Logotip de la revista Noves SL

Presentació

hemeroteca

bústia

Logo

Sociolingüística catalana


Lleialtats i actituds lingüístiques al País Valencià, per Lorena Císcar, David González i Pau Pérez


CONTINUA


La dominació simbòlica esdevé mecanisme de legitimació dels canvis i ho fa creant estructures de plausibilitat que fan inconscient la dominació tot aconseguint definir la realitat d’una determinada manera. Entenem la dominació simbòlica com "el conjunt d’accions inconscients que es perceben com a no coercitives, però que són producte d’un determinisme social que es constitueix com fora de tota intenció" (Bourdieu, 1985).

En definitiva, la consecució d’una dominació de les estructures que ens fan visionar el món (llengua) garantitzen l’acceptació d’altre tipus de dominació com a 'normal', de forma inconscient.

Així, la intervenció en Política Lingüística és capaç de crear estructures de plausibilitat que conferixen valor a una llengua, retrobar espais que garantixen el seu ús i ensenyar la llengua, que assegura la competència. Tot açò, tenint en compte la creació de mercats pels quals la llengua esdevé capital cultural, perquè no s’arribe a una situació d’especulació lingüística on se’ns puga indicar que coneixem molt una llengua però no es produesca i reproduesca res amb ella.

1. 2. El quan. Els espais socials per a la llengua

La llengua com a eina de dominació necessita un mercat per a ser desenvolupada i per als quals esta té valor (Tejerina, 1992). En este sentit trobem que el capital cultural lingüístic esdevé tal capital en la mesura que les institucions socials generen un espai on este es desenvolupa i té sentit, i augmenta progressivament la seua vàlua.

En el context on desenvolupem el nostre treball, el País Valencià, trobem dos maneres d’entendre la realitat sosteses per dos sistemes lingüístics (castellà-valencià); així, el grup més poderós legitima i crea espais o àmbits d’ús, amplia mercat, on es reprodueix la llengua i l’entesa del món d’una determinada manera. La forma en la qual ho fa és apropiant-se d’espais que pertanyien a l’altra llengua (valencià), que és devaluada progressivament mitjançant la reducció del seu mercat.

Tenim, doncs, lluites d’ampliació de mercats, de legitimació i valorització d’una o altra llengua, d’un conflicte entre llengües en contacte generat per l’objectivació de les invasions dels espais de les llengües.

Esta dinàmica d’ampliació-reducció de mercats es fonamenta a partir de diversos procesos relatius a situacions de bilingüisme, diglòssia, substitució i normalització lingüística (per aquest ordre). És a dir, arribem a la legitimació-desprestigi d’espais lingüístics a partir d’una situació de bilingüisme on hi ha contacte entre dos sistemes lingüístics diferents amb alternança dels dos. Entenem que el terme va parell al que Ninyoles anomena diglòssia, ja que la conveniència d’una llengua o altra està supeditada a les relacions d’una estructura social jerarquitzada que es reflectix, per tant, en una jerarquia d’usos lingüístics i llengües.

Així, l’augment d’un espai per a una llengua implica la disminució dels espais de l’altra i serà reflex d’una situació de substitució lingüística, tot convertint-se progressivament en monolingüisme en la llengua dominant. No obstant això, la constatació d’un conflicte lingüístic declarat entre llengües pot cristal·litzar en la normalització de la llengua en retrocés que tindrà com a objecte estandarditzar les parles de cada zona així com la recuperació d’espais lingüístics (depenent de la intensitat i direcció de la política lingüística).

El conflicte lingüístic apareix quan determinats individus i grups qüestionen i posen en dubte el procés de substitució, el problematitzen i inicien processos d’acció social conduents a l’increment dels espais de pertinença de la llengua que retrocedix, iniciant així els anomenats processos de normalització lingüística (Ninyoles, 1969). Per tant, la normalització lingüística sempre comporta la problematització i conflictivitat de la definició social dels usos lingüístics (Tejerina, 1992).

Com apunta Benjamín Tejerina (1992), la mateixa consciència de la desaparició de la pròpia llengua pot generar una reacció defensiva, a favor de la recuperació de la pertinença de la llengua original, depenent de la valoració que fa la pròpia comunitat lingüística de la identitat col·lectiva representada per aquesta. El procés de normalització d’una llengua implica la construcció social d’unes condicions sociopolítiques favorables, la voluntat de la comunitat lingüística i l’acció social pertinent (Mollà i Palanca, 1987), aspectes que depenen de la dimensió valorativa de la llengua.

1. 3. El com. Les lleialtats i actituds lingüístiques

Totes estes situacions lingüístiques, així com el fet de la dominació simbòlica, la legitimació dels espais socials i la planificació lingüística, tenen com a referent i es vehiculen a partir d’unes determinades actituds envers la llengua.

Per a van Dijk (1998), les actituds resideixen en la consciència dels individus, formen part del seu món cognitiu, i consisteixen en un conjunt d’opinions socialment compartides per un grup social. Són, per tant, conjunts específics, organitzats, de creences socialment compartides.

Estes actituds esdevenen en els habitus de Bourdieu (1979, 1992), en la mesura en que són fruit de les experiències, producte de tot un seguit d’implicacions històriques, socials, econòmiques, polítiques i culturals en contínua interacció que fan d’allò subjectiu una objectivació en el moment de l’estudi.

En contraposició a l’acció racional individual, el concepte d’habitus segueix la lògica de l’acció social, incorporant allò objectiu als cossos de forma que allò subjectiu és també social. L’habitus és una subjectivitat socialitzada:

"Els habitus són sistemes duradors i transpossables d’esquemes de percepció, d’apreciació i d’acció que són resultat de la penetració de la institució social en els cossos. (Bourdieu, 1992)".

 


2 de 7