Les variables explicatives utilitzades per a l’estudi de diferents variables lingüístiques han estat: l’estil de parla (preparat/espontani), l’edat (informants menors de 30 anys/d’entre 30 i 55 anys/majors de 55 anys), el grau d’instrucció i de coneixement de català escrit (estudis primaris o professionals i no-coneixement de català escrit/estudis universitaris i coneixement de català escrit) i diversos factors de tipus lingüístic segons la variable (el context articulatori precedent –vocàlic vs. consonàntic–, la persona gramatical, la posició respecte del verb, el gènere o el nombre).

4.2. Resultats

En la llengua catalana, la varietat normativa, elaborada a principis de segle, va entrar en fase de difusió massiva a començament dels anys 80, és a dir, en el moment en què es començà a vehicular a través de l’escola i els mitjans de comunicació. Havíem plantejat com aquest fet podria propiciar una acceleració destacada del procés d’homogeneïtzació que ja afectava la varietat nord-occidental com a conseqüència de l’acció de factors externs com el pas de la societat tradicional a la societat actual, i també per altres causes de caràcter intern com la possible actuació de vies de canvi diacrònic. En conjunt, prevèiem que la reducció de la diversitat estructural de les varietats geogràfiques avancés de manera especial en determinades condicions com en l’ús d’estils formals, més afectats per la normativa escrita i per l’ús oral prestigiós; també en les generacions joves i de mitjana edat, escolaritzades totalment o parcialment en llengua catalana o que havien adquirit coneixements de català escrit possiblement per necessitats laborals i que serien més proclius al contacte interdialectal; o en presència de certs factors de tipus lingüístic com el context articulatori en què s’inicià el canvi històric.

Globalment, els resultats indiquen que l’adopció de formes morfològiques nominals pròpies de la llengua normativa es manifestaria clarament en l’àmbit nord-occidental a propòsit de l’ús de modalitats de parla formals. Aquesta tendència homogeneïtzadora es concretaria en indicis de l’avançat procés de substitució en què es trobarien trets morfològics marcats o conscients com l’article etimològic i, en general, aquells trets exclosos de l’aprenentatge sistemàtic de la llengua com el mateix article masculí ple o d’altres que, tot i previstos per la normativa, no gaudeixen de divulgació massiva, de prestigi en els seus àmbits territorials o que s’han vist afectats per interpretacions restrictives o simplificadores, com pot ser el cas de les formes plenes singulars dels pronoms febles o els possessius femenins en u. En canvi, altres variants caracteritzades per diferències no marcades de tipus fonètic com les variants sonoritzades dels adjectius demostratius, es podrien mantenir més resistents a l’avanç del canvi.

Els resultats obtinguts arran del processament de les dades corresponents a l’adjectiu demostratiu ens indicava una preeminència de la variant sonoritzada (70% en dades percentuals), de manera que la probabilitat d’aplicació de la variable pèrdua de les variants sonoritzades de l’adjectiu demostratiu resultava francament baixa –0.291– (vegeu Gràfic 1 i Gràfic 2). Possiblement, el fet de trobar-nos davant d’un cas de variació fonètica podria relativitzar la percepció conscient de la diferència en els parlants, malgrat que la variant general aparegués afavorida per l’estil de parla preparat –recordem que les variants sonoritzades no han accedit a la llengua escrita– i pel segment d’informants menors de 30 anys. A priori semblaria també que l’aprenentatge sistemàtic de la llengua hauria incidit en la producció de formes amb –k–; tanmateix, no podem confirmar aquest extrem perquè els resultats percentuals dels dos factors explicatius que componen el grup nivell d’instrucció i coneixement de català escrit no mostren cap diferència significativa. Davant dels resultats que exposem hem conclòs que ens hauríem trobat amb una situació d’alternança de formes possiblement estancada des de fa dècades en aquest punt, que confirmaríem a partir de la bibliografia prèviament consultada. El caràcter fonètic de la diferenciació entre variants no hauria marcat negativament la forma patrimonial, que perviuria en l’ús oral sense que el coneixement o l’alt grau de disponibilitat de les variants ensordides per l’ús oral general i en la llengua escrita provoqués canvis significatius.

No hi ha dubte que aquests resultats obren una perspectiva d’estudi interessant, pendent d’un tractament més ampli.

En el cas de l’article definit masculí, els resultats sobre la diversitat estructural i la possible influència de factors extralingüístics mostrarien indicis clars de l’avançat grau de substitució d’aquest tret en situacions comunicatives orals formals de la Conca de Tremp –la probabilitat de pèrdua de les variants etimològiques singulars i plurals de l’article definit masculí s’enfila al 0.985 (vegeu Gràfic 1 i Gràfic 2)–. Els resultats d’estadística descriptiva i inferencial també ens indicarien que el factor explicatiu estil de parla preparat i formació universitària & coneixements de català escrit afavoririen l’avanç de les formes reforçades, mentre que el factor estil de parla espontani i formació secundària o professional & no-coneixement de català escrit no l’afavoririen. Altres factors analitzats des del punt de vista descriptiu han indicat un major manteniment de formes lo/los en informants majors de 55 anys, davant de la presència esporàdica d’aquestes formes en el discurs d’informants de 30 a 55 anys i de menors de 30, que presentarien un comportament més homogeni.

En el cas de la variable de pronom feble de primera persona del plural hem recollit l’ús de les variants normatives ens, –nos en el 77% dels casos (vegeu Gràfic 1). Un dels aspectes a destacar de l’anàlisi d’aquesta variable és la presència de característiques del barceloní oral (p.e. per posa-nse en antecedents, i com que no ens e n’acabem de fiar, o ens e legalitza el fet de tindre un escorxador), que apareixen usades en substitució de la variant analògica, i de les variants coincidents amb les formes escrites (p.e. perquè siguem tots lliures d’expressar-nos), fet que posaria de manifest la influència del model oral prestigiós sobre la parla de la Conca de Tremp. Sempre a nivell d’estadística descriptiva, per grups de factors, hem observat coincidències amb les línies generals de la resta de variables i amb les hipòtesis plantejades: l’estil de parla preparat presentaria un percentatge d’ús de les variants innovades superior a la mitjana total, davant de l’estil de parla espontani, que es revelaria com a més conservador. Sens dubte, però, seria el grup de factors corresponent al nivell d’instrucció & coneixement de català escrit on es registrarien els resultats més distants: mentre que els informants amb nivell d’instrucció universitari & coneixement de català escrit usarien majoritàriament formes innovades, els informants amb nivell d’instrucció secundària o professional & no-coneixement de català escrit s’inclinarien significativament per la variant analògica. El creuament de factors ratificaria l’indici que comentàvem segons el qual el nivell de formalitat associat al nivell d’instrucció universitària i coneixement de català escrit actuarien com a factors de convergència dialectal, especialment en els trets lingüístics conscients.