La pragmàtica en la tradició
(socio)lingüística catalana, per Núria Alturo

Aquest article descriu el procés d’introducció de la perspectiva pragmàtica en l’àmbit dels estudis sobre la llengua catalana. Es distingeixen tres etapes: els inicis (anys 80), l’expansió (anys 90) i una tercera etapa, encara oberta, que podria ser de consolidació dels estudis pragmàtics sobre la llengua catalana.

Sumari

1. Introducció

2. La pragmàtica

3. La pragmàtica del català
3.1 Els inicis
3.2 L'expansió
3.3 La consolidació?

4. Referències bibliogràfiques

1. Introducció

Aquest article pretén fer un retrat cronològic de l’adopció de la perspectiva pragmàtica en l’àmbit de la recerca sobre la llengua catalana. Més concretament, la nostra intenció és mostrar com ha evolucionat la concepció de la pragmàtica en aquest àmbit i quin ha estat el seu procés d’institucionalització des dels inicis, pels volts del 1980, fins a l’actualitat. No ens ocupem en aquest text de fer una revisió dels objectius de la recerca pragmàtica sobre el català, que són tractats en un altre treball (Alturo, en preparació). (1)

En els apartats següents, distingim tres etapes en el desenvolupament de la pragmàtica del català: els inicis (apartat 3.1), que situem en la dècada dels vuitanta, l’expansió (apartat 3.2), que correspon a la dècada dels noranta, i una tercera etapa que esperem que sigui de consolidació (apartat 3.3), que s’inicia pels volts del 2001. Precedeix aquest retrat cronològic una definició breu del concepte de pragmàtica en què es fonamenta aquest article (apartat 2).

2. La pragmàtica

Els articles que s’apleguen en aquest monogràfic mostren la Pragmàtica com una disciplina polièdrica, fonamentada en tradicions independents (filosòfica, sociològica i antropològica, psicològica i cognitiva, lingüística, literària) que han anat conformant el que alguns autors descriuen com una "perspectiva interdisciplinària sobre l’ús dels recursos del llenguatge en la comunicació humana" (Haberland i Mey 1977, Reyes 1990, Verschueren 1999). La pragmàtica, entesa en un sentit ampli, és una disciplina fronterera, que comparteix tant les inquietuds sistematitzadores de la lingüística dels recursos com l’esperit humanista, obert, de la recerca interdisciplinària sobre el llenguatge.

La conseqüència lògica d’aquesta concepció de la pragmàtica és la necessària acceptació del pluralisme teòric i metodològic, limitada, només, pel respecte a tres condicions bàsiques:

1. La pragmàtica és una disciplina científica, i per tant assumeix que l’ús del llenguatge és sistemàtic i pot ser observat, descrit i explicat. Això vol dir, evidentment, que no pot ser prescriptiva o normativa. La funció del pragmatista no és la de formar i dictar regles de comportament lingüístic, sinó la de descobrir les lleis i els principis que regulen aquest comportament. Aquest fet, és clar, no impedeix l’anàlisi científica de la llengua estàndard en el marc de l’estudi sobre la variació intralingüística, ni l’aplicació d’aquest estudi a diversos camps (com l’ensenyament de la llengua).

2. En tant que la pragmàtica estudia el llenguatge com una forma de comportament, o en relació amb el comportament humà, només les dades que representen aquest comportament s’haurien d’acceptar com a evidència empíricament vàlida.

