Logotip de la revista Noves SL

Presentació

hemeroteca

bústia

Logo

Sociolingüística internacional


Política lingüística a la Federació Russa: diversitat lingüística i identitat nacional, per Marc Leprêtre


CONTINUA


Com ja s’ha esmentat en només 8 de les 21 entitats territorials nacionals, la nacionalitat titular constitueix la majoria de la població. De més a més, la majoria d'aquestes entitats reprodueix a microescala el mosaic de nacionalitats, llengües, cultures i religions presents al conjunt de la Federació. Paral·lelament, el rus constitueix la llengua de comunicació entre el centre i la perifèria, a la vegada que el procés de russificació endegat, amb avenços i retrocessos en funció dels interessos i de les estratègies de legitimació del règim soviètic, a partir de mitjans de la dècada dels anys trenta, continua tenint el seus efectes sobre les llengües minoritàries. L'aplicació del criteri nacional-territorial, ja ho hem vist, va permetre el desenvolupament de les llengües de les nacionalitats titulars per mitjà de la creació d'unes elits regionals i d'estructures culturals, socials i econòmiques que les convertiren en quasi-estats, ja abans de la desaparició de l'Estat soviètic. Però a partir de 1992, i a diferència del que succeïa anteriorment, la Llei federal sobre l'autonomia nacional-cultural també ha permès a les comunitats nacionals i lingüístiques que no disposaven d'estuctures politicoadministratives pròpies disposar elles també del dret a constituir-se en entitats territorials autònomes i a crear les condicions necessàries per a la conservació i la promoció de les seves llengües.

També la situació econòmica derivada del pas caòtic d'una economia planificada cap al lliure mercat constitueix un obstacle més per a les comunitats ètniques i lingüístiques perifèriques, en tant que la majoria depèn dels subsidis atorgats per les autoritats per evitar el col·lapse total de les seves estructures econòmiques, la qual cosa deixa poc marge per finançar polítiques de promoció de les llengües autòctones, ateses les prioritats urgents en matèria de benestar social, ensenyament, sanitat i modernització de l'economia.

Amb tot, el principal risc de tensions interètniques està menys lligat a les relacions que es puguin establir d'ara en endavant entre les autoritats federals i les repúbliques perifèriques, que no pas a la capacitat de les nacionalitats de tenir en compte la situació, les necessitats i els interessos de les altres comunitats nacionals presents al seu territori; de conciliar el seu desig de promoure les llengües autòctones amb la presa de conciència de la complexitat i de la lentitud dels processos de transició i de canvi d'hàbits lingüístics profundament arrelats; i de posar en marxa estructures operatives que permetin, tant a les nacionalitats titulars com als grups minoritaris, accedir a l'aprenentatge de la llengua autòctona, molt sovint convertida només recentment en llengua oficial juntament amb el rus. En definitiva, és fonamental i urgent que les nacionalitats puguin assumir i tenir èxit davant d'aquest repte per tal d'evitar un autèntic daltabaix i una intensificació de les tensions interètniques:

"És obvi que les llengües de tots els pobles de Rússia, incloent-hi el rus, estan en crisi. La majoria d'elles està en vies d'extinció. Ens trobem sense cap mena de dubte a un pas d'una catàstrofe humanitària, soterrada per les terribles condicions socioeconòmiques que estem patint aquests darrers anys. No importa que moltes llengües autòctones siguin ara llengües oficials. La crisi està tan avançada que en la majoria de casos el procés d'extinció ja és irreversible." (13)

4. Conclusió: estratègies de futur per a una gestió equilibrada de la diversitat cultural a la Federació Russa i als estats ex-soviètics.

Els esdeveniments que tenen lloc a la Federació Russa i als estats ex-soviètics des de 1991 demostren la necessitat imperiosa de resoldre i prevenir els conflictes interètnics per tal de garantir un nivell mínim de benestar a les poblacions locals, i satisfer les seves aspiracions. De més a més, també és urgent assegurar una correcta gestió de la diversitat ètnica, lingüística, religiosa i cultural a fi i efecte d’evitar que s’extenguin les vindicacions de caire violent i es multipliquin els conflictes interètnics al cor mateix i a la perifèria de la Federació Russa (14).

Cal destacar alguns esdeveniments positius com per exemple la signatura el 10 de maig de 2001 de la Carta Europea per a les Llengües Regionals i Minoritàries per part de Rússia, la qual cosa constitueix un pas important en tant que comporta un canvi d’actitud respecte de la protecció del centenar llarg de llengües minoritàries que s’hi parlen. Així mateix, la diversitat lingüística a Rússia ha estat objecte de nombrosos seminaris i reunions organitzats pel Consell d’Europa a fi i efecte d’incrementar la conscienciació del Govern rus de la importància que té la protecció de la seva diversitat com a part integrant de l’herència cultural europea comuna.

També convé ressenyar que el 19 de juliol de 2001, Moldàvia va promulgar la Llei sobre les minories ètniques, atès que ha suposat una disminució dels conflictes potencials que poden esclatar en un país amb una composició ètnica tan complexa i on existeixen sis grups minoritaris reconeguts oficialment (russos, ucraïnesos, gagausos, jueus, búlgars i roms) que conformen pràcticament la meitat de la població total. Ateses les circumstàncies històriques, aquest acord no ha estat fàcil: el rus va ser l'única llengua oficial de la república durant 45 anys fins que el 1989 el romanès (moldau) també va ser reconegut com a llengua oficial arran de l'aprovació de la Llei sobre la transició lingüística que, tot i no suscitar grans controvèrsies en un primer moment, es va anar convertint progressivament en el blanc de les crítiques dels diversos grups minoritaris del país. L'article 3 de la Constitució de Moldàvia estableix que la llengua moldava (en alfabet llatí) és la llengua nacional de la república, a la vegada que l'Estat es compromet a respectar i promoure el rus i les altres llengües parlades en el seu territori. El mateix article també preveu l'aplicació d'aquests preceptes per mitjà d'una llei que no ha estat aprovada fins al juliol de l'any passat.

Els últims esdeveniments ocorreguts a Azerbaidjan també són encoratjadors, ja que s’ha signat el Conveni Marc per a la Protecció de les Minories Nacionals el 26 de juny de 2001 (15), el qual ha entrat en vigor el 1r d’octubre del mateix any. De més a més, el Parlament d’Azerbaidjan està debatent actualment un nou projecte de llei amb vistes a definir els fonaments bàsics per a la protecció de les minories. El text sotmès a debat parlamentari garanteix la igualtat de drets i les llibertats dels individus que pertanyen a un grup minoritari. L’article 3 del projecte de llei estableix que "ningú no es podrà veure obligat a canviar la seva afiliació ètnica", a la vegada que insisteix en el fet que "l’Estat no permetrà cap mena d’actuació duta a terme amb l’objectiu de procedir a l’assimilació forçosa de les minories nacionals."

 


6 de 8