L’enfocament funcional estipulat pel filòsof napolità té en compte tres ordres o estats que són també tres nivells de pertinència cognitiva, i que podem relacionar amb els ordres corresponents en la història de la comunicació. Vico es refereix a la llengua dels déus, la llengua dels herois i la llengua dels homes. La primera és la de la creació del món humà, de la qual només tenim restes; la segona és la de les fantasies de les empreses heroiques, simbòlica i oral, i la tercera està representada per les llengües vulgars, escrita i convencional. Aquesta gradació ens permet harmonitzar el que sabem sobre l’expansió de l’escriptura (i la seua successiva transformació, de jeroglífica o sagrada a alfabètica o articulada), amb els seus corresponents ordres socials, i el desplegament del coneixement racional, indiscutiblement vinculat a la llengua vulgar i al convencionalisme. La diversitat de les llengües vulgars és causada per la mateixa activitat humana: "Per la mateixa diversitat de la natura [de les llengües], així com han servat les mateixes utilitats o necessitats de la vida humana amb aspectes diversos, (...) així han eixit, i no d’una altra manera, tantes llengües diferents. (...) Per exemple, encara observem que les ciutats d’Hongria són anomenades de manera diversa pels hongaresos, pels grecs, pels alemanys o pels turcs. I la llengua alemanya, (...) transforma gairebé tots els noms de les llengües estrangeres en formes pròpies natives (...)" [SN44 445].

L’apropiació i la contaminació són, per tant, característiques de les llengües humanes, les quals no són mai tan abundants o riques com les coses que denominen [SN44 446]. Aquesta relació essencial entre paraula i acció, base epistemològica del raonament viquià i de les correlacions que hi traça, és també el pressupòsit en què es basa la seua proposta d’anàlisi lingüística. La formació dels idiomes reprodueix la construcció del coneixement, per tant, després de la creació natural, dels orígens emocionals, van seguir les interjeccions, "veus articulades amb l’empenta de passions violentes, que en totes les llengües són monosíl·labs" [SN44 448]. L’ordre progressiu genera les categories oracionals: els pronoms, les partícules, principalment les preposicions, i en acabat els noms, necessaris per a la constitució de l’oració. "Finalment, els autors de les llengües van formar els verbs, com observem en els xiquets, que despleguen noms i partícules i ometen els verbs" [SN44 453].

Encara que no està fent una explicació gramatical estricta, les observacions del napolità ací i allà sobre aspectes de l’ús lingüístic són particularment interessants, en la mesura que ens permeten seguir la pista funcional de la relació entre estructura lingüística i usuaris. Continua Vico: "Els noms desperten idees que deixen ferms vestigis, les partícules, que hi signifiquen modificacions, fan el mateix; però els verbs signifiquen moviments, i hi aporten l’abans i el després, mesurats des de l’indivisible present, cosa dificilíssima d’entendre pels mateixos filòsofos. I hi ha una observació física que aprova de llarg el que diem, i és que entre nosaltres viu un home honest, afectat d’una greu apoplexia, el qual esmenta els noms però ha oblidat completament els verbs." [SN44 453].

Vico no és un gramàtic. Tampoc desenvolupa gaire més enllà les seues intuïcions lingüístiques. Però està atent a establir les correlacions pertinents: "Fins i tot els verbs que són gèneres de tots els altres –com ara "sum" de l’ésser (...), "sto" de les coses quietes, "eo" del moviment (...), "do", "dico" e "facio", als quals es recondueixen totes les accions, (...)– devien començar a partir dels imperatius; perquè en l’estat de les famílies, altament pobre de llengua, els pares devien parlar i donar ordres als fills i als fàmuls (...). Els quals imperatius són monosíl·labs, com ens han arribat (...)." [SN44 453].

El seu quadre funcional té l’avantatge d’una gran coherència i de presentar una síntesi històrica plena d’observacions pertinents, i el desavantatge (des del punt de vista actual) de no sotmetre el material lingüístic empíric a la prova positiva. Però Vico precedeix el gran desenvolupament de la filologia del XIX i el gir cap a l’oralitat del segle XX. A favor seu, en canvi, compta la perspectiva anticartesiana de la valoració del llenguatge en el seu context històric –i la radical negativa a considerar-lo aïlladament; i a la inversa, el valor singular que concedeix a la paraula i l’organització dels significats en l’activitat humana i en el conjunt de la societat.

