(7) Ms- No sempre l’entenc (concl. impl: no estic informat del que diu), però vaja procuro estar informat.

(8) C- La volem més plena (la sobirania) (concl. impl: la sobirania pot ser plena), però de moment és compartida.

(9) Ms- Ja li he dit que tenia tot el dret (concl. impl.: encara que en tenia el dret no havia de dir que no), Ø (9) simplement subratllo que va dir que no.

(10) C- No ho diu vostè (concl. Impl.: vostè com a cap de llista marca la pauta del que diu la seva coalició), Ø ho diu el senyor Duran Lleida, que va a la seva llista.

I aquests entre intervencions:

(11) Ms- Vostès no van complir les resolucions que obligaven a fer públiques les balances fiscals (concl. impl.: vostès mantenen la seva posició del passat sobre les balances fiscals).

Mr- Però vostè està d’acord que es faci ara?

(12) Ms- La volem més plena (la sobirania), però en aquest moment és compartida (concl. implícita: la sobirania és un tema cabdal per a la gent)

Mr- Aquesta discussió sobre la sobirania no és el que interessa més a la gent, per descomptat.

b) L’orientació consecutiva, que té només dos actes de parla o intervencions. Un és un argument a favor de r i l’altre és precisament la conclusió argumentativa r. La conclusió, doncs, motiva l’argument només pel fet de ser enunciada.

No vols venir, doncs no vinguis.
1              2

1 serveix d’argument de 2. "Com que no vols venir, no ho facis".

En el corpus s’han trobat aquests casos d’orientació consecutiva:

(13) Mr- Ho he dit als ciutadans (concl.) perquè ells ho veuen (arg.).

(14) Mr- Si crees un enemic i no el vences (arg,), doncs aleshores la situació és la pitjor de totes (concl.).

(15) C- Hem estat un partit responsable, amb una actitud positiva i constructiva (arg.), per això ens vam abstenir en el debat d’investidura de Jordi Pujol, en un gest de responsabilitat (concl.).

(16) Mr- Si hi hagués la possibilitat que quedés bloquejat el canvi (arg.), Catalunya estaria davant d’un problema seriós (concl.).

(17) Ms- Li recordo amb el to més amical possible (concl.) perquè no em vull barallar amb vostè (arg.), ni molt menys.

(18) Ms- A vostè li interessava que haguéssim de tenir acords amb el Partit Popular (concl.) perquè vostè tenia l’expectativa de guanyar uns quants vots (arg.).

(19) Mr- Si vostès no aproven l’Estatut (arg.), també l’aprovarem (concl.).

(20) Mr- Acabi, acabi (concl.), perquè no està dient res de nou (arg.).

(21) Ms- Crec que podem fer coses junts (arg.) i, per tant, jo protegiré la relació que tenim (concl.).

(22) C- Estigui tranquil (concl.) que el senyor Mas ja li acaba de dir que el seu Estatut no està per la sobirania (arg.).

c) L’orientació conclusiva, que opera amb tres constituents, en lloc de dos. Un a favor de la conclusió r implícita, un altre a favor de -r ,i un tercer, que actua com a conclusió, que s’orienta cap a -r.

L’home del temps va dir que plouria, però ella no se’l va creure.
1                                     2

De totes maneres, no es va mullar.
                        3

1 ens orienta cap a la conclusió implícita "es mullarà", mentre que 2 ho fa cap a "no es mullarà". El tercer acte, però, va en la mateixa direcció que 2: finalment, no es va mullar. (10)

Les orientacions conclusives no són pas les més habituals en el nostre corpus, potser perquè treballen amb tres actes de parla, cosa que les fa molt complexes i, per tant, més difícils d’interpretar. Però, malgrat tot, en podem destacar les següents:

(23) C- Nosaltres no podíem assumir la responsabilitat de totes les coses que havia fet vostè (concl..: no ens quedàvem les bones). No només de les bones, sinó de les dolentes (arg.2: no ens quedàvem les bones). Les dolentes se les queden vostès (arg. 1 de la conclusió implícita: ens quedem les bones).

(24) Ms- Tenia tot el dret a fer-ho (dir que no) (arg. 1 de la conclusió implícita: pel bé del país), però en el fons ja li interessava que haguéssim de mantenir acords amb el Partit Popular (arg. 2: pel bé del seu partit), perquè d’aquesta manera, probablement, vostè tenia l’expectativa, no pensant en el país sinó pensant en Esquerra, molt legítimament, de guanyar uns quants vots (concl: pel bé del seu partit).

(25) Mr- És que, si vostès no l’aproven (l’Estatut) (arg. 1 de la conclusió implícita: no s’aprovarà l’Estatut), també l’aprovarem (arg. 2: s’aprovarà l’Estatut), i l’aprovarem per gran majoria (concl.: s’aprovarà l’Estatut).

(26) Ms- No sempre l’entenc (concl.: és difícil seguir-lo), perquè de tant en tant el dilluns diu una cosa, el dimarts en diu una altra, el dimecres una altra, el dijous una altra (argument 1 de la concl. impl.: vostè canvia sovint d’opinió i és difícil seguir-lo), però vaja jo procuro estar informat (arg.1: jo aconsegueixo seguir-lo).

(27) Mr- Això que vostè reclama, vostès no hi creuen quan governen (concl: no creuen en les autonomies). Miri que era fàcil durant els anys que vostès van governar perquè tenien les resolucions aprovades en aquest sentit (arg.1 de la concl. impl.: podien haver demostrat que hi creien). Per què no ho van fer? Per la mateixa raó que el senyor Rato, perquè no volen conflictes entre les autonomies (arg.2.: no hi creuen).

