Arran del congrés de Barcelona, els interessos que havien començat a perfilar-se en la dècada anterior es concreten en la formació de grups que organitzen activitats d’intercanvi d’experiències (com el Grup d’Estudis de Pragmàtica, ja desaparegut, que coordinà Lluís Payrató; o les xarxes de grups de recerca que comparteixen interessos més o menys relacionats amb la pragmàtica: Xarxa temàtica La variació lingüística: dialectologia, sociolingüística i pragmàtica, des del 1995; Xarxa temàtica d’Estudis del Discurs, des de 1997, Xarxa temàtica Coneixement, llenguatge i discurs especialitzat, des de 1999), en l’impuls de la creació de corpus orals i escrits (Corpus de Català Contemporani de la Universitat de Barcelona, (8) Corpus Textual informatitzat de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans), (9) i en l’endegament de projectes finançats per l’Administració pública, que permeten a diversos grups d’investigadors iniciar, des de diverses perspectives, l’estudi sistemàtic de l’ús de la llengua catalana. Alguns d’aquests projectes es plantegen, com a primer objectiu, constituir corpus de llengua catalana, orals o escrits, que permetin la descripció sistemàtica de la llengua, com els que ja hem citat, o d’altres que no són a l’abast del públic. (10) D’altres es plantegen en relació amb objectius específics de recerca com els que comentem a Alturo (en preparació).

Al mateix temps, la docència de la pragmàtica s’estén en l’àmbit de la docència universitària. En els estudis de primer i segon cicle a través d’assignatures que tracten específicament aquest camp (Pragmàtica i Català Col·loquial, a la Universitat de Barcelona, Pragmàtica Aplicada Catalana, a la Universitat de Lleida, Pragmàtica i Anàlisi del Discurs aplicada al català, a la Universitat d’Alacant), o bé com a subtema d’assignatures tan diverses com Usos i Registres del Català, Semàntica Catalana, Lingüística Aplicada Catalana, Llengua Catalana, Retòrica, Seminari de Filosofia del Llenguatge, Gramàtica del Discurs, etc. En els estudis de tercer cicle, a través d’assignatures com Dialectologia i Pragmàtica (Universitat de les Illes Balears), Pragmàtica de la Literatura (Universitat Jaume I), Semàntica i Pragmàtica (Universitat Pompeu Fabra), Variació i Registres (Universitat de Barcelona), etc. El resultat d’aquesta presència creixent de la pragmàtica en els estudis universitaris és la producció, en aquesta dècada, d’una trentena de tesis de llicenciatura i de doctorat que incorporen la perspectiva pragmàtica, (11) un nombre encara per sota del que es produeix en altres àmbits de la lingüística i la literatura catalanes.

L’aparició en aquesta època de noves revistes miscel·lànies de llengua i literatura catalanes (A Sol Post, Journal of Catalan Studies, Llengua i Ús, Articles de Didàctica de la Llengua i de la Literatura, Llengua i Literatura, Zeitschrift für Katalanistik) facilita, d’altra banda, que puguin sortir a la llum un nombre creixent d’articles sobre pragmàtica del català. Molt particularment, l’aparició de diversos monogràfics, en aquestes i en altres revistes amb més tradició, evidencia l’interès creixent pels estudis sobre l’ús del llenguatge, particularment en relació amb el discurs: el monogràfic sobre gramàtica textual de la revista COM Ensenyar als adults (Suplement núm. 8, 1991), i tres monogràfics de la revista Caplletra: un sobre fraseologia (núm. 18, 1995), un altre sobre variació lingüística (núm. 25, 1998) i, finalment, un monogràfic sobre pragmaestilística (núm. 29, 2000). En alguns casos, la publicació de treballs respon específicament a l’interès per les possibles aplicacions de la recerca pragmàtica sobre el discurs en l’àmbit de l’ensenyament de la llengua. En aquesta línia cal destacar els monogràfics de la revista Articles de Didàctica de la Llengua i de la Literatura sobre la diversitat discursiva (núm. 4, 1995), la construcció del discurs escrit (núm. 5, 1995), la interacció verbal (núm. 6, 1995), l’oral formal (núm. 12, 1997), els textos acadèmics (núm. 13, 1997), la intertextualitat (núm. 14, 1998) i la narració (núm. 16, 1998).

