Política lingüística a la Federació Russa: diversitat lingüística i identitat nacional, per Marc Leprêtre

Atès que les polítiques del règim destinades a garantir la igualtat entre les nacions es basaven en la interpretació marxista-leninista de les relacions dialèctiques que s’establien entre els pobles, l'aplicació de la política lingüística i nacional se centrà en la modernització de les diferents societats nacionals que conformaven el nou Estat soviètic, objectiu que exigia que les poblacions autòctones aconseguissin uns alts d'índex d'alfabetització, un increment del seu nivell cultural, polític i social, a la vegada que les noves necessitats de la societat soviètica (industrialització accelerada, reptes tecnològics, construcció del socialisme) requerien la creació d'un nou teixit social amb les capacitats tècniques i intel× lectuals adequades per tal de poder realitzar correctament els projectes dissenyats per l’Estat. D’altra banda, la Revolució Socialista havia tingut lloc en el país que menys condicions objectives reunia per al seu triomf -població majoritàriament camperola, proletariat urbà minoritari i molt disseminat territorialment, escàs nivell d'industrialització (d’acord amb els estàndards occidentals), baix nivell de desenvolupament polític i cultural de les masses- tot i que el nou règim havia aconseguit consolidar unes noves estructures de poder després d'una llarga guerra civil. Això no obstant, la consolidació i la construcció del socialisme exigien un canvi radical en la composició social, política i cultural del país.

Atès que la industrialització de la URSS era una condició sine qua non per a la seva supervivència, la manera més ràpida, d'obtenir l’adhesió (o si més no la neutralitat) de les nacionalitats no-russes, era d'inculcar-les la nova cultura política utilitzant les llengües autòctones com un dels principals vehicles d’aquest procés d'aprenentatge, la qual cosa requeria la creació d'un sistema educatiu i d'uns espais culturalsi de comunicació. Per consegüent, la política lingüística fou des dels inicis un dels eixos fonamentals de la política soviètica respecte de les nacionalitats. La política lingüística, de la qual n’era responsaable el Narkomnats (9), es concretà en quatre tipus de mesures: la selecció d'un codi estàndard per a cada llengua autòctona i la seva transformació en una eina de comunicació comuna per a la població de les unitats territorials autònomes; la modernització del lèxic d’acord amb les necessitats d’una societat industrial moderna; la reforma o la creació de nous alfabets per a la majoria de les llengües autòctones; i l'alfabetització massiva de les poblacions perifèriques vehiculada a través de l’ensenyament de les llengües autòctones en unes xarxes escolars nacionals. Com a resultat d’aquestes polítiques, al final de l’URSS la situació sociolingüística general, tant de les llengües autòctones com la del rus com a eina de comunicació entre els diferents components de l’Estat, era la següent:

Taula 1. Grups ètnics, coneixement del rus i de la llengua del grup ètnic titular (1989)

Elaboració pròpia a partir de les dades contigudes a Natsionalnii Sostav Naseleniia SSSR (1991).