La pragmàtica i l’anàlisi del discurs no acostumen a indagar entre el material històric, cercant pistes funcionalistes per entendre l’enfocament modern. El Renaixement representa un moment crucial per una indagació d’aquesta mena, per la seua reacció furiosa contra la gramàtica escolàstica. Durant el Barroc, el punt de vista adoptat per Giambattista Vico segurament és el més interessant per a una avaluació correcta de la filologia de la seua època i la recerca discursiva, pel seu interès per relacionar mots i accions, fins i tot des del punt de vista cognitiu. Avui, investigadors a banda i banda de l’Atlàntic han recuperat l’obra de l’italià, en tant que sistema comprensiu de la relació entre coneixement i llenguatge, amb serioses implicacions filosòfiques. Vico creia (com sosté la pragmàtica moderna) que la raó i els arguments són una adquisició del coneixement humà, després d’haver-se obert camí entre emocions, accions i signes. Els principis inclosos a la Scienza Nuova semblen una manera més que correcta d’incorporar el material històric al pensament pragmàtic contemporani.

Sumari

1. Els usos de la història

2. El corrent funcionalista

3. L'aportació de Giambattista Vico

4. Altres recerques sobre el col·loquial

5. Referències

1. Els usos de la història

Crapanzano (1996), en un fantàstic estudi sobre la narrativitat i la construcció del jo, empra el diari d’Herculine Barbin, on es descriu la seua gradual presa de consciència sexual contra les rígides compartimentacions decimonòniques. Barbin és educada com a dona, patint el sever allunyament d’una identitat hermafrodita, i en recórrer a poc a poc el camí de la seua altra part masculina, desplega una sexualitat problemàtica, per acabar adquirint finalment una mena d’equilibri dramàtic, explicat amb detall al seu diari.

L’estudi discursiu de Crapanzano se centra en les manifestacions d’aquest text de mitjan del segle XIX.

Esmento aquest exemple perquè la pragmàtica moderna no acostuma a endinsar-se en el material històric, ni sol invocar massa els estudis o les investigacions d’altres tradicions. Crapanzano (1996) és un bon cas d’utlilització productiva dels textos, que reclama la nostra atenció i ens interroga sobre els usos de la història.

Possiblement, el cas de més ressò en la utilització moderna de la història per explicar o justificar l’obertura d’una bretxa intel·lectual sigui la Lingüística Cartesiana de Noam Chomsky. Encara que un historiador de la lingüística hi pot oposar les convenients prevencions, la direcció cap on assenyalava l’investigador del MIT era la correcta: la tradició mentalista i logicista on se sostenia la preocupació moderna per la ciència lingüística, passant per damunt del metodològic Curs de lingüística general de Saussure.

Chomsky només es preocupà d’assenyalar una tradició filosòfica. No s’endinsà en la història de la lingüística per descobrir la repercussió de les idees cartesianes en el tractament concret del llenguatge, ni en les polèmiques sobre l’ús de les etimologies, ni tan sols en la correcció o incorrecció de les classificacions lingüístiques que circulaven aleshores (Droixhe 1978). Fent-ho així, se situava en un altre nivell de la discussió lingüística corrent, i al mateix temps assegurava un tipus de reivindicació de precedents sense precedent fins aleshores.

La pragmàtica i en alguna mesura també l’anàlisi del discurs han romàs relativament distants d’aquesta mena de problemes. Sorgides, com a disciplines, de l’entusiame per l’oralitat i dels nous modes d’accedir-hi i de tractar-la, durant la segona part del segle vint han estat sobretot atentes al material generat per una reflexió lingüística diferent, per una disposició alternativa d’enfocar el problema comunicatiu, significativament centrada en l’acció del context. La idea de la diversitat de funcions, de la variació situacional i de la intervenció de regles subjacents han donat forma a la recerca en línies no molt allunyades a les que van suggerir Jakobson, Benveniste o Goffman.

¿Quin sentit tindria ací la reivindicació de precedents? Tanmateix, la feina alternativa i sistemàtica d’investigadors com M.A.K. Halliday fa pensar en una trama consolidada de pensament lingüístic o pragmàtic diferent en els seus pressupòsits de l’assenyalada pel logicisme d’arrel cartesiana. Endinsar-se en la història de la lingüística per cercar-ne pistes significa en primer lloc esquivar les acusacions de precientifisme que s’acostumen a invocar en la recerca gramatical d’abans de Saussure i la filologia del XIX. Significa també haver de localitzar i definir quins són els temes que ens interessen, i quin és el nivell de discussió de la precedència que s’invoca.

En qualsevol cas, la investigació segurament mereix la pena, si un interessant psicòleg social com Shotter (1993), en el seu magnífic estudi sobre la construcció de la conversa i el paper de la imaginació, reclama la presència de l’italià Gimabattista Vico i la seua noció de sentit comú. Aquesta és la pista que seguirem en les pàgines que vénen.

