’edat en temps aparent, la pregunta de recerca seria: indiquen realment aquests resultats l’existència de canvi lingüístic progressiu? Segons Labov (1994), l’única manera de donar resposta als problemes plantejats per a la interpretació dels estudis en temps aparent és donar suport a aquestes troballes a partir de l’observació dels canvi lingüístic en temps real, és a dir, observar una comunitat de parla en dos punts de temps discrets.