Pragmàtica i estilística, per Vicent Salvador

És inherent a la pragmàtica la consideració de la variació lingüística i, especialment, la relativa als factors contextuals, terreny on aquella sovint conflueix temàticament amb algunes aportacions de l’estilística. Aquest paper revisa algunes aportacions rellevants que s’han fet des de perspectives relacionades amb el tractament de l’estil (estudis literaris, sociolingüística, funcionalisme sistèmic) i estableix algunes línies de la reflexió sobre una estilística de la llengua, entorn de la tripartició de Buhler en símptoma, senyal i símbol. Finalment, s’exemplifica aquesta aproximació, sense ignorar la dimensió ideològica, amb la referència a alguns temes d’anàlisi.

Sumari

1. Preliminars

2. Els estudis literaris

3. La variació social i funcional

4. Símptomes, senyals i símbols

5. Alguns objectes d'aplicació de l'estilística

6. Conclusions

7. Bibliografia de referència

1. Preliminars

Certament, no és fàcil definir els límits de l’estilística respecte a algunes disciplines veïnes com són la retòrica, la microsociolingüística o la pragmàtica. El rètol disciplinar "estilística" es relaciona amb autors i escoles molt concrets, com ara Charles Bally, i posteriorment l’estilística idealista, Leo Spitzer, Dámaso Alonso i Amado Alonso. En un altre ordre de coses, es pot vincular també als estudiosos de la variació funcional de la llengua, on el terme "estil" se solapa amb el de "registre", més emprat en aquest àmbit epistemològic. Recentment alguns lingüistes han posat de nou en circulació aquesta denominació disciplinar entroncada amb l’antiga retòrica, i alhora se cerca sovint en Bally les arrels d’una estilística de la llengua, més enllà dels actes individuals de parla, i no limitada a l’àmbit de la creació literària (Adam 1997). A més, la proximitat amb alguns dels interessos pragmalingüístics, com ara la teoria dels actes de parla, l’estudi de la cortesia o la concepció de la metàfora i la ironia des de la teoria de la pertinència, ultra el fet mateix de l’interès dels estudiosos actuals de l’estil en les aportacions de la pragmàtica, són, tot plegat, factors que han propiciat una nova etiqueta disciplinar ben explícita en aquest sentit: "pragmaestilística". Dit això, com a constatació de la complexitat del tema i de les possibles connexions amb l’objecte d’estudi de la pragmàtica, convé revisitar ara algunes àrees epistemològiques on l’estilística ha estat conreada, a fi d’examinar posteriorment les diverses dimensions de l’estil.

2. Els estudis literaris

Com és sabut, l’estudi de l’estil troba el seu origen en la Retòrica, i d’una manera particular en l’elocutio o elaboració de l’expressió, que va anar guanyant protagonisme al llarg del temps amb l’afebliment d’alguns dels components clàssics de la Retòrica. En efecte, amb el decantament de l’interès d’aquesta vers el discurs escrit, la memoria i l’actio-pronuntiatio eren relegades a un lloc secundari, i la inventio, sobretot a partir del segle XVI, va desplaçar-se en bona mesura des de la retòrica (l’art de bene dicere) cap a la lògica (l’art de vere dicere). L’altre component important de la Retòrica, la dispositio, es veuria potenciat segles més tard, amb la irrupció de la narratologia i de la lingüística textual, però durant molts anys no havia trobat gaires punts de contacte amb una lingüística que assumia com a sostre màxim el marc oracional. En canvi, l’estilística, centrada prioritàriament en l’estudi de les microestructures, podia buscar un instrumental analític en l’estudi lingüístic de temes com són l’adjectivació, els verbs o l’ordre dels mots en l’oració. (Cal dir que, certament, l’estilística no té per què limitar-se a l’estudi microestructural, i aquí defensem una concepció de més ampli abast, però sens dubte aquest ha estat tradicionalment el seu camp d’aplicació preferent). D’altra banda, el vocable "estil" té, en el discurs ordinari, millor premsa que el de "retòrica", i aquest és també un factor que ha contribuït a la circulació del terme disciplinar corresponent per davant del de "retòrica", amb el contingut del qual conserva tanmateix una estreta relació (Enkvist 1985).

Sigui com sigui, aquesta hereva de l’elocutio i, en general, de l’antiga retòrica va seguir un camí de vinculació progressiva a l’esfera dels estudis literaris. La percepció de les figures retòriques –un dels seus objectes d’estudi- com a recursos d’expressivitat i elaboració estètica, sovint gairebé com a mer ornament, va afavorir aquest itinerari de literaturització. És clar que avui aquestes figures, i d’una manera destacada la metàfora i la ironia, són sovint estudiades des de perspectives d’argumentació jurídica (Perelman, per exemple) o des de la pragmàtica de la pertinència (Sperber i Wilson), o, si més no pel que fa a la metàfora, en la semàntica cognitiva (G. Lakoff). Fins i tot Bally, el pioner de l’estilística moderna, va insistir més aviat en l’expressivitat del llenguatge ordinari (López García 2000). Però, tot i això, el seu principal àmbit d’aplicació ha estat l’anàlisi dels textos literaris. Sobretot així ha estat fet des d’una concepció de l’estil literari com a distanciament respecte al llenguatge ordinari i fins i tot, de vegades, com a transgressió de les pautes idiomàtiques habituals.

