e) Festes i tradicions del poble. Repassada de les festivitats més importants -Sant Bertomeu, Sant Gregori, Sant Pere, la Mare de Déu d'Agost, Sant Antoni-. La descripció de la festa fallera provocava, en determinats informants, una forta emoció.

f) Situació actual. Avaluació sobre l'estat de Benicarló en relació a tòpics universals com la droga, la inseguretat ciutadana, la crisi econòmica...

És interessant remarcar que la baixa freqüència d'aparició de la variable estudiada -el desafricament prepalatal sonor intervocàlic- va motivar la inclusió, dins de l'estructura temàtica que acabem d'exposar, d'algunes preguntes que en un alt percentatge de casos donaven com a respostes paraules que contenien la variable. Així, a les preguntes:

se solien obtenir com a respostes els mots: roja, bajoca, pujant i ajuntament.

Quant als temes que propicien la producció de narratives, no se'n pot establir una nòmina perquè depenen de les característiques de l'interlocutor (edat, sexe, educació, etc.). Tot i que hi ha temes especialment adequats, les narratives poden aparèixer en els moments més inesperats. També s'ha d'anar en compte amb els possibles problemes metacomunicatius que poden crear determinats temes. El mòdul referit al perill de mort -que tant bons resultats ha donat en molts de treballs-, en la recerca de Pradilla (1993a) solia crear una evident incomoditat a una part dels informants. El record de la Guerra Civil provocava una reacció similar en els informants de més edat.

Quant a la durada de les entrevistes, dependrà molt del tipus de dades que volem aconseguir. Sembla, però, que el límit es troba al voltant d'una hora. Tanmateix, som del parer de López Morales (1994:83) quan adverteix que l'important no és el rellotge, ja que la fatiga està en funció de molts de factors que no es manifesten de la mateixa manera en cada informant.

5. L'enregistrament

És el moment d'abordar un aspecte certament conflictiu: ¿l'entrevistador podrà realitzar un enregistrament secret o caldrà plantejar a l'informant una conversa enregistrada? Si bé és cert que l'enregistrament secret s'ha utilitzat en determinats treballs (6), el posicionament més generalitzat queda reflectit en la següent argumentació:

"Aquest punt ens porta a considerar qüestions relacionades amb l'ètica de la recerca lingüística, sobretot quan aquesta implica gravacions de converses entre membres d'una comunitat. La posició de la sociolingüística de la variació és que l'informant ha d'estar informat sempre de la presència del magnetòfon, encara que això resti espontaneïtat als informants, els quals, de fet, s'obliden ben aviat de la màquina." (Turell (ed.) 1995:32)

L'entrevista sociolingüística laboviana, tot i que possibilita l'estudi de fenòmens variables pertanyents a qualsevol nivell d'anàlisi lingüística, s'ha emprat de manera aclaparadorament majoritària en els treballs sobre variables foneticofonològiques (i en menor grau, morfonològiques) (7). En aquests casos resulta evident que l'enregistrament passa a ser una exigència metodològica indispensable (8).

En aquest apartat voldríem posar damunt de la taula algunes tècniques del mètode experimental en fonètica, amb la intenció de fer palesos els importants guanys que es poden obtenir en la descripció i explicació dels canvis lingüístics, mitjançant l'adopció d'un conjunt d'estratègies tendents a assolir una comunió metodològica amb el model sociolingüístic. Els punts essencials serien: d'una banda, el fet que l'anàlisi qualitativa de les variables foneticofonològiques s'enriquirà amb la delimitació d'al.lofonies fixades amb procediments experimentals; i, de l'altra, una qüestió al nostre parer fonamental quan es treballa amb mètodes d'anàlisi rigorosos: es garantirà la validació empírica de les dades obtingudes (Pradilla 1996b i 1997). Vegem-ho.

La fiabilitat de les dades fonètiques obtingudes mitjançant avaluacions estrictament auditives ha estat objecte de controvèrsia des del mateix naixement de la fonètica instrumental. L'asseveració de Rousselot (1892) "l'oreille n'est pas un instrument suffisant d'analyse", i l'opinió de P. Passy (9) "rien ne vaut une oreille attentive" poden ser considerades com a representants de les dues posicions extremes. Actualment, hi ha una coincidència generalitzada a tractar la substància fònica dins d'un procés global que abraçaria des de la producció -articulació- fins a la percepció -audició-, incloent, lògicament, la difusió de l'ona complexa -acústica- (Llisterri 1991). En aquest sentit, la utilitat dels aparells d'investigació sembla del tot evident.

Les investigacions sobre la variació lingüística al llarg de la història s'han fet ressò d'aquests posicionaments. La mateixa dialectologia ha anat incorporant progressivament les tècniques d'enregistrament. Tanmateix, la seva utilització sistemàtica com a imperatiu metodològic s'ha d'atribuir a la sociolingüística.