Escenari jurídic actual de la normalització lingüística en la televisió local,
per Bruguers Jardí

»Res no es diu de la Llei de televisions locals, ni del dret dels municipis a gestionar la seva televisió, ni de la sort dels operadors privats locals que, havent presentat la sol·licitud que preveu el Decret 320/1996 de la Generalitat sobre televisions locals, encara estan esperant la concessió.

»La digitalització intenta ser un nou pas cap a la marginació legal de les televisions locals i del paper dels ajuntaments que culminaria amb aquesta proposta on es bandeja el municipi com a àmbit de prestació de la televisió local». (11)

La proposta a la qual fa referència Joan Recasens és la que ha elaborat la Direcció General de Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya, que dibuixa d’una manera més concreta del que es coneixia fins ara com vol aquest departament de l’Administració que sigui la distribució de canals de televisió a Catalunya un cop definitivament implantada la televisió digital terrestre.

«La Direcció General proposa quatre nivells o xarxes de cobertura, seguint un criteri de territorialitat: l’estatal, l’autonòmica, la local regional i la local comarcal. Així la unitat territorial més petita que té en compte és la comarca i, per tant, elimina la possibilitat

que hi hagi televisions de cobertura municipal, apel·lant a possibles problemes de saturació de l’espectre i a la lògica comercial i del mercat que no permetria que aquestes televisions poguessin subsistir». (12)

Una aposta per la qualitat sembla que, a banda de suposar una determinada concepció sobre la normalització lingüística, sembla que necessita poder-se forjar en un escenari d’estabilitat pel que fa a l’entorn jurídic. I aquesta estabilitat, sembla que no està present en l’entorn de la televisió local.

Val a dir que a Catalunya hi ha gairebé 90 televisions locals de les quals 38 formen part de la Xarxa de Televisions Locals de Catalunya, associació que representa bona part dels projectes de televisió local més consolidats de Catalunya i que aplega les televisions locals de ciutats com Barcelona, Tarragona, Lleida, Girona, Sabadell, Tarrassa, Vilafranca del Penedès, Granollers, Badalona, Mataró, Reus, Vilanova i la Geltrú, Gavà, entre d’altres. D’aquestes 38 televisions, n’hi ha 17 de titularitat privada, 9 de titularitat pública i 7 de titularitat mixta. Només les televisions associades a la Xarxa tenen una audiència potencial estimada d’uns 4 milions de teleespectadors. En aquest sentit, cal tenir en compte que gairebé el 100 % de les televisions membre de la Xarxa de Televisions Locals de Catalunya compleixen i amb escreix les quotes d’emissió establertes per la llei, però a diferència de les grans televisions d’àmbit autonòmic en català, la gran majoria de televisions locals no disposen de cap mecanisme per garantir la qualitat de l’emissió en llengua catalana. (13) Així doncs, quin paper tenen les televisions locals en el procés de normalització lingüística i per què és tan important aquest paper?

4. El paper dels mitjans de comunicació en el procés de normalització lingüística

4.1. El procés de normalització lingüística en els mitjans de comunicació: una qüestió de quota

El desembre de 1999 va tenir lloc a la Universitat de Lleida (UdL) el Congrés de Llengua i Mitjans de Comunicació. Aquest congrés es va inscriure en el marc del Màster en Estudis de Lingüística Aplicada Catalana (1995-2000) del Departament de Filologia Catalana de la UdL. L’objectiu prioritari del congrés va ser, segons esmenten Imma Creus, Joan Julià i Sílvia Romero:

«crear un espai de debat col·lectiu entorn d’un tema que, cada cop més, esdevé un referent cabdal per al procés de normalització de la llengua catalana: el paper dels mitjans de comunicació en la difusió d’un model de llengua estàndard». (14)

L’acte inaugural del congrés va anar a càrrec de Lluís Jou, director general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, que va presentar la ponència titulada "L’oxigen de la llengua". En aquesta ponència exposa:

«Ara per ara, els filòlegs estan preocupats pel nivell de qualitat de la llengua catalana que empren molts ciutadans tant en les seves comunicacions formals com en les informals. La pèrdua d’expressions genuïnes, una certa perversió a la fonètica i a la prosòdia, o la simplificació sintàctica i semàntica, a molts els semblen greus. I ho són. Però cal tenir en compte que totes les llengües d’Europa estan sotmeses a fenòmens similars. (...)

»D’altra banda, els sociolingüistes, tot i que reconeixen grans avenços pel que fa al coneixement del català per part de tota la població i en la seva presència en molts sectors, com són el llibre, la ràdio, la televisió, l’administració, la publicitat, la premsa i tants d’altres, estan preocupats per la marginació a la qual està sotmesa encara la llengua catalana en molts àmbits de la vida pública i la dificultat de produir un canvi lingüístic a favor del català. La preocupació és justificada, però cal recordar que el català avança clarament i que cap altra llengua que hagi patit l’agressió i la marginació que va patir la nostra ha mostrat tanta vitalitat i tanta força per retrobar espais d’ús com la nostra i que en aquest sentit, com en tants d’altres, el model català és únic.