Ara bé, la idea de tria, d’opció significativa entre diverses variants, hi és sempre indefugible. L’estil d’un autor o d’una obra és determinat pel seguit d’opcions que el text realitza entre el ventall de possibilitats que la llengua ofereix a cada cas i que varia de manera notable quan les operacions traductores l’han de "traslladar" de sistema lingüístic (Marco 2002). És per això que entre una estilística dels actes individuals de discurs i una estilística de la llengua hi ha ponts molt transitats. Per posar-ne un sol exemple, d’això: quan Spitzer fa la seva magistral anàlisi de l’estil de Racine com una estratègia de l’expressió "amb sordina", va repassant la sèrie d’opcions preses pel dramaturg francès a cada pas, però en presentar el valor de cada una d’aquestes tries va dibuixant algunes línies mestres d’una estilística de la llengua francesa, ja que remet contínuament al repertori de variants corresponent a cada una de les variables estudiades.

3. La variació social i funcional

Atès que la realització de les unitats lingüístiques no és uniforme sinó diversa, la tria entre les possibilitats ofertes en cada cas per la llengua s’investeix de significativitat d’una mena o altra. Pot tractar-se de l’adscripció del parlant a un grup social definit per l’edat, el nivell sociocultural o la proximitat geogràfica (variació de tipus dialectal), o bé es tracta d’un exercici d’adequació de l’usuari al context comunicatiu tal com el percep, l’interpreta o el construeix (variació de tipus funcional). Més enllà del món de la literatura, però sense excloure’l tampoc, l’estilística ha de donar compte del valor d’aquest darrer tipus d’opcionalitat en tota mena de discursos, en tant que variació situacional que és alhora individual i col·lectiva (Garrido Medina 1997).

En efecte, com en la variació de tipus dialectal, també aquí hi ha una correlació entre variació lingüística i variació social, entre llengua i societat, ja que les pautes que regeixen la modulació estilística dels discursos corresponen a un constructe socialment elaborat, compartit en virtut d’unes convencions que van consolidant-se i transformant-se al llarg de la història de la llengua. Així, per exemple, els primer usos històrics del perfet perifràstic varen consistir inicialment en un efecte d’expressivitat literària individual que es donava en gèneres narratius com són les cròniques medievals –un recurs de vivacitat i dramatització mitjançant el present històric amb un verb de moviment. Però amb el temps ultrapassen el marc genèric de les cròniques i el valor d’opció individual original per convertir-se, per mitjà d’un procés de canvi lingüístic encara no conclòs avui, en una de les dues variants de la variable "passat perfet" en català. Esdevé, doncs, una variant estesa i convencionalitzada com a estructura lingüística, gramaticalitzada, per dir-ho de manera concisa. A més, des d’una perspectiva sociolingüística, correspondria a la categoria de marcador en el sentit de Labov, ja que la alternança d’ambdues variants respon a factors dialectals (distribució geogràfica actual en els territoris de llengua catalana) i alhora a factors estilístics (no només en el sentit simplificat que Labov dóna a la dimensió estilística com una atenció acurada envers el propi discurs, sinó en el si d’un ventall multidimensional de factors: oralitat o escriptura, informalitat o solemnitat, fins i tot un cert arcaisme en el cas del perfet simple) (Salvador 2001). Però el que cal destacar ara és que un fet d’estil creatiu, històricament situable en el seu origen, ha anat estabilitzant-se com a estructura del sistema lingüístic català, el perfet perifràstic, l’ús del qual no correspon ja a una voluntat d’originalitat sinó que adopta el valor d’una opció d’alternança gramatical més o menys regulada per convenció.

Ara bé, aquestes pautes regulades per convenció social no determinen varietats lingüístiques en sentit fort, enteses com a subcodis de la llengua, sinó que han rebut una caracterització més dinàmica a partir de la noció funcional de registre, que ha sovintejat en els estudis de teoria de la variació, especialment en allò que respecta a l’eix oralitat / escriptura, i que avui troba suport metodològic en les tecnologies pròpies de la lingüística de corpus (Biber et a.i 1998; Payrató i Alturo eds. 2002).

Però la caracterització teòricament més potent de la noció de registre procedeix segurament del funcionalisme sistèmic, on el concepte és definit en termes de potencial de significat (meaning potential), una configuració de recursos semàntics que va associada, per als membres d’una comunitat lingüística i cultural, a un tipus de situació (situation type). En el si de la tradició firthiana de la lingüística britànica (i australiana), llengua i activitat sociocomunicativa constitueixen un tot indissociable, raó per la qual la lingüística no pot renunciar a l’estudi sistemàtic dels paràmetres contextuals que contribueixen a modular el discurs.