3. L’activitat lingüística interessa només en la mesura que es relaciona amb el significat que té per a les persones que hi estan implicades. En aquest sentit, l’orientació empírica que s’adopti ha de permetre l’anàlisi del significat en relació amb els processos de producció i d’interpretació.A banda d’aquests requisits bàsics, qualsevol recerca pragmàtica hauria de poder integrar evidències empíriques de les dimensions cultural, social i psicològica de l’ús del llenguatge. Aquesta, però, no deixa de ser una possibilitat ideal, encara avui, malgrat els esforços integradors que s’han anat repetint des dels inicis de la disciplina. De fet, el respecte als requisits bàsics que acabem de formular no és ni ha estat una constant en la recerca pragmàtica, particularment pel que fa a l’ús de dades "reals". Com han subratllat diversos autors (Reyes 1990: 35, Salvador 1997: 206), els orígens filosòfics de la pragmàtica i la seva íntima relació amb la semàntica han afavorit en alguns casos la recerca basada en materials construïts pel lingüista, amb oracions fora de context. Un exemple clàssic d’això que diem són els estudis sobre els actes de parla i sobre les inferències, que tot i constituir una part fonamental de l’estudi del significat en context, s’han basat tradicionalment en oracions aïllades i pensades artificialment. Nogensmenys, la pragmàtica ha evolucionat cap a tècniques d’investigació més empíriques, en part com a conseqüència de la seva íntima relació amb disciplines que "defugen" la idealització de l’objecte d’estudi, especialment la sociolingüística i la psicolingüística, i també gràcies al desenvolupament tecnològic, que ha obert la possibilitat del tractament de grans corpus de llengua real, oral i escrita.

3. La pragmàtica del català (2)

Com la pragmàtica general, la pragmàtica del català s’ha anat configurant des de diferents tradicions que convergien (convergeixen) en l’interès per l’ús del llenguatge, de manera que, sovint, els estudis sobre la pragmàtica del català ens han arribat de la mà de la sociolingüística, la lingüística, la gramàtica descriptiva, l’estilística, la lingüística aplicada... El que tenen en comú aquests estudis, el que fa que ens interessin en aquest article, és que tots comparteixen, com la pragmàtica que hem descrit en l’apartat anterior, una perspectiva interdisciplinària sobre l’ús del llenguatge. Parlar, doncs, de pragmàtica del català no és parlar d’una disciplina autònoma, amb components teòrics i metodològics ben definits i clarament diferenciats dels d’altres disciplines, sinó parlar dels estudis sobre la llengua catalana que incorporen la reflexió interdisciplinària sobre els processos implicats en l’ús a la descripció sistemàtica dels diversos nivells del sistema lingüístic català.

En aquest apartat mostrem com l’interès pels processos de l’ús, i la seva incidència en les estructures lingüístiques, s’ha anat estenent en el marc dels estudis sobre la llengua catalana. Parlem aquí de la reflexió sobre l’enfocament de la recerca, de la voluntat d’aplegar i difondre els interessos sobre l’ús, de l’entrada de l’enfocament pragmàtic en els estudis universitaris, de l’aparició creixent de publicacions en català sobre els temes de la pragmàtica, etc.

3.1 Els inicis

La participació dels estudiosos de la llengua catalana en l’àmbit de la pragmàtica no s’inicia, com ja hem comentat, fins a la dècada dels anys vuitanta. Certament, abans hi havia hagut autors interessats per la variació en l’ús del llenguatge lligada al context (entre d’altres, López del Castillo 1976, Vallverdú 1968, Coromines 1971, Eberenz-Greoles 1979, Vinyoles 1978, o el precedent, llunyà, de Calveras 1925, que reivindica Aracil 1983: 102), però es tractava de treballs aïllats, que no responien encara a una voluntat generalitzada d’obertura cap a les noves tendències que en el context internacional estaven donant peu a l’aparició de la pragmàtica. La sociolingüística catalana, que hauria pogut ser el marc d’entrada d’alguns corrents que condueixen a la pragmàtica, estava massa ocupada, durant el llarg període franquista, en la denúncia de la situació política i cultural de la llengua catalana. D’altra banda, la lingüística catalana mantenia la tradició descriptiva i normativa que predominava en les facultats de filologia espanyoles, i començava molt lentament a interessar-se per altres plantejaments.