2. El corrent funcionalista

La idea d’una línia ascendent en la recerca lingüística que culminaria amb el Cours de Saussure dibuixa, sens dubte, un panorama massa simple. M’agradaria recordar, més aviat, la cohabitació de maneres distintes de percebre la comunicació i el paper del llenguatge al llarg de diferents etapes en la història de la lingüística i la filologia.

Per assenyalar només el Renaixement com a punt de partida, la reacció dels humanistes davant la gramàtica especulativa queda perfectament documentada en l’assaig de Joan Lluís Vives (1492-1540) In Pseudo-Dialecticos (1519). En aquest paper el valencià Vives desplega el seu furor argumentatiu contra la reflexió lingüística autònoma –filla de la pura arquitectura lògica, tal com es practicava a París i a Oxford–, d’acord amb les pressuposicions renovadores de la retòrica humanística. ¿Però quin era l’enfocament lingüístic correcte per a Vives? No el trobarem pas en cap obra específica sobre llengües o gramàtica. Vives deixa molt clar, en diversos llocs de la seua producció, que la idea que té de la llengua és inseparable de la comunicació i de l’aprenentatge, i que l’escriptura és tant un suport històric com una ajuda per al coneixement i l’anàlisi lingüístiques. Això és suficient, si estem pensant en la tradició del funcionalisme i en l’acció del context, però no és suficient si esperem un estudi més intens d’aquestes relacions causa-efecte. No ho és tampoc si ens situem en el costat de la gramàtica i desitgem conèixer les regles pragmàtiques que hi interactuen.

Tanmteix, l’assaig de Vives apunta en una direcció interessant: el funcionalisme i la pertinència de la comunicació. Aquesta pertinència s’expressava bé amb l’expansió del coneixement retòric, i mostra la continuïtat entre els autors. Leonardo Bruni (1369-1444), sense anar més lluny, a propòsit de la traducció, defensava que totes les paraules estaven interconnectades de forma divertida com formant un mosaic, advertint de la facilitat amb què podíem caure en els faux amis o les belles infidèles, i alhora de la necessitat de comptar amb la major informació contextual i pràctica possible (De Interpretatione recta, 1426). Estem lluny ací de l’anàlisi gramatical d’arrel lògica que es postularia més endavant com a fonament de la gramàtica universal.

La diversitat de la tradició funcionalista ens posa també sobre la pista del motivacionisme. Per algun motiu, l’extensió de la hipòtesi arbitrarista, vinculada al judici crític i a l’anàlisi positiva del llenguatge (base, sense dubte, de la important tasca de reconstrucció gramatical duta a terme durant el XIX), ha desplaçat els corrents motivacionistes cap a la perifèria de la investigació. La qüestió delicada és que durant el Renaixement i el Barroc aquests no eren simplement corrent perifèrics i que, mancats d’una hipòtesi racional consistent, és difícil decidir ací què forma part de la trama científica i què no. El motivacionisme era el fonament de les associacions de formes i de sentits que teixien els erudits i els crítics per acostar-se a la reconstrucció dels textos.

Elevar-se des de la història textual fins al coneixement lingüístic general és una altra cosa. Segurament Condillac (1715-1780) i el seu langage d’action és un interessant point de repère en aquest recorregut. La seua idea de l’origen funcional i sígnic del llenguatge està vinculada a la hipòtesi motivacionista, i al rebuig de l’anàlisi gramatical abstracta. El langage d’action de Condillac pressuposava una noció activa de context, un origen de la comunicació lligat a les coses que es feien. Tot i ser pràctica, la semiòtica de Condillac esquivava la teoria lockeana de l’arbitrarietat i reconeixia el valor cognitiu de les associacions funcionals. Un segle més tard, el pare de la sociologia August Comte partiria de pressupòsits així en fonamentar una teoria biològica (també funcional) i alhora sociològica del llenguatge humà i en dreçar-ne la història evolutiva en tant que història dels signes.

3. L’aportació de Giambattista Vico

L’italià Vico (1688-1744) és segurament el punt de referència més interessant en el tombant epistemològic de la tradició erudita a la recerca positiva moderna. Vico, a la seua Ciència Nova, desplegà una teoria sobre l’origen del coneixement humà basada principalment en el llenguatge. La Ciència Nova s’obre, per contrarestar la imponent crítica cartesiana als filòlegs i a la història, amb un capítol d’Anotacions cronològiques i històriques que desanimen a qui vagi buscant principis abstractes o declaracions sobre el mètode. La idea del napolità era fonamentar les seues hipòtesis sobre l’ús lingüístic i les funcions socials dels idiomes en una sòlida crítica històrica.