Per a ell la poesia original (= la creació) depèn d’estrictes necessitats històriques. No és un ornament sinó una manera directa i clara d’abordar les coses, moguda per la passió, que la llengua simbòlica elaborarà i que, a través de les confusions ordinàries de la llengua vulgar, comprendrem amb dificultat quan ens arriba escrita. Com a contrapartida, la llengua vulgar facilita la crítica i el desplegament de la raó, comptant amb l’escriptura articulada. De manera que s’estableix una proporció radical: "La fantasia és més robusta com més feble és el raciocini" [SN44 185]. En qualsevol cas, els tres ordres cognitius coexistirien i podríem dir que van sorgir imbricats: "Com que al mateix temps van començar els déus, els herois i els homes (perquè eren homes els que fantasiaven amb els déus i creien que la seua natura heroica estava barrejada de la dels déus i la dels homes), així al mateix temps van començar les tres llengües (entenent sempre que l’escriptura hi feia parió)" [SN44 446].

Aquesta gènesi funcional és també la gènesi de les formes retòriques. Vico continua amb l’anàlisi de gèneres i estils escrits, per reforçar la seua tesi funcional de la precedència del vers –que trobem encriptada en la mateixa etimologia del mot prosa. Segurament una altra de les seues troballes interessants és la relació que estableix entre formes retòriques i estils històrics, a partir de les quatre formes clàssiques, la metàfora, la metonímia, la sinècdoque i la ironia. Vico avança rotundament que la ironia és el mode propi de la reflexió racional: "La ironia certament no pogué començar més que en els temps de la reflexió, perquè es forma sobre el fals en virtut d’una reflexió que pren màscara de veritat" [SN44 408]. Això és així en la mateixa mesura que la metàfora es constitueix com a mode propi de les transformacions de sentits i de passions, que originen les faules: "De manera que tota metàfora feta així és una petita faula" [SN44 404]. Vico considera els dos modes intermedis, la metonímia, per la qual les coses que apareixen juntes acaben anomenant-se igual, i la sinècdoque, que converteix el particular en general, com a modes de transició en la construcció retòrica i en les llengües humanes, la qual acaba originant figures invertides de sentit, com la ironia, com hem dit, pròpia dels modes racionals.

4. Altres recerques sobre el col·loquial

La qüestió és que amb aquest gran teixit o tapís funcional, Vico ens proporciona suficients elements per entendre el quadre de variacions pragmàtiques i sociolingüístiques que observem en el nostre context immediat –i per això resulta pertinent en la discussió actual. A partir de Vico podem copsar millor quins són els elements que entren en la trama de l’organització funcional humana: el caràcter inicial i espontani de les emocions i les passions, el paper ordenador i reflexiu de l’escriptura, la relació entre història i estils retòrics, o el caràcter cognitiu de les metàfores –incloent-hi les metàfores sorgides en el col·loquial, naturalment.

Aquest funcionalisme multifactorial ha estat posat en relleu darrerament per Jürgen Trabant i Marcel Danesi, als dos costats de l’Atlàntic. Trabant (1996), des de la tradició alemanya de crítica lingüística, relacionada amb l’humanisme i l’hermenèutica, ha connectat Giambattitsta Vico amb Leibniz, Herder i Humboldt. Trabant s’interessa per la proposta viquiana de traçar un diccionari mental comú de totes les nacions, i la particular posició funcional de l’italià en pensar en l’hipotètic diccionari en termes de cohesió temàtica. Trabant es fixa també en les relacions entre memòria, fantasia i enginy en tant que funcions històriques i cognitives, i en ressegueix les pistes en la Ciència Nova. La seua revisió de la concepció lingüística de Vico el porta cap a una semiosi bàsica, que enfonsa les seues arrels en la història i en els esdeveniments, per esdevenir una poderosa ciència del llenguatge.