En els anys vuitanta la situació canvia. Un sociolingüista, Aracil, inicia l’ensenyament universitari de qüestions relacionades amb la variació lingüística condicionada pel context d’ús. (3) Al mateix temps, altres professionals de la llengua comencen a interessar-se per alguns dels temes de la pragmàtica i produeixen documents que seran claus per al desenvolupament posterior d’aquests estudis: Serrano (1980), Rigau (1981), Payrató (1988) i Salvador (1984a, 1984b). La tasca d’aquest autors, al costat de la d’Aracil i de la d’investigadors que escriuen breus treballs empírics o teòrics sobre temes vinculats a la pragmàtica (Calsamiglia i Tuson 1980, Marí 1983, Cabré 1984), tesines (Viana 1983, Conca 1985) i tesis doctorals (Espinal 1985, (4) Bassols 1988), (5) obrí la lingüística catalana als diversos corrents de la disciplina. Al costat d’aquests treballs individuals, cal recordar també l’aparició de la revista Límits, a més de l’organització dels primers grups i seminaris interessats pels temes que ens ocupen (el Seminari de Sociolingüística de Barcelona, animat per Aracil; la creació del Cercle d’Anàlisi del Discurs, que no pren oficialment aquest nom fins a l’any 1991; l’organització d’alguns seminaris d’anàlisi textual a València i a Lleida, etc.).

En aquesta etapa inicial, la pluralitat de perspectives que conviuen en l’àmbit internacional suscita, entre els investigadors catalans, la reflexió epistemològica sobre el caràcter, i el nom, d’una nova disciplina que s’hauria d’ocupar de donar compte de l’ús de la llengua des d’una perspectiva interdisciplinària (Rigau 1981, Aracil 1982a, 1983, Serrano 1980, 1982, Salvador 1984c, 1990, Cabré 1984, Viana 1986, Payrató 1988). Aracil, un sociolingüista, i Rigau, una lingüista, representen en aquests moments els pols extrems d’un moviment d’obertura cap als nous corrents que en l’àmbit internacional estaven donat peu a la institucionalització de la pragmàtica. (6)

En un article escrit el 1978, que es publica per primera vegada el 1982, Aracil dóna a conèixer algunes de les tradicions que han configurat la pragmàtica moderna: els estudis del discurs francòfons i anglòfons, l’etnografia de la parla de Hymes, el funcionalisme de Halliday, la retòrica comparativa de Kaplan, la filosofia del llenguatge d’Austin i Searle, les recerques de Bernstein sobre els codis elaborat i restringit, la sociologia de la vida quotidiana i del sentit comú (Shutz, Berger) i l’etnometodologia (Cicourel, Garfinkel, Goffman). Per a Aracil, aquests corrents d’investigació haurien de contribuir a la configuració d’una nova disciplina autònoma ("nova" en l’àmbit de la lingüística catalana) que s’hauria d’ocupar dels usos lingüístics en els diversos contextos comunicatius i que tindria com a unitat de treball el discurs o text. L’article d’Aracil enceta un debat en què participen, almenys, tres altres autors: Salvador (1984a,c), Viana (1986) i Payrató (1988). Salvador (1984a,c) manifesta el seu acord general amb les propostes d’Aracil i proposa el que podrien ser les bases d’aquest nou camp epistemològic: la sociolingüística, la semiòtica, la filosofia del llenguatge, la lingüística del text i la teoria literària. Salvador presenta aquest camp com un "programa d’investigació" interdisciplinari i evita fer una proposta definitiva sobre el terme que l’hauria de denominar, encara que manifesta la seva simpatia pel terme estilística, que havia proposat Aracil. Viana (1986) reprèn el fil del discurs encetat per Aracil i Salvador hi afegeix la conveniència de recórrer a la pragmàtica per donar raó dels aspectes interpretatius del discurs. En aquest treball apareixen els dos termes que posteriorment han estat més usats, en l’àmbit de la recerca sobre el català, per denominar el camp de la pragmàtica (o almenys alguns dels possibles acostaments a aquest camp): pragmàtica i anàlisi del discurs. Payrató (1988: 14), finalment, dóna notícia dels plantejaments d’Aracil, Salvador i Viana i aposta per un camp teòric "a cavall entre la pragmàtica i la sociolingüística". (7) En la mateixa època en què Aracil reclama una perspectiva interdisciplinària sobre els usos lingüístics apareix una obra que dóna entrada als plantejaments funcionals i antropològics de la pragmàtica: Signes, llengua i cultura (Serrano 1980), una reflexió personal sobre la cultura catalana des del paradigma de la semiòtica i amb elements dels estudis sobre comunicació no verbal.

