La pragmàtica, com l’anàlisi del discurs, supera l’estudi estructural de la frase i se centra en unitats superiors –actes de parla i intervencions dialògiques. A més, enfoca el seu objecte d’estudi mitjançant la consideració de la construcció del context, del coneixement de la intenció del parlant i de l’establiment dels implícits que ha de descabdellar l’oient. En aquest article projectem el concepte d’orientació discursiva sobre alguns enunciats argumentatius emesos pels caps de llista de les eleccions del mes de novembre de 2003 al Parlament català.

Sumari

1. Introducció

2. Aportacions de la pragmàtica

3. Pragmàtica i discurs argumentatiu

4. Conclusions

5. Bibliografia

1. Introducció

Cap als anys setanta i empesos pel salt que havia fet la teoria de l’enunciació a l’hora de diferenciar les frases i els enunciats, els enunciats i les enunciacions, un grup de teòrics mira de superar el límit de la frase i de comprendre la interpretació dels discursos, és a dir, d’unes seqüències no arbitràries d’enunciats.

De fet, la idea inicial és que, a més de les unitats lingüístiques conegudes (fonemes,morfemes, sintagmes, lexemes) pertanyents als diversos nivells de caracterització d’una llengua, es pot postular una altra unitat d’anàlisi nova, que depassaria el límit de la frase i que seria el discurs.

El discurs podia ser entès o bé com una unitat lingüística estructural superior a la frase, (1) o bé com una unitat comunicativa lligada al subjecte que la produeix, (2) o bé com el resultat d’una pràctica humana íntimament relacionada amb les ideologies socials. (3)

Ben aviat es perfila un principi universal, molt sovint més de tipus intuïtiu que formulable, que anomenarem Principi de coherència, segons el qual el discurs és una seqüència coherent de frases i qualsevol discurs és interpretat a partir del convenciment que és quelcom coherent.

També es postulen uns certs elements lingüístics com a marcadors d’aquesta coherència, com indicadors que col·laboren a cohesionar-lo. Es parla de pronoms, descripcions definides i sintagmes nominals anafòrics discursius; d’el·lipsis; de connectors pragmàtics i de temps verbals.

I pel que fa a l’estructura, es parla de la macroestructura i la microestructura, segons Van Dijk, del discurs, fent referència a la semàntica i la sintaxi que vehicula. I s’assenyala, sobretot des de l’Escola de Ginebra, un conjunt de marques lingüístiques que col·laboren a bastir-la:

D’una banda, els marcadors de funcions il·locutives, és a dir, els verbs performatius, les marques de llenguatge indirecte o les dislocacions sintàctiques. D’una altra, els marcadors de funcions interactives, com els que estructuren la conversa i els canvis de torn de parla. I d’una altra, els connectors.

De totes maneres, la qüestió més discutida i més discutible va ser, i és, la de la delimitació de les unitats constitutives del discurs. Es podien escollir les frases gramaticals, o els enunciats, és a dir, les frases en ús. Però també, en la dècada dels 90, i a partir dels estudis de la conversa, duts a terme per l’Escola de Ginebra, es defensa que la unitat constitutiva del discurs pot ser perfectament l’acte de parla –és a dir l’enunciació d’una frase gramatical completa (Reboul & Moeschler 1998,29). A aquesta idea se sumen, per exemple, els estudis de Ducrot.

2. Aportacions de la pragmàtica (4)

És evident que l’anàlisi del discurs té una finalitat molt propera a la de la pragmàtica, perquè el discurs no deixa de ser, doncs, una seqüència de frases en funcionament, és a dir d’enunciats. Però mentre que els analistes del discurs expliquen la interpretació dels elements sense sortir del llenguatge, la pragmàtica recorre a altres àmbits de l’activitat humana (creences, sentiments, sabers, intencions…). Tan sols així pot explicar com s’interpreten els enunciats i com s’arriba a aconseguir que aquesta interpretació es faci amb èxit. Només amb consideracions de tipus pragmàtic superem la pregunta "què significa aquest enunciat?" i responem "per què s’ha produït aquest enunciat?".

