Lleialtats i actituds lingüístiques al País Valencià, per Lorena Císcar, David González i Pau Pérez

Els habitus als quals fem referència estan lligats i són resultat de la combinació de diferents tipus de lleialtats lingüístiques. Les lleialtats són indicadors construïts per nosaltres a partir de preguntes de les enquestes treballades. Amb els indicadors mesurem el nivell de lleialtat Competencial que està en relació amb els coneixements que es tenen d’una llengua; mesurem les lleialtats Instrumental Primària, Secundària i Escrita, en funció dels usos orals i escrits de la llengua; i, per últim, localitzem la lleialtat Valorativa que fa referència a la valoració de la llengua.

Com hem dit abans, a partir de la combinació de les lleialtats descrites apareixen unes actituds o habitus localitzables en grups lingüístics en l’estructura social. Així, trobem cinc tipus d’habitus lingüístics que nosaltres hem anomenat Lleialtat, Competència, Idealització, Ús i Assimilació. Esta denominació està en relació amb la característica més notòria dels grups lingüístics.

2. Lleialtats lingüístiques i socials

Com apuntàvem abans, la construcció dels indicadors de lleialtat lingüística s’ha fet mitjançant les preguntes relatives al coneixement, ús i valoració del valencià que trobem en el qüestionari (1) i (2) de les enquestes analitzades.

Depenent de la funció, podem considerar la llengua en una dimensió instrumental o valorativa. La dimensió instrumental es realitza ‘en’ la llengua, mentre que la valorativa es realitza quan parlem 'de' la llengua. Segons Ninyoles (1975), esta distinció la devem a Fishmann (1989). Nosaltres considerem una tercera dimensió per a les nostres anàlisis: la competencial.

Així doncs, hem transformat la informació continguda en les preguntes del qüestionari utilitzant mitjanes ponderades de resposta. La ponderació consisteix en atorgar valors diferents a les respostes en funció de la seua major o menor relació amb el nostre concepte central: lleialtat lingüística. Es tracta d’una ponderació opinable, però que objectiva la medició i permiteix la seua discussió. En tot cas, obtenim cinc indicadors en relació amb la competència, l’ús (oral – escrit) i la valoració de la llengua.

2.1.1 Lleialtat Competencial

Aquest indicador relatiu a la competència està construït a partir de les preguntes p1, p2, p3 i p4: entendre, saber parlar, saber llegir i saber escriure respectivament:

A entendre el valencià li assignem una ponderació d’1, la més baixa de las quatre preguntes; saber parlar i saber llegir les ponderem amb 2, ja que ambdues indiquen un nivell de competència major que només entendre el valencià, ja que impliquen un procés de codificació i descodificació, oral i escrit, respectivament. Per últim, a saber escriure li assignem una ponderació de 3 per considerar que es tracta de la màxima competència possible.

Esta assignació de ponderacions l’aplicarem a las quatre opcions de resposta en cadascuna de les quatre preguntes: "gens", li assignem el valor 0, ja que indica que no té cap capacitat; "un poc", el valor 1; "bastante bé", el valor 2; "perfectament", el valor 3. En definitiva, d’aquesta transformació obtenim una nova variable en la qual un individu pot obtenir una puntuació màxima de 24 (entén, sap parlar, sap llegir i sap escriure perfectament), i una mínima de 0 (no saber gens en las quatre variables). Amb la finalitat de treballar amb un indicador situat entre els valors 0 i 1, la dividim entre 24. Anomenarem esta nova variable Lleialtat Competencial.

Mitjançant l’indicador d’ús primari, construït amb les variables p5a, p5b, p5c i p5f, es pretén mesurar el grau d’ús del valencià, en comparació amb el castellà, en els principals àmbits de relació social primària. Aquestos són "a casa", "amb els amics", "en tendes tradicionals" i "en el treball amb compayns", i ponderem per 1, 2, 3 i 4 respectivament, per considerar una expressió de major lleialtat l’ús del valencià en els espais més allunyats del nucli familiar.