Al mateix temps, apareixen diversos manuals, llibres d’assaig i reculls d’articles que contribueixen a difondre els diferents vessants de la perspectiva pragmàtica. Entre els més rellevants s’inclouen els següents: Text i ensenyament. Una aproximació interdisciplinària (Camps et al. 1990), un recull d’articles sobre el text des de la perspectiva de la lingüística aplicada a l’ensenyament; De la frase al text. Teories de l’ús lingüístic (Castellà 1992), una panoràmica de teories sobre la llengua com a intrument d’ús que ha esdevingut un manual de referència en els estudis universitaris; De retòrica. La comunicació persuasiva (Laborda 1993), que reflexiona sobre el llenguatge com a instrument de domini sobre els altres; l’adaptació, al català, del llibre Elements de lingüística per al discurs literari (Maingueneau i Salvador 1995), un manual que mostra els ponts entre la teoria lingüística i l’anàlisi del discurs literari; Anàlisi de la conversa (Tuson 1995), una introducció als mecanismes lingüístics, socioculturals i cognitius que es posen en funcionament en la comunicació oral; El significat textual (Artigas et al. 1995), en què diversos autors reflexionen sobre el text com a producte significatiu d’un acte de comunicació; Models textuals. Teoria i pràctica (Bassols i Torrent 1996), una presentació teòrica dels tipus de text amb orientacions per a la pràctica de les habilitats expressives; Raons relatives (Viana 1997), un assaig sobre el pensament pragmàtic amb apunts interessants sobre la conversa, la cortesia, l’oposició entre relativisme i empirisme, l’enunciació i la metàfora; Oralment. Estudis de variació funcional (Payrató ed. 1998), el primer conjunt d’estudis sobre la variació funcional en català a partir d’un corpus oral; (12) Text i gramàtica. Teoria i pràctica de la competència discursiva (Conca et al. 1998), un manual per a la docència universitària de la llengua catalana que presenta conceptes fonamentals per a l’anàlisi sistemàtica del discurs (els mecanismes de referència, la connexió, la coherència, l’adequació, etc.); Llengua catalana III. Anàlisi del discurs (Payrató 1999), (13) també un manual per a la docència universitària que aborda la pragmàtica des d’una perspectiva àmplia, especialment sensible als lligams entre els estudis lingüístics i els estudis del text; Introducció a la fraseologia. Aplicació al valencià col·loquial (Sancho 1999) i El discurs prefabricat. Estudis de fraseologia teòrica i aplicada (Salvador i Piquer ed. 2000), dues aportacions significatives en relació amb l’estudi teòric i aplicat de les unitats fraseològiques; i, finalment, Sobre l’escriptura (Toutain 2000), un assaig sobre l’escriptura en què destaquen les reflexions sobre l’argumentació i els lligams que s’estableixen entre la coherència i l’estil.

Un bon indicador del grau d’expansió de la pragmàtica del català al final d’aquesta etapa és la nombrosa aportació de treballs sobre la llengua catalana en el congrés de l’Associació Internacional de Pragmàtica (IPrA) celebrat a Budapest l’estiu del 2000 (Bassols, Bladas i Payrató, Cuenca i Torres, Oller, Pérez, Ribas, Torras, Viana).

3.3 La consolidació?

El 2001 obre l’etapa en què ens trobem ara, iniciada simbòlicament per la publicació del primer llibre produït per un autor català que es presenta explícitament (en el títol) com a manual de "pragmàtica": Les claus de la pragmàtica (Bassols 2001). Resta per veure si aquesta serà una etapa de consolidació dels estudis sobre la pragmàtica del català. Sense la necessària distància, només podem, ara per ara, apuntar les tendències que semblen configurar el futur d’aquests estudis.