Rigau publica el 1981 Gramàtica del discurs, una versió revisada de la seva tesi doctoral (1979, Aspectes d’una gramàtica generativa del discurs o text). En aquest llibre, que es pot considerar l’iniciador de l’orientació més lingüística de la pragmàtica catalana, Rigau fa una síntesi dels temes i de les teories més significatives en el camp de la gramàtica textual i apunta la necessitat de descriure i explicar el discurs des de diversos fronts per tal d’arribar a una teoria del discurs formalitzable. Dos aspectes d’aquesta obra són particularment remarcables: en primer lloc la valoració positiva que s’hi fa de la semàntica generativa, que reflecteix el que en un nivell internacional suposà aquest moviment de cara a l’obertura cap al text i cap a d’altres disciplines des de posicions ortodoxes de la sintaxi i de la semàntica formals; en segon lloc, la presentació de la teoria dels actes de parla d’Austin i Searle i, per primera vegada en català, dels principis i les màximes conversacionals de Grice. Tres anys més tard, Cabré (1984) planteja una reflexió sobre l’àmbit general de l’anàlisi del discurs que enllaça amb el treball de Rigau. En aquest treball, Cabré deixa per a la pragmàtica els aspectes més lingüístics de l’anàlisi del llenguatge en context i situa en la base de l’anàlisi del discurs bona part dels corrents (inclosos els lingüístics) que, des d’una visió àmplia de la pragmàtica com la que hem descrit més amunt, s’integren perfectament en el procés de constitució d’aquesta disciplina (l’anàlisi del discurs de Harris, la teoria de l’enunciació de Benveniste, la teoria dels actes de parla d’Austin i Searle, la teoria de les ideologies de Foucault i Pêcheux, etc.). Aquest text contribuí a difondre els models lingüístics i filosòfics que ja havien estat presentats per Rigau, als quals va afegir la teoria de les ideologies i una referència als models sociolingüístics.

3.2 L'expansió

La dècada dels anys noranta és l’època d’expansió dels estudis pragmàtics en la recerca sobre la llengua catalana. El 1990, dos fets marquen l’inici d’aquesta nova etapa: (a) la publicació d’un monogràfic de la revista Caplletra sobre "Anàlisi del discurs", que s’havia acabat de preparar la tardor del 1989, i (b) la celebració, a Barcelona, del tercer congrés de l’Associació Internacional de Pragmàtica (IPrA). A partir d’aquests fets, la recerca, els programes docents, la publicació de treballs, la formació de grups i l’organització d’activitats (jornades, seminaris...) d’orientació pragmàtica creixeran progressivament.

El monogràfic de Caplletra serví per presentar alguns dels conceptes fonamentals de l’anàlisi del discurs (Salvador), la pragmàtica lingüística (Bassols) i l’anàlisi de la conversa (Cots, Nussbaum, Payrató i Tuson), alhora que s’hi exploraven algunes connexions entre sintaxi i discurs (Viana, Cuenca) i entre llengua i literatura (Conca i Carbó). El tercer congrés de l’IPrA tingué una forta repercussió en la institucionalització de la pragmàtica en l’àmbit català. Era la primera vegada que es reunien els estudiosos catalans interessats per la pragmàtica, la conversa, el discurs. També era una ocasió de participar molt directament en la configuració d’un camp relativament incipient (recordem que era el tercer congrés).