La dominació simbòlica esdevé
mecanisme de legitimació dels canvis i ho fa creant estructures de plausibilitat que fan
inconscient la dominació tot aconseguint definir la realitat duna determinada
manera. Entenem la dominació simbòlica com "el conjunt daccions inconscients
que es perceben com a no coercitives, però que són producte dun determinisme
social que es constitueix com fora de tota intenció" (Bourdieu, 1985).
En definitiva, la
consecució duna dominació de les estructures que ens fan visionar el món
(llengua) garantitzen lacceptació daltre tipus de dominació com a 'normal',
de forma inconscient.
Així, la
intervenció en Política Lingüística és capaç de crear estructures de plausibilitat
que conferixen valor a una llengua, retrobar espais que garantixen el seu ús i ensenyar
la llengua, que assegura la competència. Tot açò, tenint en compte la creació de
mercats pels quals la llengua esdevé capital cultural, perquè no sarribe a una
situació despeculació lingüística on sens puga indicar que coneixem molt
una llengua però no es produesca i reproduesca res amb ella.
1. 2. El quan. Els
espais socials per a la llengua
La llengua com
a eina de dominació necessita un mercat per a ser desenvolupada i per als quals esta té
valor (Tejerina, 1992). En este sentit trobem que el capital cultural lingüístic esdevé
tal capital en la mesura que les institucions socials generen un espai on este es
desenvolupa i té sentit, i augmenta progressivament la seua vàlua.
En el context on
desenvolupem el nostre treball, el País Valencià, trobem dos maneres dentendre la
realitat sosteses per dos sistemes lingüístics (castellà-valencià); així, el grup
més poderós legitima i crea espais o àmbits dús, amplia mercat, on es reprodueix
la llengua i lentesa del món duna determinada manera. La forma en la qual ho
fa és apropiant-se despais que pertanyien a laltra llengua (valencià), que
és devaluada progressivament mitjançant la reducció del seu mercat.
Tenim, doncs,
lluites dampliació de mercats, de legitimació i valorització duna o altra
llengua, dun conflicte entre llengües en contacte generat per lobjectivació
de les invasions dels espais de les llengües.
Esta dinàmica
dampliació-reducció de mercats es fonamenta a partir de diversos procesos relatius
a situacions de bilingüisme, diglòssia, substitució i normalització
lingüística (per aquest ordre). És a dir, arribem a la legitimació-desprestigi
despais lingüístics a partir duna situació de bilingüisme on hi ha
contacte entre dos sistemes lingüístics diferents amb alternança dels dos. Entenem que
el terme va parell al que Ninyoles anomena diglòssia, ja que la conveniència duna
llengua o altra està supeditada a les relacions duna estructura social
jerarquitzada que es reflectix, per tant, en una jerarquia dusos lingüístics i
llengües.
Així,
laugment dun espai per a una llengua implica la disminució dels espais de
laltra i serà reflex duna situació de substitució lingüística, tot
convertint-se progressivament en monolingüisme en la llengua dominant. No obstant això,
la constatació dun conflicte lingüístic declarat entre llengües pot
cristal·litzar en la normalització de la llengua en retrocés que tindrà com a objecte
estandarditzar les parles de cada zona així com la recuperació despais
lingüístics (depenent de la intensitat i direcció de la política lingüística).
El conflicte
lingüístic apareix quan determinats individus i grups qüestionen i posen en dubte el
procés de substitució, el problematitzen i inicien processos dacció social
conduents a lincrement dels espais de pertinença de la llengua que retrocedix,
iniciant així els anomenats processos de normalització lingüística (Ninyoles, 1969).
Per tant, la normalització lingüística sempre comporta la problematització i
conflictivitat de la definició social dels usos lingüístics (Tejerina, 1992).
Com apunta
Benjamín Tejerina (1992), la mateixa consciència de la desaparició de la pròpia
llengua pot generar una reacció defensiva, a favor de la recuperació de la pertinença
de la llengua original, depenent de la valoració que fa la pròpia comunitat
lingüística de la identitat col·lectiva representada per aquesta. El procés de
normalització duna llengua implica la construcció social dunes condicions
sociopolítiques favorables, la voluntat de la comunitat lingüística i lacció
social pertinent (Mollà i Palanca, 1987), aspectes que depenen de la dimensió valorativa
de la llengua.
1. 3. El com. Les lleialtats i actituds lingüístiques
Totes estes
situacions lingüístiques, així com el fet de la dominació simbòlica, la legitimació
dels espais socials i la planificació lingüística, tenen com a referent i es vehiculen
a partir dunes determinades actituds envers la llengua.
Per a van Dijk
(1998), les actituds resideixen en la consciència dels individus, formen part del seu
món cognitiu, i consisteixen en un conjunt dopinions socialment compartides per un
grup social. Són, per tant, conjunts específics, organitzats, de creences socialment
compartides.
Estes actituds
esdevenen en els habitus de Bourdieu (1979, 1992), en la mesura en que són fruit
de les experiències, producte de tot un seguit dimplicacions històriques, socials,
econòmiques, polítiques i culturals en contínua interacció que fan dallò
subjectiu una objectivació en el moment de lestudi.
En contraposició
a lacció racional individual, el concepte dhabitus segueix la lògica
de lacció social, incorporant allò objectiu als cossos de forma que allò
subjectiu és també social. Lhabitus és una subjectivitat socialitzada:
"Els habitus
són sistemes duradors i transpossables desquemes de percepció, dapreciació
i dacció que són resultat de la penetració de la institució social en els
cossos. (Bourdieu, 1992)".
|