Pragmàtica i estilística, per Vicent Salvador

La consideració de l’estil com a símbol suscita en especial la qüestió de les relacions semàntiques de sinonímia. Així, des d’una concepció restrictiva de la semàntica com a estudi exclusiu del component logicoreferencial, la sinonímia consisteix en una identitat dels significats bàsics o denotatius, salvada la qual, dos mots o expressions poden ser considerats sinònims. Des d’aquesta perspectiva, els valors diferencials dels elements d’un conjunt sinonímicserien rellegats a la zona subalterna del sentit connotatiu, de la subjectivitat i del context d’ús entès com a nebulosa anòmica, o si més no aliena al marc epistemològic de la lingüística.

L’estilística, des d’aquest plantejament, semblava rebre l’encàrrec de glossar de manera impressionista aquests valors diferencials de caràcter subsidiari. És clar que l’entrada en escena de la pragmalingüística ha permès incrementar el grau de sistematització dels factors contextuals. I, per altra banda, el desenvolupament de diversos enfocaments més amplis (o més pragmàtics, si es vol) de la semàntica, com és la teoria de l’argumentació en la llengua (TAL) formulada inicialment per Ducrot, possibilita la consideració de molts d’aquests valors, abans residuals, com a elements inscrits per convencionalització en les estructures de la llengua. Molts parells (o conjunts) sinonímics deixen així de ser-ho, en la mesura que un estudi lingüístic permet establir explícitament les diferències semanticopragmàtiques entre unes expressions sinònimes (o, dit en termes mitigadors de tipus eufemístic, "quasisinònimes") que esdevenen així unitats lingüístiques diferenciades, bé per la incorporació d’unes especificitats pragmàtiques (per exemple, en relació amb els actes de parla indirectes o amb la cortesia), o bé per l’emergència d’uns valors "connotatius" cap al nivell de factors estructurals del significat (per exemple, la inscripció de punts de vista axiològics en unitats lèxiques).

Altres vegades, aquesta progressió en la diferenciació de les unitats sinonímiques procedeix de l’estudi rigorós dels contextos d’ús i de la correlació existent entre la variació lingüística i la variació social. Com hem vist, la sociolingüística variacionista, per un costat, i els estudis del funcionalisme sistèmic sobre la noció de registre, per l’altre, es troben a la base d’aquesta funcionalització de l’estilística que tendeix a restringir el concepte de sinonímia. No cal repetir ara la coneguda anècdota reportada fa anys per Martin Joos: des del moment que hi ha més d’un rellotge a la mateixa estació de ferrocarril, les forces de l’especialització comencen a operar. En efecte: si marquessin exactament la mateixa hora, ¿per a què en voldríem dos, de rellotges?

Vistes així les coses, aquesta estilística que concedeix vigoria a la funció simbòlica fa recular la barrera de l’entropia (socio-)lingüística, malda per reduir determinades àrees assignades tradicionalment a la variació lliure tot convertint-les gradualment en parcel·les sotmeses a pautes reguladores de la variació i, per tant, susceptibles de descripció sistemàtica. Tot seguit indicarem alguns dels temes que ofereixen avui un tractament estilístic més prometedor des d’aquesta perspectiva.

5. Alguns objectes d’aplicació de l’estilística

Passem a considerar, a tall de mostra, l’estilística d’algunes estructures de la llengua: la combinatòria fraseològica, la inscripció dels biaixos sociognitius en el lèxic i la mecànica de les nominalitzacions semàntiques.

