Aquest article es proposa desenvolupar els aspectes teòrics i metodològics que envolten el tractament de les nocions de temps aparent i temps real en els estudis de variació sociolingüística. Aquestes dues nocions se situen en el canvi de paradigma lingüístic que va representar a) l’adopció d’aspectes teòrics com el concepte de funció, els significats socials i estilístics, la variació i el canvi lingüístic, les relacions bi-direccionals entre sincronia i diacronia, d’una banda, i variació interna i externa, de l’altra, i b) la proposta de diversos principis (estabilitat, canvi des de dalt, canvi des de baix) que han guiat la recerca en aquest camp. El cos de l’article tracta de les relacions entre temps aparent i temps real, els tipus d’estudi en temps real (replica i "mostrari") i les perspectives de recerca en temps real aplicades a diverses comunitats de parla catalana.

Sumari

1. Introducció

2. Un canvi de paradigma

3. Les relacions entre sincronia i diacronia
3.1 Sincronia versus diacronia
3.2 Diacronia versus sincronia

4. Variació interna i externa

5. El canvi lingüístic en temps aparent i el canvi lingüístic en temps real
5.1 Canvi en temps aparent
5.2 Canvi en temps real versus canvi en temps aparent
5.3 El canvi en temps real
5.3.1 Ressenyant el passat
5.3.2 Repetint el passat i tornant a l'escenari
5.3.2.1 Els estudis rèplica
5.3.2.2 Els estudis "mostrari"

6. Les relacions entre canvi lingüístic en temps aparent i el canvi en temps real

7. Perspectives de recerca del canvi lingüístic del català en temps real

8. Bibliografia

1. Introducció

Les nocions de temps aparent i temps real no són específiques dels estudis més recents en variació sociolingüística i en canvi lingüístic progressiu. De fet, han estat presents en la literatura lingüística des d’èpoques ben primerenques de la lingüística estructuralista (Bloomfield 1933, Hockett 1950) i naturalment encara més recurrents a partir de l’estructuració del canvi de paradigma (Weinreich 1953; Herzog, Labov i Weinreich, 1968). Per a Hockett (1950), per exemple, la distribució en l’ús d’una determinada variable a través de diversos nivells d’edat podria no representar cap canvi en la varietat d’una determinada comunitat de parla, i en canvi representar una pauta característica de gradació per edat que s’anés repetint a cada generació.

De fet, la recerca en variació sociolingüística ha demostrat que moltes variables sociolingüístiques exhibeixen aquest comportament gradual, a partir del qual els adolescents i els joves d’una determinada comunitat de parla empren, quan són observats, formes estigmatitzades amb molta més normalitat i freqüència que els parlants de mitjana edat. Ara bé, la pregunta que cal demanar-se és si havent observat aquesta distribució de variables lingüístiques en diversos grups d’edat d’una determinada comunitat, quan són observats en un mateix moment o punt de temps sincrònic, és a dir, recollint dades en temps aparent, es pot deduir que s’està produint un canvi lingüístic progressiu en la parla d’aquesta comunitat.

Aquest article es proposa desenvolupar els aspectes teòrics i metodològics que envolten el tractament de les nocions de temps aparent i temps real en estudis de variació sociolingüística. No obstant això, abans de fer aquest repàs, considerem imprescindible situar aquest tractament en el canvi de paradigma lingüístic en el qual prenen significació, així com especificar les relacions bidireccionals entre sincronia i diacronia, i variació interna i externa.

2. Un canvi de paradigma

Si haguéssim de situar el canvi de paradigma lingüístic esmentat més amunt des del punt de vista de la historiografia lingüística, les referències més rellevats que ens permetrien retre compte d’aquest canvi estarien ressenyades en diverses obres que considerem fundacionals: Weinreich, Labov, i Herzog (1968) "Empirical foundations for a theory of language change", dins W. Lehmann and Y. Malkiel (eds.), Directions in Historical Linguistics, I; Hymes (1970) "Introduction", Language in Society, 1; Labov (1975) "What is a linguistic fact?"; i Labov (1981) "Building on empirical foundations", dins W. Lehmann i Y. Malkiel, Directions in Historical Linguistics, II.

Cal dir d’entrada que aquest nou moviment es planteja reconsiderar les relacions entre llengua i parla, però no per obviar els resultats obtinguts en consideracions anteriors d’aquestes relacions, sinó per donar suport a aquests resultats i desenvolupar-los encara més. La justificació d’aquesta nova proposta epistemològica, que es comença a estructurar a finals dels anys 60, cal situar-la en la constatació que les intuïcions dels parlants nadius d’una llengua, que van constituir la base de la descripció lingüística entre 1925 i 1975, i en alguns casos més enllà encara, i les dades intuïtives que se’n derivaven, resultaven cada cop més limitades i errònies per donar suport a les construccions teòriques dels lingüistes d’aquell moment.