Així, per a Halliday i els seus deixebles, la noció de registre estableix un model del context a partir de la interacció de tres factors com són el camp (field), el tenor (tenor) i el mode (mode), que corresponen respectivament a sistemes d'activitat social, a relacions de poder i solidaritat entre els participants i, en tercer lloc, a la distància semiòtica que es configura en funció dels mitjans de comunicació emprats. Cada un d’aquest tres factors, al seu torn, es relaciona amb un dels tres tipus de significat que vinculen l’organització lingüística amb l’organització social: el significat ideatiu que "naturalitza" la concepció de la realitat a través d’una activitat social institucionalitzada; el significat interpersonal que materialitza les relacions socials; i el significat textual que semiotitza la comunicació i l’organitza seqüencialment. D’altra banda, en un nivell més comprehensiu de la modelització del context, caldria situar la noció de gènere, que correspon al sistema de processos socials institucionalitzats i teleològics (goal-oriented) a través dels quals s’organitza l’activitat social en cada marc cultural (Martin 1992, 2001).

Podem, per tant, dir que el constructe teòric "gènere" permet explicar l’adopció de postures o papers (tant per part dels enunciadors com dels receptors) en la interacció comunicativa i, doncs, també la manera com s’organitza la tria de registres adequats en cada cas. Així mateix, en un nivell inferior, el constructe "registre" correspon als mecanismes que guien la tria de recursos lexicogramaticals més oportuns o més eficaços dins el repertori estilístic de la llengua.

Per descomptat, aquesta teorització pretén donar compte d’uns models contextuals d’ordre interpretatiu que tindrien existència en tant que representacions mentals mitjançant les quals els parlants, en un àmbit linguisticocultural concret, determinen moltes de les propietats de la producció i la recepció dels discursos. Entre aquestes propietats dels discursos ocupen un lloc destacat les tries estilístiques. Des d’aquesta perspectiva, l’estil hauria de ser considerat com un conjunt de propietats formals del discurs que són funció dels models contextuals (Van Dijk 2001).

Hi ha una sèrie de corol·laris d’aquest plantejament, si no és que ens recloem en una visió ahistòrica, individualista i desideologitzada de l’estil com a mera manifestació "expressiva" d’una personalitat individual. En efecte, des del punt de vista de l’anàlisi crítica del discurs, aquests models contextuals que guien les tries estilístiques dels parlants són interpretacions subjectives de les propietats dels contexts i de la seva tipologia, i estan evidentment sotmesos a un control ideològic. En aquest sentit, doncs, l’estil esdevé una de les manifestacions més evidents de la ideologia, una representació d’aquesta i un factor determinant en la seva reproducció social (Van Dijk 1998). Però passem ara a examinar el funcionament d’aquestes propietats dels discursos que constitueixen l’estil des de l’angle del seu valor siginificatiu com a opció entre les possibilitats ofertes per la llengua.

4. Símptomes, senyals i símbols

Si partim de la triple funció del llenguatge en termes del model de Buhler, podem parlar de símptoma quan el signe remet al seu productor o emissor; parlarem de senyal en la mesura que l’activitat semiòtica apunti cap a l’efecte sobre el receptor; i parlarem de símbol en la mesura que s’hi remeti a un referent extern denotat pel signe. És des d’aquesta triple perspectiva que podem comprendre millor algunes de les oscil·lacions d’aquesta àrea d’estudi.

De fet, una bona part dels treballs d’estilística han insistit en la primera d’aquestes funcions, la de l’estil com a símptoma, que consisteix a remetre a l’origen del discurs, al subjecte de la producció discursiva. El valor indicial de l’estil pot referir-se a la personalitat (o bé a l’inconscient) d’un autor literari o de qualsevol altre emissor. Així, si en els estudis literaris sovint s’ha volgut buscar en les marques reiterades d’estil un argument per a la identificació d’una autoria textual, també en la lingüística forense s’ha cercat en els trets d’estil recurrents una base per a demostrar pràctiques de plagi ("The plagiarism machine") o desvetllar anomimats amb conseqüències legals o per implicacions criminals. Darrere d’aquest enfocament hi ha una noció clau de l’estilística: la de la tria personal. Però és obvi que aquests fenòmens concrets de tria no poden ser definits si no és per referència a un marc d'opcions possibles, a un repertori de variació que estableix l’univers de les alternatives practicables.

Pel que fa a la segona funció, la de senyal, cal recordar que l’estilística hereta la dimensió persuasiva de l’antiga retòrica, o almenys l’èmfasi en l’efecte aconseguit (si més no, procurat) en l’auditori. En termes més actuals, diríem que l’estil proposa un punt de vista als receptors del discurs, o més exactament, els imposa aquest punt de vista ja que hi actua com a filtre, sovint imperceptible i en tot cas ineludible, en la mesura que l’estil és un component essencial de la semiosi textual. Dit d’una altra manera, per mitjà de les opcions estilístiques preses en un discurs, aquest fa veure les coses des d’un punt de vista prèviament configurat. Aquesta imposició, abans del seu eventual efecte persuasiu, té una dimensió merament cognitiva, per tal com configura la percepció dels receptors com a condició necessària per a la seva persuasió. Tal constatació ens mena ja a la tercera de les funcions esmentades, en la mesura que l’esbiaixament cognitiu propi de l’adopció d’un punt de vista remet al contingut semàntic del discurs.