Pel que fa al primer, cal dir que la fraseologia és avui una àrea força atractiva per als lingüistes, en particular des dels àmbits de l’aplicació a la lexicografia contrastiva i a la traducció (Corpas 1998). Després d’una etapa en què s’insistia a valorar la creativitat lingüística i la perspectiva de la lliure combinatòria (open choice), es va insistir més en la mesura en què els parlants operen amb peces "prefabricades" de discurs. L’ús literari dels modismes, parèmies i clixés ha rebut l’atenció dels estudiosos de l’estilística, sovint pel que fa a l’efecte d’originalitat que comportava la seva manipulació o ruptura com a recurs de desfamiliarització. Però l’anàlisi estilística no és aliena avui a les maniobres "rutinitzades" que faciliten la producció i la interpretació dels discursos, d’acord amb les pautes de cada registre o de cada gènere. Hi ha, així, una fraseologia característica del discurs jurídic, dels documents administratius, de l’article científic, de la recensió crítica, de la notícia periodística, de l’arenga electoralista, del teleevangelisme, de la tertúlia radiofònica o fins i tot del xat d’internet. Aquesta pràctica fraseològica (que sovint pren cos en les meres col·locacions habituals de mots i que avui la lingüística de corpus pot ajudar a estudiar amb més base empírica) fomenten un cert automatisme productiu i interpretatiu i faciliten la identificació immediata de registres i de gèneres. La seva potència com a mecanisme de reproducció de la ideologia és ben remarcable, sobretot pel fet que contribueix a "naturalitzar" el discurs i dificultar en conseqüència la presa de postura crítica. No és res de nou, ja que el refranyer ha funcionat així durant molts segles (sovint un refrany no és sinó un ideologema que adopta la forma seductora del trop), però la menor visibilitat que assoleixen avui aquestes combinacions rutinitzades incrementen la seva operativitat ideològica en el discurs dels mass-media actuals.

Un altre cas correspon a l’anàlisi dels biaixos sociocognitius del lèxic, és a dir, d’uns punts de vista axiològics que han anat convencionalitzant-se al llarg del temps en el si d’una comunitat lingüísticocultural i que han cristal·litzat finalment en les estructures mateixes de la llengua. Des de la perspectiva de la Teoria de l’Argumentació en la Llengua, desenvolupada posteriorment en una teoria dels topoi, allò rellevant és el fet que moltes unitats lèxiques "imposen" als parlants un punt de vista, bé eufòric o bé disfòric (Raccah 2000). Així, parlar de "xafagor" (i més encara l’espanyol "bochorno", que admet, a més del seu significat climàtic literal, una projecció metafòrica de contingut psicologista), "balafiar", "emigrant" o "terrorisme", implica una perspectiva axiològica inseparable d’aquestes unitats lingüístiques. Paral·lelament, "càlid", "inversió", "turisme" o "lluita d’alliberament" duen indefugiblement adscrits uns punts de vista més o menys eufòrics. Així mateix, en els graus d’una escala de valors, "perill" és clarament disfòric, mentre que un vocable quasi sinònim com és "risc" ho és menys, i fins i tot en certs contextos (en certa teologia cristiana, per exemple) pot esdevenir més aviat eufòric. La publicitat comercial i la propaganda política n’han pres bona nota, com és obvi, de tot això. El que cal subratllar ara és que aquest biaix adoptat resulta inevitable un cop el parlant ha triat aquesta opció com a conseqüència d’una opció estilística. Sense oblidar que aquesta tria és condicionada per unes inèrcies sociodiscursives, per un habitus adquirit. I, recíprocament, el receptor ha de contravenir aquestes inèrcies si vol practicar una interpretació crítica del discurs.

L’última il·lustració que proposarem és la de l’estil nominal o nominalitzat (Salvador 2000). Aquí l’alternativa s’estableix entre l’expressió de processos (i qualitats) mitjançant construccions oracionals que contenen verbs (i sovint adjectius) o bé mitjançant sintagmes nominals on la informació és reduïda i compactada i que permeten percebre aquells processos o qualitats com a entitats. Així, parlar de "les adopcions il·legals", "la bellesa masculina", "un moviment sísmic catastròfic" o "la salut i la malaltia", constitueixen opcions estilístiques alternatives a unes altres maneres de referir-se a continguts (més o menys) equivalents per mitjà d’oracions completes, que normalment són molt més explícites i matisades: "hi ha parelles que adopten/han adoptat/adoptarien criatures contravenint la llei"; "els/alguns/aquests/ homes són/han estat/esdevindran/semblen bells"; etc. És fàcil de veure, en tot cas, que a expressió nominalitzada corresponen generalment diverses possiblitat d’expressió oracional.

Sens dubte, les opcions nominals són més "econòmiques" i faciliten la creació de taxonomies pròpies dels discursos especialitzats, o si més no d’un registre formal i tendent a una certa opacitat, per mitjà d’uns processos de terminologització ben rellevants des d’un plantejament sociocognitiu. De la mateixa manera, l’opció per aquesta expressió sintètica permet agilitar, gràcies al funcionament anafòric, la progressió temàtica d’un text: "Ahir un avió de la Panam va caure a l’oceà.... L’accident no ha tingut...").

