Logotip de la revista Noves SL

Presentació

hemeroteca

bústia

Logo

Sociolingüística internacional


Política lingüística a la Federació Russa: diversitat lingüística i identitat nacional, per Marc Leprêtre


CONTINUA


Així, doncs, després de la desaparició de l’Estat soviètic, Rússia ha iniciat el seu camí cap a la recuperació de la seva identitat nacional i cap a la reconstrucció de la seva nacionalitat. Aquesta nova identitat russa es fonamenta, a grans trets, en la religió ortodoxa i en un nacionalisme que reprodueix, a manca d'altres models, els esquemes igualitaris, autoritaris i comunitaris de la societat russa tradicional. Aquesta recerca d’una nova identitat també s’emmarca dins de la tradicional contradicció d’una Rússia escindida entre les seves aspiracions occidentalistes i la seva tendència a l’aïllament. Acostumada a viure en els seus mites, la societat russa busca nous punts de referència socials i morals per resituar-se com a nació, atès que els mites pre-revolucionaris basats en la religió, l’Imperi i l'autocràcia foren eliminats per la Revolució bolxevic i substituïts pels nous mites bolxevics (internacionalisme proletari, construcció del socialisme), ara també desapareguts.

Gradualment, però, s’anaren produint canvis significatius en la percepció subjectiva que els russos tenien de la seva pròpia identitat, principalment com a conseqüència de l'increment i de la radicalització de les vindicacions dels pobles al·lòfons, que provocaren una confrontació inevitable entre el centre i la perifèria, i que els russos entressin en competència directa amb els grups al× lògens a l'hora de reclamar la solució de les desigualtats i dels greuges comparatius; de la presa de consciència dels ingents ajuts financers prestats a les repúbliques federades, de la delicada situació medioambiental, de la corrupció moral del conjunt de la societat soviètica, de l'abast real del terror estalinista i de les arbitrarietats comeses en dècades anteriors, la qual cosa provocà no només una explosió de sentiments nacionalistes a les repúbliques sinó que també impulsà els dirigents perifèrics a eludir la seva responsabilitat amb atacs sistemàtics contra el centre i les autoritats federals, identificats amb els russos. Aquests, en veure's associats amb una política i unes autoritats que al llarg de set dècades no havien actuat envers ells de manera substancialment diferent que ho feren amb les altres repúbliques i que, de més a més, es veien privats d'institucions polítiques, econòmiques i culturals nacionals atès el solapament de les institucions soviètiques i russes, reaccionaren amb una reactivació d'un nacionalisme rus profundament ètnic.

L’eclosió de moviments nacionalistes al cor mateix de la RSFSR (Tatarstan, Yakútia-Sakha, Txetxènia, Tuva, Buriàtia, Daguestan, Ossètia del Nord, etc.) provocà una reacció en cadena entre la població russa, de tal manera que molts dels moviments nacionalistes russos que sorgiren a l'empara de la perestroika començaren, a diferència dels seus predecessors de la dècada dels anys setanta, a utilitzar les pràctiques centrífugues dels moviments nacionalistes perifèrics. Així les coses, davant la intensificació dels sentiments xenòfobs antirussos a les repúbliques transcaucàsiques i centroasiàtiques i la instauració de noves legislacions en matèria de llengües i d’ensenyament que beneficiaven les llengües autòctones, els nacionalistes russos es mobilitzaren creant uns fronts populars a imatge del que succeïa als països bàltics o a Transcaucàsia. Aquesta radicalització del nacionalisme rus provocà un doble enfrontament entre la RSFSR i les repúbliques federades, d'una banda, i entre la mateixa RSFSR i les autoritats federals, de l'altra. El fet que després del desmembrament de la URSS, la Federació Russa quedés com a única entitat territorial amb una composició multiètnica tan complexa produí en la població russa el sentiment de què el seu país, orfe de punts de referència per dibuixar i construir una nova identitat s'havia convertit, senzillament, en el que quedava de la URSS un cop perduda tota influència sobre les altres repúbliques federades, algunes de les quals (Bielorússia i Ucraïna) constituïen alguns dels referents simbòlics de la Gran Rússia des del segle x.

El gràfic següent identifica la composició ètnica de les diferents repúbliques autònomes de la Federació Russa:

Figura 1. Composició ètnica de la Federació Russa (1989)

Composició ètnica de la Federació Russa

Elaboració pròpia a partir de les dades contingudes a Natsionalnii Sostav Naseleniia SSSR (1991)


4 de 8