La tesi principal de la Ciència Nova és l’origen poètic o creatiu del llenguatge. A això està dedicat el llibre segon, on trobarem les millors explicacions funcionalistes sobre l’activitat lingüística, reforçades amb importants consideracions de caràcter social.

És sorprenent que els lingüistes (hispànics) no hagin detectat abans el rebuig de Vico de la tasca gamatical de Sánchez de las Brozas, tingut per un dels principals gramàtics racionalistes de finals del XVI. La línia de Sánchez és congenial amb la idea (aristotèlica) de trobar causes lògiques per als principis sintàctics –molt d’acord amb el que s’estudiaria durant el segle XX sota l’epígraf més o menys correcte de lingüística formal. La raresa i el logicisme de Sánchez fan recordar a Vico que la gent parla molt abans d’anar a les classes de gramàtica: "Com si els pobles que trobaren les llengües haguessin abans hagut d’anar a l’escola d’Aristòtil (...)!" [SN44 455].

En línies generals, el funcionalisme de Vico, concebut com la vinculació estreta entre llengües i humanitat, s’oposa al formalisme i al logicisme d’arrel cartesiana. S’oposa també a la idea racionalista (tan difosa durant el segle XX) de concebre la poesia com una desviació de la prosa –d’entendre el llenguatge poètic com quelcom més que l’activitat lingüística quotidiana, com alguna cosa que se n’escapa, que està de més a més. Vico pren el mot poètic en el sentit clàssic, amb el significat de creatiu. Unint aquests vessants, les hipòtesis funcionals de Vico parteixen del principi de la creativitat lingüística, associada a les primeres produccions lingüístiques humanes, que, evidentment, no són la prosa elaborada dels nostres llibres escrits.

No cal dir que tot això xoca amb bastants dels pressupòsits del coneixement lingüístic modern –en la mesura que aquests pressupòsits s’allunyen d’una hipòtesi funcionalista forta, com la que descriurem ací. Aquest origen creatiu, relacionat amb l’origen informal i brut –sense polir– del coneixement, i amb les primeres passes de la humanitat, és la unió d’una poderosa fantasia i d’un esdeveniment inicial. En el context historiogràfic de Vico, l’exclamació dels primers homes davant el llamp, pensant-se que era la manifestació de Déu. En un context més ordinari, el crit de por.

En l’argumentació viquiana, les funcions es transformen d’acord amb les necessitats i transformen alhora la mena de coneixement. Està clar que la prosa ací és el resultat d’una transformació, d’una evolució que afaiçona el pensament racional, així com l’escriptura alfabètica és una transformació de la primera escriptura per signes. Vico connecta les transformacions lingüístiques i estilístiques amb l’evolució de l’escriptura, en una magnífica trama històrica.

Una poderosa transformació és el que produeix el primer signe lingüístic. Vico bolca el coneixement retòric en l’anàlisi del llenguatge. Els primers caràcters poètics imaginen de forma natural els continguts, com "[el fet] de concebre els primers homes del món gentil les idees de les coses a través de caràcters fantàstics de substàncies animades, (...) i d’explicar-se amb actes o cossos que tinguessin una relació natural amb les idees (com ara, per exemple, l’acte de dallar tres vegades o tres espigues per significar "tres anys"), i així explicar-se amb una llengua que signifiqués naturalment" [SN44 431]. De manera que resulta un error pensar en l’arbitrarietat de forma generalitzada: "Sobre les llengües vulgars, ha estat rebut amb massa bona fe per tots els filòlegs el fet que signifiquessin per convenció, ja que, degut a aquests orígens naturals, devien haver significat naturalment" [SN44 444].

La idea d’uns caràcters poètics apareix, per tant, vinculada a la formació del sentit i als estats naixents: "[Es] demostra que els primers homes, com els xiquets del gènere humà, no sent pas capaços de formar gèneres intel·ligibles de les coses, tingueren la necessitat natural de fingir-se els caràcters poètics, que són gèneres o universals fantàstics, per reduir-hi, com a models certs o gairebé retrats ideals, totes les espècies particulars semblants cadascuna al seu gènere" [SN44 209]. El més interessant és que aquesta operació de la fantasia és el fonament de les faules i els mites, i el rerefons dels significats que trobem encara en les llengües vulgars, ja que: "La paraula poètica, com hem meditat en virtut d’aquesta lògica poètica, transcorre durant un llarg tram dins del temps històric, així com els grans rius s’estenen bona cosa dins el mar i mantenen dolces les aigües que hi han dut per la violència del curs" [SN44 412]. Vico no deixa escapar la relació entre llenguatge i construcció literària ni la pertinència de la narrativitat com a origen del discurs, posada en relleu recentment per la pragmàtica moderna.