(28) Ms- Amb vostès ens va costar déu i ajuda treure el 15% de l’IRPF (Arg. 1 cap a una conclusió implícita: en el passat no volien el millor finançament). ¿I ara vostè diu que no tenim el millor sistema de finançament, quan tenim el 33% de l’IRPF, el 35% de l’IVA, el 40% dels impostos especials i el 100% d’altres impostos? (Arg.2: ara han canviat d’opinió) Escolti, molt millor del que teníem quan negociàvem amb vostès. Per tant, home, una mica d’objectivitat en la informació (Conclusió: vostès canvien d’opinió).

A més de tenir en compte les orientacions argumentatives, també pot ser interessant destacar que en cada una de les intervencions que construeixen els parlants en un diàleg, sigui o no argumentatiu, hi poden incloure diversos actes de parla, dels quals un actuarà sempre de director (AD) i d’altres, que són optatius, faran de subordinats (AS). Així, "Vine, ens ho passarem bé" té dos actes, dels quals "vine" seria el directiu i "ens ho passarem bé" el subordinat. En el corpus s’han trobat aquests exemples, amb un directiu i dos subordinats.

(29) Amb vostès ens va costar déu i ajuda treure el 15 % de l’IRPF.
AD

És com si els hi haguéssim arrencat un queixal en aquell moment, quan
AS1

vostès governaven, no?
                           AS2

(30) Estigui tranquil que el senyor Mas ja li acaba de dir que el seu
AD                                               AS1

Estatut no està per la sobirania, tots contents i tots pel camí de sempre.
                                AS2

Els subordinats acomboien la força il·locutiva del directiu, l’arrodoneix, la complementen. En la llengua parlada se n’utilitzen força. Però, en els discursos d’un debat polític, encara que pugui semblar estrany, no es donen gaire, perquè l’orador disposa de poc temps i eleva molt la densitat informativa de la seva intervenció.

4. Conclusió

Fins aquí, doncs, una aproximació ràpida a la complexitat del discurs i a un seguit de conceptes, extrets de la teoria pragmatica i de la teoria de l'argumentació, que el poden fer més entenedor. S’ha pogut comprovar que l’orientació concessiva és la més habitual en el discurs polític analitzat, seguida de la consecutiva. La conclusiva, en canvi, no s’hi dóna tant, si no és en els trossos monologats, aquells que els polítics porten més preparats –en els primers minuts i en els minuts finals. Les marques pragmàtiques que serveixen per indicar aquestes orientacions són poc variades i, de vegades, fins i tot estan elidides. L’anàlisi comparativa de les orientacions argumentatives dels diversos polítics analitzats ens podria haver aclarit molt la raó del seu grau més o menys alt d’eficàcia.

5. Bibliografia

ANSCOMBRE, J. C. i DUCROT, O. L’argumentation dans la langue. Brussel·les: Madarga, 1983. Traducció al castellà a Gredos, 1994.

BASSOLS; M. Les claus de la pragmàtica. Vic: EUMO, 2001.

DUCROT, O. Les echelles argumentatives. París: Ed. Minuit, 1984.

GRICE, H. P. "Logic and conversation". A COLE, P. & MORGAN, J. (eds): Syntax and Semantics. Vol. 3. Speech Acts. Nova York: Academic Press, 1975. P..41-58.

GRICE, H. P. "Further notes on logic and conversation". A COLE, P. (ed.): Syntax and semantics, Vol. 9. Pragmatics. Nova York: Academic Press, 1978. P.113-128.

HABERLAND, H. & MEY, J. L. "Linguistics and pragmatics, 25 years after". Journal of Pragmatics. [Amsterdam] (2002), vol. 34, n. 12, p.1671-1682.

MALINOWSKI, W. "El problema del significado en las lenguas primitivas". A OGDEN, C. K. i RICHARDS, I. A. El significado del significado. Buenos Aires: Paidós, 1954. Traducció castellana de The meaning of meaning, Londres: Routledge and Kegan Paul, 1949.

MOESCHLER, J. Dire et contradire: pragmatique de la negation et acte de réfutation dans la conversation. Franckfort: Peter Lang, 1982.

MOESCHLER, J. Argumentation et conversation. Élements pour une analyse pragmatique du discours. París: Hatier-Credif, 1985.

MOESCHLER, J. Modelisation du dialogue: répresentation de l’inference argumentative. París: Hermes, 1989.

MOESCHLER, J. (ed.) Argumentation, relevance and discourse. Dordrecht: Kluwer, 1989.

REBOUL, A. & MOESCHLER, J. Pragmatique du discours. París: Armand Colin, 1998.

SEARLE J. F. Speech Acts. An essay in the philosophy of language. Cambridge: Cambridge University Press, 1970. Ed. Castellana, Cátedra, 1980.

SPERBER, D. & WILSON, D. Relevance: Communication and Cognition. Oxford: Blackwell, 1986. 2a ed., 1995.

van EEMEREN, F. H. Speech Acts in Argumentative Discussions. Dordrecht: Foris Publication, 1984.

van EEMEREN, F. H. Fundamentals of argumentation theory: a handbook of historical backgrounds. Mahwah: Earlbaum, 1996.

van EEMEREN, F. H. Crucial concepts in argumentation theory. Amsterdam: Amsterdam University Press, 2001.

van EEMEREN, F. H. i GROOTENDORST Argumentation, communication and fallacies: a pragma-dialectal perspective. Hillsdale: Lawrence Earlbaum, 1992.

Margarida Bassols i Puig
Universitat Autònoma de Barcelona
margarida.bassols@uab.es