D’una banda, sembla que es consolida una certa especialització en diverses línies generals de recerca, que ja eren presents en les etapes anteriors: en primer lloc la de la pragmàtica lingüística (o pragmalingüística), representada en aquesta etapa per treballs com el manual de Bassols (2001) i per recerques formals sobre els fenòmens de gramaticalització, sobre la modalització dels enunciats, sobre l’estructura informacional, etc., (14) que integren, de forma més o menys desigual, aspectes de la tradició filosòfica i lingüística de la pragmàtica i nous models teòrics com la gramàtica de construccions o diverses teories procedents de la lingüística cognitiva; en segon lloc, la de l’anàlisi del discurs, entesa des d’una perspectiva que posa èmfasi, sobretot, en els aspectes socials i culturals de la comunicació (en aquesta línia se situen els treballs que adopten el model de l’anàlisi crítica del discurs, o els estudis de pragmàtica intercultural, per exemple); i, finalment, la de la pragmaestilítica, (15) que se situa a cavall entre els estudis lingüístics i els literaris i que inclou la recerca sobre temes com els marcadors del discurs, els gèneres i els tipus de text, o d’altres temes que la vinculen amb la línia de l’anàlisi del discurs (com ara la relació entre els discursos i els models culturals). La necessària vinculació entre la recerca teòrica sobre aquests camps i la necessitat de resoldre problemes de comunicació en l’ús de la llengua fa que molts estudis que se situen en alguna d’aquestes línies adoptin una perspectiva aplicada (sobretot pel que fa a l’ensenyament formal de la llengua, a la traducció, a les necessitats de la comunicació intercultural en àmbits com l’ensenyament o l’atenció sanitària, etc.).

D’altra banda, la valoració creixent del plurilingüisme i la interculturalitat, afavorida, en l’àmbit universitari, per la definició d’objectius de formació en competències transversals en el context global del sistema educatiu europeu, sembla influir en la tendència creixent a fer estudis de tipus contrastiu. Són exemples d’aquesta tendència el monogràfic núm. 30 de Caplletra sobre anàlisi contrastiva (2001), o l’existència de projectes de recerca fonamentats en corpus plurilingües, com el Corpus Textual Especialitzat Plurilingüe de la Universitat Pompeu Fabra (vegeu la nota 12), o el corpus audiovisual de textos en català, castellà, anglès i alemany del projecte VARCOM (Variació, comunicació multimodal i plurilingüisme: Estils discursius i ideologies lingüístiques en textos orals), de la Universitat de Barcelona (Payrató, Alturo i Juanhuix 2003).

4. Referències bibliogràfiques

ALTURO, N. (en preparació). "La recerca pragmàtica sobre la llengua catalana".

ALTURO, N.; BLADAS, Ò; PAYÀ, M.; PAYRATÓ, L. (ed.). Corpus oral de registres. Materials de treball. Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona, 2004 [en premsa]. Llibre i CD-rom.

ALTURO, N.; BOIX, E.; PEREA, M. P. "Corpus de Català Contemporani de la Universitat de Barcelona (CUB). A general presentation". A: PUSCH, C. D. I W. RAIBLE (Hrsg.). Romanistische Korpuslinguistik-Korpora und Gesprochene Sprache, Script Oralia 126. Tübingen: Narr, p. 155-170, 2002.

ARACIL, L. V. "Remarques al projecte Manual de llengua catalana". Papers de sociolingüística. Barcelona: La Magrana, p. 229-247, 1982.

ARACIL, L. V. Dir la realitat. Barcelona: Països Catalans, 1983.