Danesi (1993) connecta aquestes aportacions amb la moderna pragmàtica cognitiva, i amb una versió de la semiòtica necessàriament no estructuralista o arbitrària, amb una semiòtica dels sentits i la fantasia. En aquesta elaboració de Danesi, el llenguatge no és exactament l’objecte d’estudi, sinó una part d’allò que és abordable. Els fonaments comunicatius estan en un altre lloc, en la capacitat de transformacions de la ment humana, i en l’organització dels sentits i les percepcions –en forma verbal o no. L’avantatge de Danesi és proposar un Vico modern, accessible als interessos de la investigació lingüística, i particularment permeable també a la metàfora.

Tots dos autors, Danesi i Trabant, coincideixen en el designi del napolità de dreçar i acceptar una teoria del coneixement sostinguda en el llenguatge, no pas vist com una estructura, sinó com una activitat, a partir del seu ús. Vico mantenia des dels seus primers escrits llatins que la recerca lingüística podia i havia de crear claredat i distincions en els conceptes filosòfics. Potser la qüestió més interessant és que es tractava d’un autèntic programa d’investigació, desplegat al llarg de tota la seua obra, centrat en les paraules, que s’enfilava per una (aleshores) insegura etimologia fins a construir un mapa nocional i pragmàtic –al voltant de les funcions lingüístiques.

Hem escoltat massa vegades que la pragmàtica és com la paperera de les disciplines, que recull tot allò que les altres teories rebutgen. La idea de la paperera pot ser simpàtica, però no és exactament acollidora. Insistir en els costats sistemàtics de la recerca segurament té el seu mèrit. Recordar que pot existir una teoria –amb les implicacions científiques (filosòfiques) corresponents– que reti compte de les pràctiques intermitents i novedoses que examinen la llengua col·loquial i que treuen partit de l’estilística lingüística és, segons com, una singularitat. Vico pressuposava sobretot un sistema. Que aquesta idea arribi a nosaltres des del segle XVIII no deixa de ser un altre dels punts interessants de l’empresa.

Tot això ens porta a una reconsideració dels nostres hàbits consolidats de referir-nos al col·loquial, a pensar d’una altra manera la llengua corrent i les seues necessàries imbricacions en el context quotidià. Segurament això col·labora a desdramatitzar (i despenalitzar) l’expressió ordinària. Caldria remuntar-se fins a les discussions renaixentistes sobre la llengua per trobar defenses racionals del parlar ordinari, enfront del típic menyspreu llibresc. L’humanista i cabalista francès Charles de Bovelles (1478-1567) pot ser una bona il·lustració del que anem buscant. Bovelles (Liber de differentia vulgarium linguarum, París, 1533) sostenia la llibertat d’evolució dels vulgars, en tant que producte dels costums del país (patriae consuetudinem), en una mena d’original i estudiat laissez passer. Mantenia que era un error castigar els vicis de la llengua materna –ja que variacions així es donaven en tots els vulgars. Encara que puguem diferir de la seua actitud obertament liberal, li hem de reconèixer el punt de valoració que suposa de la llengua ordinària, i la distància que pren davant la tendència més difosa de menysteniment del col·loquial. És per ací per on podem incorporar el material històric al pensament contemporani.

5. Referències

Crapanzano, V. (1996): ""Self"-Centering Narratives", in M. Silverstein & G. Urban, Natural Histories on Discourse. Chicago: The University of Chicago Press, pàg. 106-127.

Danesi, M. (1993): Vico, Metaphor and the Origin of Language. Bloomington: Indiana University Press.

Droixhe, D. (1978): La linguistique et l'appel a l'histoire (1600-1800). Gènova: Droz.

Shotter, J. (1993): Conversational realities. Londres: Sage.

Trabant, J. (1996): La scienza nuova dei segni antichi. Bari: Laterza.

Vico, G. (1990): Scienza Nuova (1744), a Opere, A. Battistini ed. Milà: Mondadori, pàg. 410-971 [SN44]. [Cito pel número de paràgraf. La traducció és meua.]

Amadeu Viana
Universitat de Lleida
aviana@filcat.udl.es