Ms: Vagi una mica de pressa a convèncer el PSOE perquè tenim pressa tots plegats per fer tot això. (5)

Mr: Vostè llegeix els diaris? (6)

Per saber la raó per la qual Mr enuncia la pregunta, cal tenir en compte moltes consideracions de tipus pragmàtic, per exemple, el grau de pertinència que té la qüestió: molt alt tractant-se d’un debat polític. Mentre que l’anàlisi del discurs sols podrà dir que és una resposta a l’observació de Ms o podrà explicitar quina mena de frases hi ha en cada intervenció, la pragmàtica explicarà quina mena de resposta és, a partir de la formulació d’un o més implícits. Per exemple, "si llegís els diaris sabria que ja ho he fet moltes vegades", o "com que n’estic segur que llegeix els diaris crec que vostè sap perfectament que ja ho he fet, per tant, la seva observació és innecessària". Amb l’enfocament pragmàtic el lingüista arriba a esbrinar quina és la intenció que té Mr a l’hora d’escollir "Vostè llegeix els diaris?", i per què ha seleccionat aquest enunciat i no un altre.

L’objecte de la pragmàtica és "l’ús i els usuaris del llenguatge" (Haberland & Mey 2002, 1673), i l’ús del llenguatge –entès com a capacitat i activitat humana universal- necessita elements no lingüístics per ser interpretat, perquè se serveix de processos inferencials i necessita coneixements generals del món. "L’estudi de l’ús del llenguatge ha d’explicar com s’aconsegueix que les frases usades siguin interpretades pels interlocutors amb èxit" (Reboul & Moeschler 1998, 35).

Què té de nou la teoria pragmàtica? Quins elements nous hi entren en joc? Com a base fonamental se sostenta en l’estratègia de l’intèrpret, que atribueix als altres parlants racionalitat, desitjos i estats mentals, i que s’orienta a la predicció del seu comportament –sobretot interpretatiu. A més, la teoria pragmàtica té tres conceptes centrals: context, intenció i implícit.

Evidentment no són pas conceptes que no hagin estat usats abans per altres aproximacions al llenguatge, concretament el context té un paper rellevant en l’antropologia cultural, derivat de la idea de "context de situació" de Malinowski (1949), és a dir, de les condicions generals en les quals es parla una llengua. Per a l’antropòleg, expressió i situació ja eren indestriables. L’anàlisi del discurs recupera aquest concepte i en fa un dels seus eixos. D’altra banda, la intenció i els implícits tenen un paper fonamental en la teoria dels Actes de Parla i en les formulacions del Principi de Cooperació de Grice. Però tots aquests termes no tenen pas el mateix significat en els diversos paradigmes teòrics.

Pel que fa al context, mentre que el de l’anàlisi del discurs és quelcom exterior als parlants i estàtic, que emmarca l’activitat comunicativa, ve a ser el lloc i el moment en què aquesta té lloc; en la pragmàtica és quelcom personal i dinàmic. Per a Sperber & Wilson (1980), per exemple, no és donat d’entrada, el construeixen els interlocutors enunciat rere enunciat. És un conjunt de premisses que fa referència al coneixement sobre el món, a un conjunt de dades perceptives dels interlocutors i a un seguit d’informacions extretes de la interpretació dels enunciats precedents en cada moment. Teoria del coneixement i lingüística s’hi interrelacionen.

Pel que fa a la intenció, la pragmàtica defensa que el reconeixement de la intenció del parlant condiciona l’èxit de la interpretació global de l’enunciat. "L’interlocutor arriba a una interpretació satisfactòria de l’enunciat, si aconsegueix recuperar el contingut que el locutor tenia la intenció de comunicar-li amb el seu enunciat" (Reboul & Moeschler 1998, 47).

Si, per a Searle, aquesta intenció s’expressa mitjançant unes convencions lingüístiques, que són l’eix fonamental, i la intenció passa a ser quelcom anecdòtic; per a Grice, el significat i la intenció mai són quelcom explícit i transparent, i només es poden recuperar gràcies als implícits.

La teoria pragmàtica de la pertinència d’Sperber i Wilson fa un pas més, i descomparteix la intenció informativa –que és que el parlant vol manifestar un seguit d’assumpcions- i la intenció comunicativa –que és que vol comunicar també la seva intenció en fer-ho.

És evident que per arribar a interpretar aquestes dues intencions, el receptor es veu abocat a treballar amb els sabers implícits de què parlava Grice. Ja som, doncs, en un tercer concepte important, el que engloba tot allò inferit pels interlocutors a partir d’allò dit. En realitat, es tracta d’un saber compartit per tots dos i que saben que ho és.