Articles de didàctica de la llengua i de la literatura, 4, 1995 (La diversitat discursiva); 5, 1995 (La construcció dels discurs escrit); 6, 1995 (La interacció verbal); 12, 1997 (L'oral formal); 13, 1997 (Els textos acadèmics); 14, 1998 (La intertextualitat); 16, 1998 (La narració).

ARTIGAS, R. et al. El significat textual. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1995.

ARTIGAS, R. (coord.). Habilitats comunicatives. Una reflexió sobre els usos lingüístics. Vic: Generalitat de Catalunya i Eumo, 1999.

BAR-HILLEL, Y. (ed.). Pragmatics of natural languages. Dordrecht: Reidel, 1971.

BASSOLS, M. M. Anàlisi pragmàtica de les endevinalles catalanes. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, [1988] 1990.

BASSOLS, M. M. "Aportacions de la pragmàtica a l’anàlisi del discurs". Caplletra, 7, p. 33-49, 1990.

BASSOLS, M. M. "Cognition, information et télévision". 7th International Pragmatics Conference (Budapest), 2000.

BASSOLS, M. M. Les claus de la pragmàtica. Vic: Eumo, 2001.

BASSOLS, M. M.; TORRENT, A. M. Models textuals. Teoria i pràctica. Vic: Eumo, 1996.

BLADAS, Ò.; PAYRATÓ, L. "Conversational routines in colloquial Catalan". 7th International Pragmatics Conference (Budapest), 2000.

BOIX, E. "Els materials de llengua oral del corpus de català contemporani de la UB (CUB)". A: PAYRATÓ, L.; BOIX, E.; LLORET, M. R.; LORENTE, M. (ed.) Corpus Corpora, p. 93-114, 1996.

BOIX, E.; PAYRATÓ, L. "An overview of Catalan sociolinguistics and pragmatics". Catalan Review, 9, 2, p. 317-403, 1995.

CABRÉ, M. T. "L’anàlisi del discurs, entre la confusió i la polèmica". Llengües en contacte. Papers genera{dors/tius} de comunicació, 3, p. 34-50, 1984. Reeditat a Llengua i Literatura, 1, p. 281-304, 1986.

CALSAMIGLIA, H.; TUSÓN, A. "Ús i alternança de llengües en grups de joves d’un barri de Barcelona: Sant Andreu de Palomar". Treballs de Sociolingüística Catalana, 3, p. 11-82.

CALVERAS, J. La reconstrucció del llenguatge literari català. Estudi d’orientació. Barcelona, 1925.

CAMPS, A. et al. Text i ensenyament. Una aproximació interdisciplinària. Barcelona: Barcanova, 1990.

Caplletra, 7, 1990 (Anàlisi del discurs); 18, 1995 (Fraseologia); 25, 1998 (Variació lingüística); 29, 2000 (Pragmaestilística); 30, 2001 (Anàlisi contrastiva).

CARBÓ, F. "Estratègies discursives en la poesia de Joan Vinyoli". Caplletra, 7, p. 129-142, 1990.

CASTELLÀ, J. M. De la frase al text. Teories de l’ús lingüístic. Barcelona: Empúries, 1992.

COM Ensenyar català als adults, suplement 8, 1991 (Gramàtica textual).

CONCA, M. Paremiologia i teoria del text. Tesi de llicenciatura, Universitat de València, 1985.

CONCA, M. "Una aproximació pragmàtica als llibres proverbials catalans". Caplletra, 7, p. 117-128, 1990.

CONCA, M.; COSTA, A.; Cuenca, M. J.; Lluch, G. Text i gramàtica. Teoria i pràctica de la competència discursiva. Barcelona: Teide, 1998.

CORBERA, J. "Les archives audiovisuelles des dialectes catalans de Iles Baléares". A: PUSCH, C. D. I W. RAIBLE (Hrsg.). Romanistische Korpuslinguistik-Korpora und Gesprochene Sprache, Script Oralia 126. Tübingen: Narr, p. 181-190, 2002.