Segons Labov (1975), tots els lingüistes de l`època (anys 70 del segle XX) estan interessats en els fonaments empírics de la lingüística i consideren la lingüística com a una ciència empírica, tot i que alguns d’aquests lingüistes, els hereus del racionalisme més pur, pretenen desmarcar-se’n. És a dir, tots parteixen de la consideració dels fenòmens lingüístics: uns, prenent-los com a temes que han de ser explicats per les seves teories i uns altres com a mitjans per explicar les teories que ja s’han proposat.

Naturalment, els mètodes emprats aleshores són molt diferents: els estructuralistes partien de llengües no conegudes, i de les intuïcions i conclusions, o generalitzacions introspectives, si es vol, no pròpies sinó d’altri; és a dir, dels parlants d’aquestes llengües; els generativistes prenien als propis lingüistes com a informants i proposaven generalitzacions a partir de les intuïcions dels parlants d’altres llengües, i finalment, els dialectòlegs americans estructuraven aquesta evidència introspectiva a partir del dialecte personal.

El cert és que, en aquesta etapa de desenvolupament del pensament lingüístic, el mode operatiu i la raó de ser de la lingüística es pot resumir com a l’intent de resoldre l’aparent contradicció que algunes diferències lingüístiques no comporten cap diferència i que existeix una equivalència de variants, i per tant, una variació lliure; aquests intent es materialitza a partir dels postulats estructuralistes que sembla que porten a la cerca de la invariància ("algunes frases són iguals" (Bloomfield 1933) i els que provenen de la Fonètica, a partir de la constatació de la variància, en el sentit que "no hi ha cap frase equivalent".

Així doncs, el tema del significat, que posteriorment generaria tanta literatura (Lavandera 1981; Romaine 1981) en variació sociolingüística, esdevé un tema cabdal en el discurs dels lingüistes dels anys 60 i 70. En aquest sentit s’argumentava que el significat lingüístic d’una variable no és equivalent a qualsevol tipus de significat des del punt de vista de la significació social o de l’èmfasi. Ningú no havia demostrat encara que la diferència en formalitat entre determinades variants sigui una diferència de significat en sentit lingüístic.

Per tant, i seguint l’anàlisi que fa Labov (1975) de la panoràmica en recerca lingüística d’aquells anys, aquest consens de concepte i mètode entre els lingüistes de l’època, en el sentit que els fenòmens lingüístics són invariants, o dit d’una altra manera, que existeix una equivalència de variants, permetia optimitzar la paradoxa saussuriana, i estudiar l’aspecte social del llenguatge, la langue, a partir de les intuïcions d’un o dos individus en un context de comunitat de parla homogènia. A més a més, aquest enfocament permetia recollir fets lingüístics d’una gran varietat de llengües. De fet, l’interès per la cerca dels principis generals sobre el llenguatge o universals ha estat possible gràcies a aquest protocol.

En canvi, i seguint encara la ressenya de Labov, si cada fet lingüístic hagués de ser examinat a través de mostres representatives, d’un disseny experimental establert i de l’observació i descripció lingüística, no s’aniria mai més enllà de les estructures més simples de les llengües més conegudes i descrites. O dit d’una altra forma, sembla que aquest acord general en el mètode i l'escassa preocupació pels fonaments empírics es deriva de la uniformat dels fenòmens estudiats en aquells anys.

Des de la lògica del pensament dominant, també sembla com si es volguessin solucionar els problemes causats pels desacords evitant els casos obscurs i concentrant-se en els casos clars: en els fenòmens o fets invariants, que encaixaven en la concepció categòrica del llenguatge, com a categories discretes, invariants i comunes a tota la comunitat de parla. I d’aquesta manera els deixebles de Bloomfield van desenvolupar gradualment la noció d’idiolecte, per tal d’excloure els fenòmens variables, i van establir un àmbit d’anàlisi reduït a partir d’un informant, un tema i en un temps curt; d’altra banda, durant molts anys els generativistes van ignorar els problemes plantejats per la variació, i van excloure de l’anàlisi d’aquell moment qualsevol dada que estigués en competició amb el seu "dialecte", perquè consideraven la variació com a una interferència amb el consens esmentat abans.

