La tècnica laboviana de segmentació del contínuum estilístic (Labov 1966a:cap. 4) (3) possibilita l'obtenció d'una gradació de cinc contextos d'ús:

1) Conversa lliure: estil casual.
2) Conversa dirigida: estil acurat.
3) Lectura de text: estil formal.
4) Lectura de llistes de paraules: estil +formal.
5) Lectura de parells mínims: estil ++formal.

Observem, doncs, com en l'eix diafàsic destaquen tres grans estils: casual, acurat i formal. Tot seguit, n'assajarem una caracterització:

a) Estil casual (4). Aquest tipus de discurs és el que es produeix amb un mínim d'atenció cap a la parla. Aporta les dades més interessants per a la sociolingüística perquè és més sistemàtic que qualsevol altre discurs, és a dir, inclou més variació inherent tot i que les regles que regeixen la variació són més regulars que aquelles que operen en estils superimposats, i són adquirides més tardanament. D'altra banda, el fet que la situació comunicativa on es genera aquest tipus de discurs sigui la de màxima informalitat -situacions col.loquials i íntimes- és l'origen de la famosa paradoxa de l'observador: el pròposit de la sociolingüística és descriure el comportament lingüístic d'individus en situacions naturals, sense que se sentin observats, però l'única manera d'accedir a aquestes dades és justament l'observació sistemàtica.

L'intent de superació d'aquest entrebanc metodològic ha estat una constant en la recerca sociolingüística. El mateix Labov (1966a) va establir cinc circumstàncies que, en el marc de l'entrevista sociolingüística, propiciaven l'aparició de l'estil casual: 1) quan l'informant s'adreçava a l'entrevistador fora de l'entrevista "formal"; 2) quan l'informant parlava amb una tercera persona, que presenciava l'entrevista o apareixia sobtadament; 3) quan l'informant opinava espontàniament, sense que se li demanés; 4) quan es relatava una situació en què l'informant s'havia trobat en perill de mort; i 5) quan es cantaven cançons, es recitaven poemes i es descrivien jocs infantils. En aquestes circumstàncies, el canvi d'estil s'evidenciava a través d'elements paralingüístics: canvi en el tempo de l'exposició, el to i el volum de la veu, el ritme de respiració, etc.

Coneixedora de les troballes de Labov, Cedergren (1973) també va abordar la qüestió de la delimitació estilística. Per tal de determinar objectivament i des de fora de l'actuació lingüística mateixa el canvi d'estil, proposava la consideració de cinc paràmetres relacionats amb el tema (o temes) tractats a l'entrevista: 1) temps en què es desenvolupa el tema; 2) espontaneïtat de la conversa; 3) grau de participació personal de l'informant; 4) grau de participació emocional; i 5) participació grupal.

La classificació dels materials obtinguts a Panamà segons aquesta formulació va permetre a Cedergren formular aquestes tres hipòtesis: 1) quan una emoció (d'alegria o de tristor) va associada al missatge, el parlant tendeix a expressar-se mitjançant un estil més espontani, el que usa amb els amics i companys; 2) quan el missatge implica una participació real o hipotètica del subjecte, però sense tractar-se d'una experiència emocional, predominarà la forma en el missatge, de manera que es recorrerà a un estil més acurat; i 3) quan el subjecte no està relacionat amb el tema perquè el missatge fa referència a qüestions lingüístiques (definir conceptes, informar sobre fórmules de salutació, etc.), l'estil utilitzat serà el més acurat de tots.

b) Estil acurat. És el més freqüent a les converses enregistrades, ja que la situació d'observació sistemàtica fa que l'informant presti més atenció a la seva manera de parlar.

c) Estil formal. S'aconsegueix mitjançant una successió de lectures que augmenten progressivament l'atenció de l'informant cap a la parla. Aquesta assolirà el grau màxim de formalitat amb la lectura de parelles de mots on la presència/absència d'una determinada variable lingüística determina el seu significat. Contra la validesa de la inclusió de la lectura en el mateix eix diafàsic de la llengua oral, s'han alçat nombroses veus (Terrell 1983:139; Milroy 1987:178). Les crítiques a favor de la consideració separada d'ambdues activitats que, per tant, no constituirien un contínuum són: en primer lloc, l'atenció que l'informant presta a la lectura pot variar en funció del seu grau d'alfabetització i de les valoracions subjectives que en ell desperta l'esmentada activitat; i en segon lloc, tal com es desprèn de la investigació psicolingüística, la lectura i la parla són activitats cognitives de natura molt distinta.