En definitiva, la política lingüística soviètica no només promogué el rus com a lingua franca utilitzada per a les comunicacions pansoviètiques i inter-republicanes, sinó que també millorà i enfortí la posició de les nacions titulars de les repúbliques federades i de les seves llengües. Al mateix temps, el descens gradual del percentatge de russos ètnics en el conjunt de la URSS i uns índexs de natalitat molt inferiors als de les poblacions d’Àsia Central i del Caucas contribuïren a crear un sentiment latent d’inseguretat al si del grup majoritari, la qual cosa provocà el naixement d’un nou tipus de nacionalisme rus com a reacció davant de la intensificació dels moviments nacionalistes al centre i a la perifèria de la Unió. Finalment, els resultats de la política lingüística soviètica reflecteixen la contradicció entre processos de centralització i descentralització, entre promoció i repressió i entre estratègia de classe i tacticisme nacionalista.

El desmembrament de la Unió Soviètica i l’augment de les tensions interètniques dins de la mateixa Federació Russa suposaren la intensificació de la crisi d'identitat russa que s’havia anat desenvolupant al llarg del procés de construcció del patriotisme rus a partir de mitjans dels anys trenta. Els primers signes de tensió coincidiren amb les declaracions de sobirania de les repúbliques autònomes de Mari El, dels Komis i de Tatarstan durant l’estiu de 1990. Aquestes declaracions de sobirania constituïren un intent de forçar les autoritats federals a atorgar un nivell més alt d’autonomia que permetés a les autoritats locals controlar i gestionar els seus recursos naturals (diamants, petroli, gas, indústries fusteres) per tal de tenir un accés directe als mercats exteriors.

Les negociacions començades amb vistes a la signatura del Tractat de la Unió de 1991 acceleraren aquest procés, de tal manera que no només les setze repúbliques autònomes de la RSFSR es declararen sobiranes, sinó que també ho feren les regions autònomes de Birobidjan, Karatxaevo-Txerkèssia, Khakàssia, de Gorno-Altai i Adigea, que reclamaren la seva reconversió en repúbliques autònomes. D'altra banda, com ja havia estat el cas a principis dels anys vint, sorgiren noves entitats territorials, sense cap base legal, constituïdes a partir de decisions unilaterals preses pels soviets locals: l'associació Gran Volga; l'associació Gran Ural; l'associació Extrem-Orient; l'associació de les ciutats del sud de Rússia; les antigues regions autònomes abans esmentades i reconvertides en repúbliques autònomes; la república de facto independent de Txetxènia; i, finalment, el districte de Tyumen. Així, doncs, Rússia es trobà confrontada, com el conjunt de l’Estat soviètic, a un procés de desintegració territorial, econòmica i social que tingué unes conseqüències determinants sobre la configuració d’una nova identitat nacional que, per primera vegada des de l’Edat mitjana, havia de dissociar els conceptes d’Imperi i d’Estat.

Per consegüent, la nació russa es veu actualment confrontada a una aguda crisi d’identitat nacional i està a la recerca de la seva pròpia autodefinició. Contràriament al paradigma clàssic segons el qual la qüestió nacional i identitària és protagonitzada per 'nacions incompletes' (10) que lluiten per afirmar-se enfront de nacions més grans i 'completes', a la Rússia actual és el grup ètnic dominant qui està la recerca de la seva autodefinició. A grans trets, l’existència d’un Estat rus (Rossiiskoe Gosudarstvo) va ser anterior a la nacio(nalitat) russa (Russkaya narodnost) i, a la vegada, l’Imperi rus va precedir l’Estat rus. D’acord amb això, l’emergència de Rússia com a nació estigué indefectiblement lligada al procés continu d’expansió de l’Imperi cap als territoris poblats per ètnies al× lògenes. Una altra característica de l’Imperi rus, compartida posteriorment amb la Unió Soviètica, radicava en les relacions que s’establiren entre la nació russa i els pobles al·lòfons. Durant el tsarisme, les classes dominants de les societats perifèriques van assimilar-se progressivament a les elits del centre, com va ser el cas dels tatars, georgians, alemanys, bàltics o polonesos.

Durant determinades èpoques del règim comunista, també es va tornar a establir aquest mateix tipus de satel·lització en tant que les consideracions de classe o ideològiques varen prevaler sobre les identificacions ètniques. És més, durant el període de korenizatsiia, ser rus o pertànyer a una elit nacional russificada suposava un fre per a qui aspirava a ocupar càrrecs importants a les repúbliques nacionals. D’altra banda, els propis russos no es consideraven com una nació particularment afavorida per l’anterior règim: els indicadors econòmics de la RSFSR no eren substancialment millors que els de les altres repúbliques, les purgues dels anys trenta hi havien provocat més víctimes que enlloc, els russos havien estat més delmats que cap altre poble durant la Segona Guerra Mundial, la situació medioambiental era desastrosa, les minories ètniques els identificaven amb el totalitarisme soviètic, la seva contribució al manteniment de les repúbliques centroasiàtiques va ser considerable, etc. Finalment, des del punt de vista polític, la RSFSR tampoc no va ser privilegiada atès que tenia el mateix rang que nombrosos grups ètnics de dimensions més reduïdes i, fins i tot, estava subrepresentada des del punt de vista institucional en la mesura que nombroses institucions pansoviètiques substituïen les institucions russes.

Des d’aquest punt de vista, l’accés a la independència no ha comportat una millora de la situació. Si la pèrdua de territoris inclosos dins l’Imperi rus i posteriorment a la Unió Soviètica (especialment Àsia central i Transcaucàsia) no fou viscuda de manera traumàtica, en canvi la secessió de Bielorússia i Ucraïna va ser interpretada com una amputació històrica, identitària i cultural. De més a més, el nou traçat de fronteres ha provocat que gairebé 25 milions de russos ètnics es convertissin en ciutadans estrangers a les antigues repúbliques federades que molts consideraven de feia temps com part integrant de la pàtria. Si bé la desaparició de l’Estat soviètic ha permès que els russos passessin de ser no gaire més del 50% de la població de la URSS a representar més del 80% de la Federació Russa, el reforçament dels russos en tant que grup ètnic majoritari enfront d’una multiplicitat de minories ètniques no ha fet més que intensificar la idea de que Rússia no és només l’estat dels russos i que la identitat russa ha d’integrar, també, els elements al·lòfons.

En darrer terme, la Federació Russa actual reprodueix a menor escala la contradicció tradicional entre les variables ètniques i culturals i les variables polítiques i territorials de la URSS o del Imperi Tsarista. Aquesta situació es complica pel fet que la Federació Russa està formada per 89 entitats (32 de les quals són definides en termes ètnics) entre antigues repúbliques autònomes, regions, comarques, i ciutats federals, totes iguals en drets i deures segons la Constitució de 1993. Però atès que el Tractat Federal de 1992 es mostra més generós amb les repúbliques, existeix una duplicitat d’interpretacions quant a les competències que han de ser assumides per les institucions federals i les que corresponen a les repúbliques.