L’articulació futura de la identitat nacional i de l’Estat russos és extremadament complexa en la mesura que, ara per ara, no sembla que s’hagin plantejat cap perspectiva de desenvolupament coherent ni orientacions precises sobre les polítiques econòmiques, socials i nacionals que permetrien dur a terme un procés de consolidació de la democràcia a la Federació Russa. Davant de l'esclat de la cohesió nacional i identitària de la Rússia postsoviètica, els fonaments sobre els quals es tracta de basar la nova identitat i el nou Estat presenten intenses contradiccions, a la vegada que el context general obstaculitza l’articulació d’una societat civil tradicionalment poc desenvolupada, atès que ni el concepte de Rússia ètnica ni el de Rússia imperial no poden mobilitzar ni unir els ciutadans russos en un mateix projecte nacional; que la intensificació de les particularitats econòmiques i regionals amenacen amb dislocar l’estructura territorial de la Federació; que la desorientació moral i social s’ha generalitzat entre una població mancada de punts de referència i d’identificació (molt especialment entre els joves) arran de la desaparició dels antics valors pre-i postcomunistes; i que la crisi econòmica endèmica ha desplaçat desenes de milions de persones per sota del nivell de la pobresa. En definitiva, els fets i les circumstàncies explicitats al llarg d'aquestes pàgines constitueixen un entramat complex que Rússia haurà de resoldre per tal d’iniciar el camí de la democràcia, de l'estabilitat política, social i econòmica i del procés de reconstrucció nacional.

La Federació Russa està integrada per 176 grups nacionals i s'hi parla un nombre gairebé similar de llengües. Aquestes comunitats minoritàries representen uns 28 milions de persones, el 20 % de la població total (11). Aquesta diversitat ètnica, lingüística i cultural es reflecteix en l’estatut federal del país, amb 21 repúbliques nacionals a les quals cal afegir les regions i els districtes autònoms. Les àrees minoritàries es caracteritzen per una molt forta imbricació de pobles. La població russa representa entre 30 i 80 % de la població de les repúbliques de Sibèria, entre 30 i 70% a les regions centrals i septentrionals, i entre 10 i 40 % al Caucas. A això cal afegir-hi la presència d’altres grups nacionals que representen entre 5 i 40 % de la població de les repúbliques. D’altra banda, la nacionalitat titular (epònima de la república) només és majoritària en 8 de les 21 repúbliques. Tenir en compte aquest multiculturalisme ha comportat el reconeixement d’un poder polític considerable a les minories titulars, tot i que aquest poder s’ha de relativitzar sovint degut a l’absència o a l’escassetat de mitjans financers i que Moscou conserva una influència important per mitjà de les subvencions (que poden arribar a constituir el 90 % del pressupost d’algunes republiques) i de la concessió de crèdits per a l’adquisició i el subministrament de fonts energètiques. De més a més, s’està perpetuant l’important crisi sociocultural que va provocar la caiguda del comunisme. Deixant de banda el Caucas del Nord, el Llibre vermell de la UNESCO sobre les llengües en perill només ressenya a Rússia tres llengües minoritàries que no ho estiguin (12). Totes les altres són considerades com a "en vies d’extinció" o "amenaçades". Aquest contrast entre la voluntat de reconstruir la identitat nacional i la situació real pot comportar una sensació d’urgència que aboca de vegades les nacionalitats titulars a dur a terme accions radicals per a defensar la seva llengua i la seva identitat, a la vegada que tot sovint les tensions polítiques i socials s’alimenten de les tensions ètniques i culturals.

Dins d'aquest context, la qüestió lingüística cristal·litza en vindicacions identitàries dels diferents pobles de Rússia, a la vegada que constitueix per ella mateixa una font de tensions. Als territoris de l’antiga Unió Soviètica, els decrets i les lleis lingüístiques han contribuït de manera significativa a l'exacerbació de les tensions a Moldàvia i les discrepàncies lingüístiques continuen marcant l’agenda de l’activitat política als estats bàltics, principalment a Estònia i Letònia. A l’Àsia central, les minories russes es troben en una situació delicada atès que l’ús de les llengües nacionals s’ha convertit en un indicador important de la lleialtat política dels ciutadans, tot i que molt sovint manquen les estructures adequades per aprendre-les. La situació sembla menys greu a Rússia, on el rus continua essent acceptat globalment com a lingua franca i on cada república pot afegir-hi una o més llengües oficials. Però tot sovint el problema radica en els criteris d’elecció de les llengües oficials. Totes les républiques, excepte quatre, han adoptat lleis lingüístiques que donen la prioritat a la llengua de la nacionalitat titular. A Baixkíria, l’estatus oficial de la llengua nacional juntament al rus és objecte de polèmica atesa l’oposició dels tàtars –segona comunitat en pes demogràfic després dels russos i abans dels baixkirs- atesa la negativa dels baixkirs a proclamar l’oficialitat del tàtar a la república.

La situació és especialment complexa al Daguestan, on el 80 % de la població és daguestanesa però on hi conviuen més de 30 llengües. A la vegada, alguns decrets instaurant l’adopció de l’alfabet llatí en lloc del ciríl·lic (per exemple, el decret de juliol de 1999 al Tatarstan) acostumen a ser intepretats com una voluntat manifesta i reptadora de distanciament creixent respecte de Moscou. De més a més, també representen un perill per a l’estabilitat de les relacions interètniques l’adopció de clàusules constitucionals que limiten, i fins i tot impedeixen, l’accés a les responsabilitats polítiques o administratives als ciutadans que no coneixen la llengua nacional de l’ètnia titular, com és el cas a Adygea, Ossètia del Nord, Baixkíria, i Mari El. També existeix la temptació per part d’algunes de les nacionalitats titulars d’utilitzar la qüestió lingüística a fi i efecte de provocar canvis demogràfics que comportin una major representació de la seva comunitat: allò que els francesos anomenen "le vote avec ses pieds" [el vot amb els peus] també és una realitat a Rússia, tot i que l’èxode de russos cap a repúbliques de població majoritàriament russa es deu principalment a qüestions econòmiques. La manca d’estructures locals de mediació que vetllin pels interessos legítims de les comunitats russofònes i dels altres grups minoritaris és encara més perillosa si tenim en compte que Moscou no sempre té prou capacitat o legitimitat per exercir aquest paper.

Els processos lingüístics i culturals que tenen lloc a la Federació Russa venen determinats per una combinació de factors ressenyada al llarg de les pàgines que precedeixen: la gran diversitat cultural, lingüística i religiosa de la població sobre el conjunt del territori; la presència demogràficament dominant dels russos en la majoria de les repúbliques autònomes; la influència dels criteris nacionals-territorials establerts pel règim soviètic per mirar de gestionar la diversitat lingüística i ètnica; i els processos de reestructuració econòmica que s'estant duent a terme de desordenada.