3. Pragmàtica i discurs argumentatiu

Entre les maneres diferents que té de materialitzar-se l’activitat discursiva, l’argumentació és una de les que ha centrat més l’interès dels estudiosos, pel fet que és omnipresent en l’activitat comunicativa i perquè domina el discurs polític, jurídic i publicitari.

Des de la teoria dels Actes de parla (Searle 1970), podem asseverar que l’acte argumentatiu és un acte il·locutiu que va aparellat a l’acte perlocutiu convèncer, acte que té com a finalitat l’acceptació per part dels interlocutors d’un seguit d’idees –els arguments- que comporten la demostració d’una conclusió.

Van Eemeren (1984, 43-45) caracteritza l’acte il·locutiu convèncer d’aquesta manera:

• Contingut proposicional, el conjunt de proposicions expressades.

• Condició essencial, el fet de dir que aquest conjunt de proposicions serveix com un intent del parlant per justificar una opinió O davant de l'oient.

• Condicions preparatòries, el parlant creu a) que l'oient no acceptarà d'entrada l'opinió O expressada, b) que l'oient acceptarà el conjunt de proposicions emeses, c) que l'oient acceptarà la constel·lació de proposicions com una justificació de O.

• Condicions de sinceritat, el parlant creu que a) O és acceptable, b) les proposicions expressades en els enunciats són acceptables, c) aquestes proposicions constitueixen una justificació acceptable de O.

Dit amb unes altres paraules: el parlant, que sap que té una opinió O que no és acceptada d’entrada per l’interlocutor, usa un seguit de proposicions que considera acceptables i que creu que són una bona justificació de O, perquè aquest modifiqui la seva opinió inicial.

A l’hora de pensar una estratègia per convèncer l’interlocutor, mitjançant la relació entre un o més arguments i una conclusió, té un lloc molt important la definició de l’orientació discursiva. L’orientació discursiva seria el moviment discursiu que volem donar al conjunt coherent d’actes de parla emesos i que volem induir en el nostre receptor. Mentre construïm el discurs li imposem un procediment precís d’interpretació, li oferim instruccions sobre la manera com ha d’atribuir significació a la nostra enunciació. Guiem qui ens escolta pel camí interpretatiu que el durà a entendre el que diem i la intenció amb la qual ho diem. I ho fem plantejant-nos una estratègia, aplicant un esforç a la selecció dels mots i al moviment discursiu, amb vista a aconseguir unes finalitats comunicatives concretes. Si apliquem aquest concepte als discursos argumentatius, podem destriar-ne tres orientacions argumentatives fonamentals: la concessiva, la consecutiva i la conclusiva.

a) L’orientació concessiva, que treballa amb dos actes de parla o dues intervencions. (7) Un que argumenta a favor d’una conclusió r implícita, i un altre que ho fa a favor d’una conclusió –r i que, per tant, qüestiona precisament la pertinència argumentativa del primer acte. A l’hora de sumar les forces oposades dels dos actes el resultat implica –r.

Encara que vinguis, no el veuràs
1                     2

Tu vindràs > el veuràs (conclusió r implícita)
No el veuràs (-r)

2 - posa en evidència que el primer acte no és pertinent argumentativament parlant, perquè la seva conclusió implícita no és acceptable. Dit d’una altra manera, "no serveix de res que vinguis si el que vols és veure’l". (8)

En el corpus analitzat trobem aquests exemples d’orientació concessiva entre actes de parla:

(2) C- És cert que hem pujat més que la mitjana europea (conclusió implícita: hem pujat més que la mitjana espanyola) però hem pujat menys que la mitjana espanyola

(3) Mr- 23 anys de govern donen per molt (concl. impl.: els darrers anys han donat per molt), però els darrers anys no han donat de si.

(4) C- No s’ha aconseguit el millor finançament (concl. impl: no s’ha aconseguit gairebé res), en canvi, sí que hem aconseguit ofensives directes.

(5) Ms- Tenia tot el dret de dir-me que no volia pactar amb mi (concl. impl.: no creia que es pogués pactar amb mi), però en el fons li interessava que haguéssim de pactar amb el PP.