No obstant això, el que es delimita més clarament és que recórrer a l’estudi de l’idiolecte, per tal d’evitar les contradiccions que es podrien derivar de dades competitives, té una conseqüència encara més greu i és el fet que cada estudiós de l’estructura general del llenguatge acabi amb un conjunt diferent de fenòmens i fets lingüístics, la qual cosa implicaria un atac a la noció Saussuriana de la langue com una propietat general de la comunitat de parla i també a la perspectiva de Chomsky de construir una teoria del llenguatge a partir dels "fenòmens clars".

Segons Labov, els estudis portats a terme a partir de l’anàlisi de les generalitzacions introspectives demostren que la variació lingüística és extensiva, incontrolable i "caòtica", i per tant, a partir d’aquesta demostració sembla a) que s’haurien de rebutjar les generalitzacions dels lingüistes a gran escala -quan paradoxalment el que pretén la lingüística es generalitza, i b) que els dialectes "idiolectals" s’haurien de rebutjar per la seva inestabilitat. En canvi, els resultats que es deriven d’un altre tipus d’evidència, és a dir, dels estudis dels dialectes amb base social i geogràfica, segueixen la direcció contrària a la recerca dels idiolectes. Aquests resultats indiquen que tots els membres d’una comunitat de parla tenen accés al mateix conjunt de normes interpretatives encara que no emprin determinades formes.

Potser l’element conceptual i epistemològic que permet copsar millor el canvi de paradigma que es començava a perfilar a finals dels anys 60 i principis dels 70 és el tema de l’enfocament teòric i, per tant, metodològic que es derivava d'aquest. L’enfocament dominant implicava, d’una banda, que el model lingüístic proposat corresponia punt per punt a cada element de l’estructura lingüística, i de l’altra, que les regles formulades permetien relacionar parts del model entre elles i amb els fenòmens empírics considerats.

L’enfocament d’aquest nou paradigma, tal com queda establert en una de les seves obres fundacionals, What is a linguistic fact? (Labov 1975), es troba més a prop de les ciències evolutives com la geologia i la biologia que de la lògica o la informàtica, i està estructurat entorn dels punts següents:

a) Se seleccionen comunitats que mostren canvi progressiu, es fan observacions d’una mostra representativa i es fan inferències sobre què està passant a la comunitat en el seu conjunt.

b) Se seleccionen altres comunitats que semblem més adequades per confirmar o no el caràcter general de les inferències que s’han fet.

c) El resultat d’aquesta expansió del nostre coneixement és un nombre reduït de generalitzacions, o principis, que sembla raonable pensar que són verídics. Aquest conjunt de principis relacionats lògicament podria merèixer la denominació de teoria, però sempre tenint en compte que el valor fonamental d’una teoria és que serveixi per establir els aspectes més importants de la lingüística.

d) Més endavant és possible deduir què serà possible de trobar en noves comunitats que estan experimentant canvis lingüístics. Aquestes deduccions són de fet estratègies per localitzar contextos per a una avaluació i refinament d’aquests principis.

e) L’objectiu global és partir del que és conegut cap al que és desconegut, i ampliar l’esfera de coneixement sobre la base de l’observació i l’experimentació de forma acumulativa

f) És d’esperar que aquestes generalitzacions o principis lingüístics s’entrellaçaran de tal manera que podran combinar-se en formulacions més senzilles i més generals. Aquestes simplificacions són sovint anomenades explicacions de sincronia i diacronia.

És important constatar que aquestes formulacions, que es produïen en paraules de Labov com un desideratum l’any 1975, s’han pogut descriure exhaustivament en dues obres de Labov publicades recentment: una sobre factors interns, Principles of Linguistic Change. Internal Factors (1994) i una altra sobre factors intern/externs (Principles of Linguistic Change. Social Factors (2001), i en una tercera que està a punt de veure la llum, sobre factors cognitius. Aquestes exhaustives obres que ressenyen la recerca sobre variació interna lingüística, interna/externa sociolingüística, i canvi lingüístic dels últims 30 anys, marcaran sens dubte la historiografia lingüística del segle XXI, malgrat les escoles i teories més exclusivistes i excloents que no miren més enllà dels seus propis models. Com diu l’editor de la sèrie de Blackwell que publica aquestes obres, Peter Trudgill (1994), "l’estudi de la llengua de la gent real a partir de la parla emprada al llarg de la seva vida potser que no sigui l’única, i per descomptat no és la forma més fàcil de fer lingüística, però és la més essencial i la més gratificant".