Segons això, el nostre objetiu d’analitzar el procés de canvi lingüístic en què es troben els trets morfològics nominals de la varietat nord-occidental que hem esmentat s’ha valgut de l’aplicació de càlculs freqüencials i inferencials a les dades obtingudes del corpus de llengua oral que serveix de base a l’estudi(2). Així doncs, s’han calculat les probabilitats en els casos en què les característiques de les dades recollides s’adequaven als paràmetres que requereix el programa informàtic per al seu processament i per a la validesa de la interpretació dels seus resultats –concretament a les variables lingüístiques article definit masculí, pronoms febles personals singulars i adjectius demostratius. Aquest procediment, portat a terme a través del programa Goldvarb 2.0, ha permès obtenir resultats generalitzables a altres situacions de les mateixes característiques que l’estudi. Pel que fa a les variables lingüístiques corresponents als pronoms febles de primera persona del plural i als adjectius possessius femenins, hem treballat a nivell d’estadística descriptiva. De la mateixa manera, les dades del corpus han servit de base per a la descripció general de la varietat, tal com exposem en l’apartat següent.

3. La parla de la Conca de Tremp: una actualització

En general, la informació consultable sobre aspectes específics de la parla de la Conca és francament minsa. Per obtenir-ne una aproximació hem recorregut, d’una banda, a les descripcions generals de la varietat nord-occidental –fonalmentalment a Veny (1989), per al vessant geogràfic; i a Segarra & Farreny (1996) i Creus, González, Julià & Romero (2000) per a la perspectiva de l’ús oral actual–; del lleidatà –a Turull (1990) i Solans (1990 i 1996)–; i del pallarès –a Coromines (1935) i Coll (1991). I, d’altra banda, hem consultat estudis específics de parles veïnes com la de la Terreta, que ocupa part de l’actual terme municipal de Tremp, estudiada per Barrull & Sistac (1992: 51-62) i per Tort (1992: 446-468); o com les parles de les valls pirinenques d’Àssua (Andreva, Ramoneda & Toldrà, 1992: 371-380), d’Àneu –el poc rigorós treball de Pol (1962/1973) i Sistac (1998a: 75-88)– i de Cardós i Vallferrera (Coromines, 1935). Hem comptat també amb aportacions més puntuals sobre trets fonètics del pallarès –per exemple, Alamon & Andreu (1992: 363-365)– o sobre aspectes lèxics, especialment extrets de l’obra de Violant Simorra i de Joan Lluís –per exemple Lluís (1955/1994: 89-93)– i més darrerament de les novel·les de la primera època de Maria Barbal i de Pep Coll.

Pel que fa a aspectes fonètics i morfològics de la Conca de Tremp stricto sensu, hem recollit referències explícites a Alcover & Moll (1929-1932) –també a través de Perea (2001)–, Griera (1949: 45-63), Mir (1983: 14), Coll (1990 i 1991: 21-29), als quaderns de camp de l’Atlas Lingüístic del Domini Català (ALDC) i al Corpus Oral de Variació Geogràfica inclòs al Corpus del Català Contemporani de la Universitat de Barcelona. A nivell lèxic, hem obtingut dades més completes procedents fonamentalment del Diccionari català-valencià-balear (Alcover & Moll, 1930-1962) i, més últimament, de Coll (1991: 30-73) i Fortuny (1992: 401-429), autor d’un recull de vocabulari de la Conca de Tremp.

Les dades bibliogràfiques aplegades juntament amb la competència lingüística activa de la investigadora i el corpus de treball ens han servit de base a la descripció de les pautes lingüístiques que defineixen en l’actualitat la parla de la Conca de Tremp, que s’ha plantejat amb el doble objectiu de proporcionar un estat de la qüestió i de destacar l’adscripció subdialectal dels diferents trets a les parles veïnes per tal de ressaltar-ne el seu caràcter de transició intradialectal i la influència de les diferents zones en l’actualitat. Així hem dividit els trets segons presentin adscripció a les (1) característiques generals de la varietat nord-occidental, (2) de l’àrea ribagorçanopallaresa, (3) del lleidatà, o (4) específiques de la CT. Arribats a aquest punt, no podem obviar el fet que aquest plantejament comporta evidents dificultats de compartimentació, ja que molts trets són compartits per diferents àrees subdialectals. Aquest aspecte es fa especialment manifest a nivell lèxic, que deixem a banda, pendent d’un estudi més aprofundit.

(1) Característiques generals de la varietat nord-occidental en la parla de la Conca de Tremp.

Caldria destacar la plena vigència dels aspectes de caràcter vocàlic, fins i tot d’aquells que són circumscrits a àmbits informals per les propostes estàndard com la pronúncia [a] en grups de e inicial en síl·laba travada per consonant. També a nivell de consonantisme es mantindrien altres trets fonètics generals del català nord-occidental, especialment aquells menys marcats com l’africació de la sibilant prepalatal sorda [tE] i la pronúncia de [j] semivocal davant fricativa prepalatal. Dins de la considerable variació intradialectal que afecta la realització dels grups –bl–, –gl– en nord-occidental, a la Conca de Tremp (com la Franja de Ponent, el tortosí i el valencià) les realitzacions majoritàries serien les aproximants, mentre que el pallarès tendiria a la geminació o allargament en termes fonètics (Coll, 1991: 24; Sistac, 1998a: 65) i el lleidatà alternaria la realització sorda (Gili i Gaya, 1931) amb les pronúncies aproximants, oclusives i geminades (Creus, González, Julià & Romero, 2000: 157). Com a exemple de trets, especialment morfològics, que es troben en situació d’alternança equilibrada trobaríem l’elisió i la sensibilització de la –r dels infinitius davant de pronom àton. En canvi, en clara recessió, apareixerin trets fonètics marcats com la palatalització de certes vocals en contacte amb un so consonàntic, grup –in–: cuina [‘ku/e], feina [‘fe/e].

Els aspectes morfològics tractats quantitativament se situarien en una posició de substitució avançada en els casos de l’article definit (lo, los) i els pronoms febles singulars (me, te, se) i el de primera persona del plural (mos), i d’alternança quant als adjectius possessius femenins (meua, teua, seua / meva, teva, seva). Pel que fa al lèxic, s’observaria també una important regressió de formes patrimonials lligada a la desaparició de la forma de vida tradicional.

(2) Característiques de l’àrea ribagorçanopallaresa en la parla de la Conca de Tremp.

Quant al vocalisme, trobaríem que les escasses característiques compartides amb el pallarès se circumscriurien ja a les generacions més grans i a nivells informals. Cal pensar que, com en el cas del lèxic, sovint afectaven inventaris tancats molt reduïts que han caigut en desús o que mantenen escassa vigència: el cas de [j] medial i final arcaica provinent de diversos grups llatins –Y–, –DY–, –BY–, –GY–: puiar, roi, maior, i els casos en què [j] va precedida de vocal anterior, que pot ser absorbida: passeiá>passeá. També detectaríem algunes reminiscències de tancament de [e]>[i] en el present d’indicatiu, l’imperfet i l’infinitiu dels verbs tenir i venir. Encara a nivell fonètic, l’únic tret propi de l’àrea ribagorçanopallaresa que mantindria una vigència destacable seria la sonorització, a més de l’espirantització, de –k– en els demostratius (aguest, aguell / aquest, aquell), que estudiem més detalladament des del punt de vista quantitatiu.