Ara bé, al costat d’aquests avantatges estratègics de l’estil nominalitzat en l’economia expressiva, és obvi el seu paper reductor de la informació: dades sobre el temps, el lloc o els participants, així com factors de modalització, que, una vegada tot compactat en el paquet nominal, són difícilment recuperables; també és observable l’efecte que consisteix en la presentació dels processos concrets com a entitats abstractes. La importància ideològica del fenomen és palesa, en tant que manipulació de la informació processada, com és particularment notable en el cas de certes anàfores nominalitzadores que imprimeixen al discurs un biaix fortament interpretatiu ("Els manifestants travessaren sorollosament la closa... Aquesta irrupció/gesta/invasió va provocar...").

6. Conclusions

Després d’aquesta panoràmica dels estudis estilístics i de la seva funció en l’àmbit de les ciències del llenguatge, podem precisar de manera succinta algunes orientacions finals sobre aquest vessant disciplinar que, tanmateix, no tenen cap pretensió d’exhaustivitat: a) va més enllà de la literatura, sense deixar de banda aquestes pràctiques discursives institucionalitzades; b) se situa en el marc de la llengua, en el si de la qual les estructures permeten una variació que es funcionalitza i s’ompli de significació individual/social; c) en conseqüència, el camp de la variació lliure es redueix en la mesura que pot avançar-se en la sistematització dels factors determinants, tant per la banda dels registres i gèneres com dels valors ideològics; d) les aportacions de la pragmalingüística i de l’anàlisi del discurs hi són indefugibles a fi de definir la diversitat dels estils d’expressió i la rellevància sociolingüística i ideològica de les opcions estilístiques.

7. Bibliografia de referència

ADAM, J. M. Le style dans la langue. Une reconception de la stylistique. Lausanne: Delachax et Niestlé, 1997.

BIBER, D. et alii. Corpus linguistics. Investigating laguage structure and use. Cambridhge: C.U.P., 1998.

CORPAS, G. "Criterios generales de clasificación del universo fraseológico de las lenguas, con ejemplos en español y en inglés". A: ALVAR, M.; CORPAS, G. (eds.) Diccionarios, frases, palabras. Málaga: Universidad de Málaga, p. 1591-87.

ENKVIST, N. E. "Text and discourse linguistics, rhetoric, and stylistics". A: VAN DIJK, T. A. (ed.) Discourse and literature. New approaches to the analysis of literary genres. Ámsterdam/Philadelphia: John Benjamins,1985, p. 11-38.

GARRIDO MEDINA, J. Estilo y texto en la lengua. Madrid, Gredos, 1997.

LÓPEZ GARCÍA, A. "La escuela española de lingüística y la pragmática", Caplletra 29, p.13-22, 2000.

MARCO, J. El fil d’Ariadna. Anàlisi estilística i traducció literària. Vic, Eumo, 2002.

MARTIN, J. R. English text. System and structure. Amsterdam, Benjamins, 1992.

MARTIN, J. R. "Cohesion and texture". A: SCHIFFRIN, D. et alii (eds.). The Handbook of Discourse Analysis. Oxford: Blackwell, 2001.

PAYRATÓ, L.; ALTURO, N. (eds.) Corpus oral de conversa col·loquial. Materials de treball. Barcelona: Universitat de Barcelona, 2002.

RACCAH, P. Y. "Un topos, sinon rien". A: SALVADOR, V.; PIQUER, A. (eds.) El discurs prefabricat. Estudis de fraseologia teòrica i aplicada. Castelló: UJI, 2000, p. 409-421.

SALVADOR, V. "L’estil nominalitzat", Caplletra 29, 2000, p. 69-82.

SALVADOR, V. Els arxius del discurs. Barcelona: P.A.M, 2001.

VAN DIJK, T. A. "Critical Discourse Analysis as a method for the research in social sciences". A: WODAK, R.; MEYER, M. (eds.), Methods of Critical Discourse Analysis. London: Sager, 2001, cap. 6.

VAN DIJK, T. A. Ideology. A multidisciplinary approach. London: Sage, 1998.

Vicent Salvador
Universitat Jaume I
vsalvador@fil.uji.es