En regressió, la majoria d’aspectes morfològics: l’increment –ís en el present d’indicatiu dels verbs incoatius de tercera conjugació, que apareixeria en convivència amb l’increment verbal –eix (llegisso/llegeixo), la manca de vocal final en la desinència del condicional (faltarí/faltaria), la partícula se davant d'interrogatiu (pregunta-li se quant val) o la realització se de la conjunció condicional (se plou molt, no vindrem), l’ús de per a, en contracció per aglutinació per + a = pra, amb valor final (pra jo), l’ús de jo per mi en funció de complement verbal (No va fer res per jo), l’ús de molla com a quantitatiu (no n’hi ha molla) i també l’ús de cap com a forma de doble negació (No ho sé cap).

(3) Característiques del lleidatà en la parla de la Conca de Tremp.

Des del punt de vista fonètic, destacaríem dos aspectes: la realització /e/ de les ee tòniques davant t, s, r i la realització /e/ de la –a desinencial d'adjectius i substantius: collit[e], sol[e]. En aquesta línia, realització [e] de la tercera persona del present d’indicatiu, en alternança amb [e], i de la primera i tercera persones de l’imperfet d'indicatiu i del condicional simple, diferint de [a] del pallarès i de la distinció [e]/[e] del lleidatà. L’ALDC recull aquesta distinció –[e] a la primera persona del singular / –[e] a la tercera persona del singular en els informants de les dues localitats enquestades a la Conca de Tremp. Sembla que actualment aquesta distinció podria iniciar una tendència cap a la desaparició a favor de [e] segons apunten les dades del corpus i a partir del que detecten també Casanovas & Creus (1999) entre els parlants més joves de l’àrea del lleidatà. Aquesta tendència es reproduiria en el cas de la pronúncia dels morfemes de gènere no marcat com –ista, tot i que en el cas de –aire sembla mantenir-se la distinció. Destacaríem també el manteniment de –u– en els possessius femenins, característic dels parlars occidentals, amb el mateix timbre vocàlic que el lleidatà [‘mewE], [‘tewE], [‘sewE].

(4) Característiques lèxiques específiques en la parla de la Conca de Tremp.

Simplement, ens sembla interessant comentar que les diferències d’inventari se circumscriuen en la majoria de casos a variants fonètiques, variants formals o extensions semàntiques.

En conjunt, la parla de la Conca de Tremp presentaria en el vocalisme tònic les característiques generals del català nord-occidental, també en aquells contextos articulatoris en què el pallarès es caracteritza per una obertura sistemàtica a    [e]. En el vocalisme àton destacaríem la pronúncia [e] de la –a desinencial de substantius i adjectius, així com de la terminació de la tercera persona del present d’indicatiu, i de la primera i tercera persones de l’imperfet d’indicatiu i del condicional. En aquest cas, es recullen al corpus casos d’oscil·lació amb [e] en la tercera persona del present d’indicatiu i, esporàdicament, realitzacions en [a] per influència del pallarès. Es mantindrien altres trets fonètics generals del català nord-occidental, especialment aquells menys marcats com [a] en grups de e inicial en síl·laba travada per consonant, l’africació de la sibilant prepalatal sorda [tJ], la pronúncia de [j] semivocal davant fricativa prepalatal. Altres característiques del consonantisme serien la realització majoritària com a aproximants dels grups –bl–,–gl–; mentre que a nivell morfosintàctic destacaria la sonorització de –k– en demostratius, pròpia del pallarès i del ribagorçà; i el manteniment de –w– en els possessius femenins, característic dels parlars occidentals. S’accentuarien la tendència a la substitució d’elements de la morfologia nominal especialment connotats com les formes etimològiques lo/los de l’article definit masculí, de les formes plenes pronominals en unitats i en combinacions bàsicament per formes coincidents amb la llengua normativa i/o amb el català central (per a una descripció més àmplia, podeu consultar Romero, 2001: 55-77).

4. Processos de variació i canvi lingüístics: anàlisi d’alguns casos representatius

4.1. Variables lingüístiques i conjunts de factors explicatius

Hem anat referint-nos a la importància de les fonts bibliografiques, els estudis previs i les dades sociològiques disponibles de la comunitat de parla en la determinació de les variables lingüístiques i explicatives més significatives. Des de la perspectiva de la seva distribució geogràfica en el català actual, els trets morfològics estudiats són:

La variable lingüística corresponent als adjectius demostratius, en què alternen les variants generals de proximitat i llunyania (aquest, aquell) amb les variants sonoritzades i espirantitzades (aguest, aguell), caracteritzades per la incertesa del seu origen i el no-accés a la llengua escrita. És el tret més local, circumscrit a l’àrea ribagorçanopallaresa i a la Conca de Tremp.

La variable lingüística corresponent a l’article definit masculí, que analitza les ocurrències de les variants plena (lo, los) i reforçada (el, els) d’aquest element davant de mot començat en consonant. La seva extensió actual és l’àrea del català nord-occidental.

El cas de la variable dependent del pronom feble de primera persona plural, observat tant en posició proclítica com enclítica, amb l’alternança entre la variant general (ens, -nos) i la variant analògica (mos). Actualment es troba, bàsicament, en l’àrea occidental.

La variable lingüística corresponent als pronoms febles personals singulars en posició proclítica s’ocupa de les ocurrències de les variants plenes (me, te, se) i reforçades (em, et, es). Actualment, aquest tret se circumscriu majoritàriament a les àrees nord-occidental i balear.

La variable dependent dels adjectius possessius alterna les variants en –u– (meua, teua, seua) i en –v– (meva, teva, seva) en els femenins, es troba a nivell general, excepte en català central.

Les variants patrimonials dels trets analitzats eren generals a tot el domini lingüístic, a excepció feta del cas dels demostratius.